Els 19 de Guardiola

Amb el debut de Gerard Deulofeu en el partit d’ahir davant el Mallorca, Guardiola arriba a la xifra de 19 jugadors de la cantera que s’han  “estrenat” sota la seva direcció. La majoria d’ells ja són fixes en el segon equip del club blaugrana i d’altres ja es troben en lligues estrangeres on demostren el seu potencial. Segurament, els tres debutants més coneguts per l’afició són Sergio Busquets, Thiago Alcántara i Andreu Fontás que ja formen part de la primera plantilla del Barça. Entre els jugadors que ara mateix es troben al segon equip culé, trobem a Muniesa, Cuenca, Bartra, Dos Santos, Jonathan Soriano, Sergi Roberto, Martín Montoya, Miño i Sergi Gómez. Però també hi ha debutants que en el seu moment van decidir marxar tot i l’oportunitat que els hi donava Guardiola com Xavi Torres (Llevant), Abraham (Cadis), Botía (Sporting de Gijón), Gai Assulin (Manchester City), Oriol Romeu (Chelsea) i Nolito (Benfica). Aquests són els 19 joves en que el tècnic català ha dipositat la seva confiança i els que espera veure aviat en el primer equip.

Aquesta dada serveix per seguir demostrant i reafirmant el poder de la cantera blaugrana i la filosofia que defensa Guardiola des del moment que va arribar al club. Ell també és un home que un dia va debutar en el primer equip de les mans de Johan Cruyff que, tot i veure’l molt delicat físicament, va creure en el seu joc i en la seva intel·ligència a l’hora de fer jugar als seus companys. Així s’entén aquesta devoció que mostra Pep pels més joves i la ocasions que els hi dóna per arribar al primer equip. Aquesta temporada ha inclòs en la seva plantilla del primer equip a Thiago i a Fontás. A més, en els últims partits ha donat entrada a un jove de Reus, Issac Cuenca, que li ha agraït el debut amb un gol de bandera. El que està fent l’entrenador del Barça és el somni de qualsevol tècnic que estimi el futbol i que entengui que l’esperit dels més joves i el seu esforç dóna un plus a qualsevol conjunt. Un dels problemes en que es troba el futbol espanyol és que les canteres no estan gaire treballades i els segons equips de cada club es troben perduts en categories bastant baixes pel seu nom. L’èxit dels joves blaugrana ha fet despertar aquest sentiment de formació però això no s’aconsegueix en dos dies i s’ha de crear una filosofia nova en que allò important sigui l’oportunitat i no pas el talonari. En el moment de crisi global en que ens trobem s’ha de fer un treball de seny i deixar de gastar milions en jugadors que no ho valen, estalviar-los per formar d’altres que poden ser el futur d’un equip i convertir-los en estrelles no necessàriament vingudes de l’altre punta del món. Òbviament el futbol és un negoci i hi ha molts interessos posats però s’ha d’intentar donar oportunitats a aquells que volen lluitar pel seu club, aquells jugadors que s’han criat, format i han après la forma de jugar del conjunt on estan, aquells joves que ho donarien tot per defensar els seus colors i que encara creuen que el futbol és un joc entre amics.    

Mons paral•lels

El Real Madrid i la coneguda com “central lechera” segueixen amb la seva campanya per crear un món a part on el Madrid és el millor club del món i no hi ha ningú que els hi pugui fer ombra. Els últims partits del Barça, en que l’equip culé ha tingut més dificultats per fer el seu joc, han servit per inflar aquesta idea i no ha faltat temps perquè ja surtin dades que demostrin que aquest món paral·lel és real. Segons aquests “personatges” que es fan dir periodistes i que només són “hooligans” amb professió confusa, el Madrid està per sobre el Barça i ho està demostrant des de fa molt de temps. Parlen sobre els gols que porten els merengues des de l’arribada de Mou, diuen que ja n’ha fet 191 i que els de Guardiola només han aconseguit que el seu equip en faci 188, quina gran diferència!! Però aquest univers imaginari en el que viuen, també està format per alguns jugadors. Un dels més intrèpids de l’expedició és Sergio Ramos que, per no faltar a la cita amb les seves repetitives errades, va comentar que quina pena que no poguessin jugar contra els culers en aquest instant. Com sempre, la resposta no ha trigat en arribar i Guardiola, elegant com mai ho serà en Sergio, li ha contestat que ja es veurà el que passà quan arribi l’enfrontament.

Què es pot esperar d’un club que representa que defensa el seu país i que té una història molt prestigiosa i plena de trofeus, i que en lloc de parlar al camp ho fa fora. Ningú dubte que el Madrid està realitzant una bona arrancada de temporada i que ara mateix es troba per sobre en la classificació de Lliga, però quantes vegades s’ha viscut això. Quantes vegades la temporada era boníssima i han estat eliminats per un equip de poble o no han aconseguit superar els vuitens a Europa. De que serveix començar bé si desprès s’acaba amb la cua entre les cames? 

El club madrileny ja ens té acostumat a aquest joc fora del camp i creu que algun dia aconseguirà desestabilitzar al Barça, ja que no troba una altra manera de guanyar-lo. No crec que importin molt els gols fets quan un tal Llevant va líder de la competició lliguera havent marcat 14 menys que els merengues. És obvi que no es podrà canviar mai el punt de vist de la “central” i que aquest tema es seguirà repetint sempre que es tingui opció. El que hauríem d’esperar és que els jugadors s’ocupessin del seu joc i de la seva feina i deixessin d’inflar el cap dels altres amb estúpides  visions de futur. El món paral·lel en el que viu el madridisme no desapareixerà  ja que mai seran capaços de acceptar que durant 3 anys han estat a l’estela d’un altre equip, un conjunt que realitza la seva feina i que parla dins del camp i un grup de amics que no cauen en les trampes dels que es suposa que també són amics però que demostren el contrari cada vegada que es troben cara a cara. Deixem-los viure en el seu món i que les seves pròpies paranoies els mostrin que de món hi ha un i que en aquest moment només té un dominador...

O tots musulmans o tots cristians

Una vegada més el futbol espanyol i el Comitè de Competició, en concret, han perjudicat al Barça. Aquesta vegada el sancionat ha estat el preparador físic, Aureli Altimira, declarat culpable per protestar i sancionat amb dos partits de suspensió. Segons l’acta de l’àrbitre, Altimira el va seguir pel passadís de vestuaris i li va recriminar que el porter de l’equip sevillista (Varas) estava perdent el temps durant tota la primera part. Altimira va veure vermella per això. Fa falta recordar quina va ser l’última sanció que va causar controvèrsia quan Mourinho li va ficar el dit a l’ull a Tito Vilanova i només va ser castigat amb dos partits? És a dir, segons el màxim òrgan de decisió de la Lliga espanyola és el mateix queixar-se a l’àrbitre que agredir a un altre entrenador. No crec que les sancions fossin les mateixes si Altimira fos d’un altra equip, com per exemple el Madrid o el Sevilla.

L’altre protagonista del partit va ser Kanouté que va agredir a Cesc Fàbregues i que només ha estat sancionat amb un partit. Segons el jugador malià, Cesc l’havia insultat primer i ja per això hem d’entendre que l’agressió està justificada i que es mereix menys càstig que una recriminació a l’àrbitre. Segons l’article 123 de “violència en el joc”, es considera que si es produeix una acció violenta durant un partit, l’agressor pot ser sancionat de 1 a 3 partits. En aquest cas l’acció de Kanouté no es mereix més sanció que la targeta vermella però el que no es pot fer és sancionar a un preparador físic amb 2 partits per fer un comentari. Si es revisa el codi disciplinari de la RFEF podem veure que l’article 120 titulat “Protestes a l’àrbitre” considera que protestar contra l’àrbitre o els assistents es sancionarà amb dos o tres partits de suspensió. Observant això queda un dubte molt important; segons aquest article la majoria de jugadors i entrenadors de Primera Divisió no haurien d’estar sancionats cada partits per protestar a l’àrbitre? O és que l’article només s’aplica quan al Comitè li ve de gust?

Queda en evidència que no es tracta igual a alguns clubs mentre altres se’ls hi permet dir el que vulguin. Presidents com el del Sevilla es poden permetre insultar i degradar la imatge d’un equip com el Barça i entrenadors com Guardiola parlen una vegada a l’any de l’àrbitre i se’ls vol sancionar de per vida. S’hauria de fer una reflexió important sobre el treball i funcionament del Comitè i igualar la balança. No es pot permetre que alguns surtin beneficiats de la decisió de pocs i que altres vegin, injustament, com un organisme nacional manipula constantment el codi per perjudicar a qui no li cau bé. El negoci ja està muntat i hi ha moltes persones que hi tenen interessos posats. O ens reprimim i deixem que manipulin un esport que defensa uns valors correctes per la societat o actuem i no permetem que ens segueixin prenent el pèl. S’ha d’impartir justícia als jutges, quina redundància no?

La Masia 2.0

Ahir es va estrenar, a les instal·lacions esportives del F.C.Barcelona, la nova Masia del club. Aquest nou edifici modern substitueix a l’encantadora casa que es trobava als peus del Camp Nou i de la qual van sortir jugadors com Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta i Messi. Molts records van aparèixer durant la cerimònia d’inauguració del nou bressol del Barça. Cares conegudes van assistir a l’acte en homenatge a la millor cantera del moment. Alguns com el president de la Generalitat, Artur Mas, van qualificar el nou edifici com “la joia de la corona” i van quedar admirats per les seves dimensions i tecnologia. També hi van ser presents ex-jugadors com Antoni Ramallets i Carles Rexach i antics presidents com Núñez i Gaspart. L’absència del expresident Joan Laporta i de Johan Cruyff van ser la nota negativa de l’esdeveniment. Les llums LED van convertir la façana en una immensa pantalla on es podien veure imatges del club acompanyades per un piromusical. Això va anar acompanyat dels típics parlaments i de símbols catalans i identificatius del club com els castellers i la presència de la senyera.  

Els culers van poder gaudir d’una gran nit en que es va fer mèrit als joves del club que desitgen arribar algun dia al primer equip i convertir-se en referència. En el nou edifici podran entrenar-se, estar a prop dels seus ídols, tenir les seves estones lliures, estudiar i, sobretot, obtenir el gen barça que tan identifica aquest club. L’acte també va servir per refredar la crítica situació que està vivint la direcció del club amb l’antiga directiva. Els bon moments de l’equip es veuen interromputs per aquesta baralla entre “nens” la qual sempre perjudicarà els interessos i la imatge culé. Durant la nit d’ahir, tot això va oblidar-se i es va poder gaudir d’una reunió familiar multitudinària per recordar vells temps i explicar experiències. Sandro Rosell volia que fos un acte d’identitat i ho va aconseguir. La nova Masia té el repte d’aconseguir generar noves figures per les èpoques que encara han d’arribar i seguir mantenint l’estil d’ensenyament i els valors que caracteritzen aquest club. Segurament, el president i les antigues directives haurien d’aprendre dels més joves i saber de quina manera s’han de fer les coses i seguir els valors que fan més gran el club culé. Desprès de plantar la llavor (Masia), ara només falta cuidar la terra i esperar que surti el fruit i fent referència a les cèlebres paraules de Guardiola: “Si cada dia s’aixequen ben d’hora, però que ben d’hora, segur que el fruit apareixerà i que el Barça es convertirà en un club imbatible. Us ho asseguro”.  

Iniesta-Messi, una connexió letal

Hi ha dos jugadors en aquest moment que es troben per sobre dels altres; Messi i Iniesta. L’argentí porta temporades demostrant que és el millor jugador del món i el manxec s’ha convertit en un jugador clau tan en el club blaugrana com a la selecció espanyola. Moltes crítiques han aparegut sobre el joc de Messi a la seva selecció. Alguns s’atreveixen a dir que no es troba a gust i que no vol defensar el seu país. La “pulga” segueix volen jugar a tot arreu però molts no entenen que un jugador no fa un equip i que sense onze no es pot guanyar títols. Iniesta segueix demostrant la seva habilitat ja que jugui on jugui és el creador del joc i de l’atac de l’equip i fa bons als seus companys.

Sense Iniesta, a Messi no li arribaria l’última passada, aquella que el deixa sol davant el porter. Sense Messi, Iniesta no podria realitzar aquestes passades màgiques al peu de l’argentí i es perdrien per la banda o a les mans del porter. Els dos jugadors han arribat a connectar de tal manera que no poden jugar separats. Es senten a gust jugant junts i la seva qualitat es multiplica dins del camp si poden trobar-se. Ningú pot negar que sense aquests dos jugadors el Barça no seria el que és. Tampoc ho seria sense el cervell de Xavi, la velocitat de Alves, la força de Puyol, les parades de Valdés o el sacrifici de Pedro. Però aquests dos cracks han assolit un nivell que els permet estar per sobre però seguir mantenint la humilitat admirable dels jugadors blaugrana. Aquesta connexió que mantenen Messi i Iniesta ja es va poder veure en el primer gol contra el Racing en que l’argentí comença una jugada per banda esquerra, l’envia per Iniesta que es regira i entre 5 defenses aconsegueix fer arribar la pilota a Messi que es “menja” a dos rivals i es diverteix superant al porter i marcant a porteria buida. I també ho vam poder veure al definitiu 3-0 en que Messi condueix la pilota i fa una passada forta cap al manxec que aixeca la pilota subtilment per superar dos defenses i xutar contra Toño. Afortunadament pels interessos del Racing la pilota toca al pal però Messi, esperant la segona jugada, aconsegueix rematar i assolir un nou doblet en Lliga i arribar als 10 gols en 7 partits. La connexió Messi-Iniesta o Iniesta-Messi, com cadascú prefereixi, permet al Barça mantenir el liderat de la Lliga i demostrar partit rere partit que els blaugrana volen seguir encantant als seguidors arreu del món i marcant territori amb el seu joc i actitud. Sense Messi, Iniesta seria un bon jugador, que faria bones passades i que crearia espais i ocasions de gol. Sense Iniesta, Messi seria un dels millors jugadors del món, que no marcaria tants gols i que hauria de lluitar per tenir oportunitats d’arribar a la porteria rival. Junts, l’argentí i el manxec s’han convertit en la millor parella del moment, és a dir, en una parella letal. 

Torna la Copa

Tot i les eliminatòries prèvies que ja s’han jugat de la Copa del Rei, ara comença la veritable competició i el sorteig que s’ha celebrat avui ha deparat partits interessants i, com sempre, oportunitat dels equips més modestos per enfrontar-se als millors. Els aparellaments han quedat de la següent manera:

-         

      Cádiz-València: L’equip andalús té l’oportunitat de rebre un dels millors equips del moment i que lluita amb Barça i Madrid per liderar la Lliga. El València haurà de visitar un Ramón de Carranza ple d’aficionats que ajudaran al seu equip a intentar fer realitat un somni.

-         

     Hospitalet-Barça: El campió d’Europa ja coneix al seu rival i no haurà de desplaçar-se gaire lluny per jugar. Un Hospitalet il·lusionat espera als cracks blaugrana que intentaran demostrar el seu bon joc i donar minuts als jugadors de la cantera i als menys habituals. El matx entre equips catalans deparà emoció però no gaire dificultat, a priori, perquè els blaugrana passin l’eliminatòria.

-          

     Ponferradina-Madrid: El defensor de títol visitarà El Toralín on els aficionats de la Ponferradina volen repetir la gesta que l’Alcorcón va aconseguir fa dos temporades guanyant 4-0 al Madrid. En principi, els merengue tenen una eliminatòria fàcil però psicològicament recordaran les últimes eliminatòries contra equips modestos.

-          

    Mirandés-Vil·lareal: El “submarino amarillo” visita un equip manxec molt poc conegut en aquesta competició. Aquesta eliminatòria li pot servir a l’equip valencià per tornar a agafar un ritme que havia perdut i que la situat en posicions perilloses en la Lliga espanyola. El Mirandés intentarà aprofitar el dèbil moment del Vil·lareal i fer-se conèixer durant uns dies entre els aficionats al futbol.

-         

      San Roque-Sevilla: Un derbi entre equips andalusos on l’equip sevillista haurà de visitar l’estadi Ciudad de Lepe on l’afició gaudirà de un bon enfrontament. Els de Lepe hauran d’intentar lluitar per aconseguir una victòria que, a primera vista, sembla impossible.

-          

      Albacete-Atlètico de Madrid: Els “colchoneros” hauran de trepitjar terres manxegues per jugar contra un equip que havia arribat a jugar a primer divisió però que en els últims anys ha viscut una situació de crisi i on el descens ha estat el protagonisme, fins arribar a segona B. L’equip de la Manxa vol tornar al lloc que tan li va costar aconseguir i demostrar que no vol desaparèixer del mapa futbolístic. Però davant trobarà un Atlètico que està en bona forma i que compta amb jugadors que encara s’han de guanyar un lloc en l’equip.

-         

    Oviedo-Athletic: L’estadi Nuevo Carlos Tartiere acollirà als lleons de Bielsa, especialistes en aquesta competició, que vol seguir amb el bon nivell que ha demostrat en la Europa League i guanyar optimisme per remuntar posicions en la Lliga. L’Oviedo es trobarà amb un equip lluitador que serà fidel al seu joc però que respectarà i deixarà jugar en tot moment.

-         

      Almeria-Osasuna: Els navarresos visitaran a un equip que tot i baixar de categoria està lluitant per tornar a on estava i que vol demostrar que no ha perdut el nivell competitiu. Osasuna haurà de millor les sensacions que està deixant en la competició de Lliga.

-         

     Alcorcón-Saragossa: L’equip madrileny que es va fer famós per la seva victòria contra el Madrid, voldrà seguir fent història i demostrar que es troba molt a gust jugant en aquesta competició. El Saragossa visitarà l’estadi Santo Domingo per intentar tallar les ales a un equip que vol arribar molt lluny.

-           

     Celta-Espanyol: L’equip perico no ha sortit beneficiat del sorteig ja que s’enforntarà a un del equips més en forma de segona divisió i que aprofitarà la falta d’efectivitat de l’equip de Cornellà fora de casa.

-          

   Córdoba-Betis: L’equip sevillà, acabat de pujar de categoria i amb un inici de campionat inesperat, competirà contra un altre oponent de la seva terra però que no es troba en una situació tan il·lusionant com ell. El Nuevo Arcàngel s’haurà de convertir en un camp inexpugnable del que surti un resultat òptim per l’equip cordovès.

-          

     Deportivo-Levante: L’equip granota vol seguir amb la seva bona ratxa de victòries contra un Depor que està aprenent a conviure a segona divisió. L’equip gallec haurà de superar un rival en estat de gràcia per enfrontar-se a equips més “interessants”.

-          

     Mallorca-Sporting: Partit entre equips que es troben en la part baixa de la classificació i que necessiten la victòria per guanyar confiança i rendiment. Els jugadors de Preciado seran els visitants en el primer partit de l’eliminatòria i podran aprofitar el factor del gols fora de casa per emportar-se el premi.

-          

     Racing-Rayo: L’equip madrileny vol seguir amb bon peu i allargar el seu bon ritme en la competició copera. El Rayo visitarà Santader per emportar-se una eliminatòria que es presenta com una de les més dures.

-          

     Getafe-Màlaga: L’equip dels petrodòlars compta amb moltes estrelles però haurà de demostrar que aquestes saben associar-se en partits intensos i que no es decideixen a casa només sinó que s’han de lluitar durant 180 minuts.

-         

     R.Societat-Granada: Partit igualat entre dos equips que es fan forts a casa seva i que es decidirà per detalls. La Reial Societat parteix com la preferida per emportar-se la victòria però les sorpreses són imprescindibles en aquesta competició.

Els joves “emigrants”

La cantera del F.C.Barcelona està considerada com la millor del món i la que més jugadors de qualitat ofereix al mercat. Molts d’aquests jugadors arriben al primer equip blaugrana i aconsegueixen fer-se lloc entre els millors com ho van fer, en el seu moment, Messi, Iniesta, Xavi i Puyol, entre altres. Però això també té un vessant negatiu i és que molts joves han de marxar a l’estranger per trobar oportunitats clares de titularitat. La majoria dels “emigrants” arriben a equips importants que participen en competicions amb renom i que tenen opcions de créixer i aconseguir el seu somni; tornar a casa per jugar amb el primer equip. No tots els jugadors que marxen són conegut i no tot acaben tornant. En aquest moment, la cantera del Barça és present en tota Europa, en països com Itàlia, Portugal, Anglaterra o Holanda. Entre aquest jugadors es poden destacar:

Rubén Rochina, davanter valencià de 20 anys, va començar la seva trajectòria a la Masia des de les categories infantils. A la temporada 2008/2009 va aconseguir 23 gols en 25 partits ajudant al seu equip a guanyar la Lliga amb el Juvenil. Amb 18 anys va debutar al primer equip durant la pretemporada. Aquell mateix any aconsegueix ascendir a Segona B amb el Barça Atlètic però Luis Enrique no compta amb ell i decideix marxar al Blackburn Rovers de la Premier League, on en 4 partits ja ha marcat 4 gols. Un jugador amb molt de gol i amb possibilitats de tornar al primer equip blaugrana si fa un bon paper a la lliga anglesa.

Ignasi Miquel, defensa barceloní de 19 anys, ha seguit el camí de Cesc Fàbregues i desprès de passar per Espanyol i Barça, ha marxat a l’Arsenal de Wenger on aquesta temporada ja ha jugat 2 partits. Aquest mateix any ha format part de la selecció sub-21 que ha guanyat el Mundial. A l’equip gunner pot créixer com a persona i com a jugador i convertir-se en un peça fonamental d’un equip que està vivint una situació precària en quan a joc i resultats.

Oriol Romeu, migcampista tarragoní de 20 anys, ha rebut elogis per totes bandes i s’ha la considerat com el substitut de Busquets. Arribat a la Masia l’any 2004, Romeu s’ha anat fent lloc en les categories inferiors del Barça fins que l’any 2009 va poder jugar el seu primer partit amb el Barça. Amb l’arribada de Mascherano va veure com les seves oportunitats disminuïen i va decidir que era el moment de marxar. L’equip que va comptar amb els seus serveis va ser el Chelsea, candidat a guanyar la Premier League. Oriol Romeu pot aportar un punt de qualitat al joc de l’equip londinenc tot i que l’estil i l’estratègia de la Premier pot dificultar el desenvolupament d’aquesta jove promesa blaugrana.

Bojan Krkic, davanter lleidatà d’origen bosnià de 21 anys, va marxar del Barça aquest estiu desprès de formar part del club durant 11 anys. En els primers anys va jugar sempre una categoria per sobre dels de la seva edat fins que l’any 2007 va arribar al primer equip. Arribava com el futur davanter del Barça, havent marcat més de 800 gols en categories inferiors. La temporada no va poder començar millor ja que Bojan va marcar un gol que el v convertir en el jugador més jove en la història del Barça en foradar la porteria contrària. Durant les temporades següents es va guanyar un nom entre els culers però la seva explosió definitiva no arribava i l’afició començava a dubtar. Aquestes sospites el van fer apartar-se de forma progressiva de l’equip fins que aquest any va decidir marxar a la Roma. Segons ell, no es sentia estimat i veia que no podia seguir en aquell vestuari. A l’equip italià ja ha jugat 5 partits i ha estrenat el seu anotador particular amb un gol. Tot i aquesta marxa forçada, Bojan segueix sent el possible davanter de futur del Barça i segur que trobarà un lloc en el millor equip del món. La seva lluita i el seu esforç el converteixen amb un jugador il·lusionant i el seu olfacte pot arribar a nivells d’estrella.

Nolito, davanter andalús de 24 anys, va arribar al Barça l’any 2008 on va créixer amb el futbol del Barça i va polir la seva punteria de cara a gol. No va trigar gaire en participar amb el primer equip tot i que mai va formar part del primer equip. Aquest estiu va marxar a Portugal on el Benfica va confiar en la seva qualitat. I no es van equivocar ja que s’ha convertit en la sensació del torneig marcant 5 gols en 7 partits. Segurament, el jove jugador es pot convertir en una estrella en el seu nou equip i es poc possible que torni a la capital catalana.

Víctor Vázquez, davanter barceloní de 24 anys, porta des dels 9 anys formant part del club blaugrana. El seu bon paper en el Barça B el va permetre fer-se conèixer i el seu esforç va arribar a orelles de Guardiola que el va cridar per jugar amb el primer equip. Va arribar a jugar algun partit de competició europea i fins i tot, va aconseguir algun gol. Però amb l’arribada de Villa i l’alt nivell de la davantera culé, Vázquez va creure convenient marxar fora i el seu destí va ser Brujes. A l’equip belga, el davanter català ja ha jugat 14 partits i ha aconseguit 2 gols comptant amb la plena confiança del seu entrenador. Podria ser una bona alternativa en cas que la davantera blaugrana comencés a fallar.  

L’ull que tot ho veu

El Comitè de Competició s’ha pronunciat sobre l’enfrontament que es va viure durant la SuperCopa d’Espanya entre l’entrenador del Real Madrid, José Mourinho, i el segon entrenador del F.C.Barcelona, Tito Vilanova.  Recordat serà el moment en que Mou va ficar el dit a l’ull de Vilanova que com a reacció li va donar una bufetada al cap. El Comitè estava allargant el tema, no es sap si per donar-li més morbo o perquè no sabia exactament que inventar-se. Però, per sort de tots els aficionats al futbol, avui s’ha decidit ha donar un veredicte final en que es “castiga” a Mourinho amb dos partits de sanció i a Vilanova amb un partit. Aquesta sanció s’haurà de complir quan qualsevol dels dos clubs sigui capaç de guanyar la Lliga o la Copa i pugui participar en aquesta competició a dos partits en que es decideix qui és el millor equip de l’estat espanyol. Fins aquest punt tot és bastant normal i coherent però les coses comencen a empitjorar quan es llegeix atentament el veredicte. Segons ells, “es considera que la reacció del tècnic José Mourinho ve precedida per un provocació de Tito Vilanova i per això ambdós han estat sancionats.” Els dos tècnics, a més, hauran de pagar una sanció econòmica de 600 euros per la seva actitud i mal exemple.

Qualsevol espectador que veiés aquell partit pot recordar exactament que va passar i quines van ésser les conseqüències d’aquells actes. Es van dir moltes coses i es va fer molta broma sobre el tema però la decisió del Comitè trastoca la idea que a simple vista es podria tenir dels actes que allà es van veure. Les imatges mostren una baralla en que l’entrenador del Madrid, amb un gest de prepotència, s’acosta per darrera a Tito Vilanova i li fica al dit a l’ull. Vilanova reacciona donant-li un cop al cap. Aquests són els fets i el que la majoria d’humans podrien creure que ha passat, però ara apareixen uns homes “respectuosos i amb criteri” que decideixen que ells van veure una altra cosa molt diferent. Potser tenien una càmera situada en els ulls de l’home del bigoti o potser per prendre la decisió han demanat l’opinió al club madrileny, però el que no es pot entendre es que, partint de les mateixes imatges que nosaltres hem vist, es pugui acusar a Vilanova de provocar al tècnic portuguès. La sanció d’un partit per a Tito és considerable ja que aquest no s’hi hauria d’haver tornat però el fet de que aquesta sanció li sigui posada per provocar, no s’entén de cap manera. I si Vilanova va provocar a Mourinho, aquest ja té excusa per ficar-li el dit a l’ull i rebre una sanció de dos partits només. Una vegada més el Comitè que regula les sancions en el futbol espanyol ha deixat molt que desitjar i ha mostrat una imatge poc professional en que els interessos estan clarament marcats i en que la justícia és la clara perdedora.