La decisión más importante

La selección española de futbol se encuentra concentrada durante esta semana para jugar los partidos correspondientes a la classificación para la Eurocopa de 2012. El viernes ya consiguió el triunfo despues de sufrir más de la cuenta contra una República Checa que sorprendia a los campeones del mundo. Este martes se jugará el otro partido que medirá a la Roja contra la Lituania de Stankevicius. Pero el problema no se encuentra en el rival sino en el terreno de juego. Los medios de comunicación nos han podido mostrar el estado del campo donde se disputará el partido y no hay calificativos para expresar lo que se ve. Un camp que como bien dice la palabra solo es tierra con trozos de hierba podrida. Parece increible que una selección proponga jugar en ese sitio. Pero la situación no termina aquí porque ahora la UEFA ha enviado oficiales a investigar como se encuentra el terreno i ha sacar un expediente. Hasta el martes no sabremos si se juega o no.

¿Pero quine tiene la culpa de lo que pasa?¿Quién hace peligrar el estado físico de ambos equipos? La UEFA no ha actuado como lo hace una organización internacional i ha permitido que se juegue en un campo que da vergüenza. Sus irresponsabilidades pueden causar más de un digusto ya que si se acaba jugando el partido entre España i Lituani las lesiones pueden estar presentes durante todo el encuentro. Es por eso que la tensión augmenta i los clubes se ponen nerviosos por el estado de sus jugadores. Barça i Madrid saben de la importancia de sus internacionales y no pueden permitir que un descuido acabe con la temporada de alguno de los jugadores. La decisión que se tome puede afectar tanto internacionalmente como a nivel de la Liga española.

Las selecciones representan a sus paises i los jugadores luchan a diario para llegar a ellas i jugar para su nación. Pero la experiencia nos recuerda que los partidos de selección siempre dejan algun disgusto ya que afectan a la trayectoria de los clubes importantes. Por eso los jugadores no tienen que olvidar para que equipo trabajan i a veces tendrian que ser más racionales y no arriesgar su físico. No podemos acceptar que la selección juege en un campo de patatas dónde el suelo és el peor enemigo para los internacionales. La actual campeona del mundo no se puede permitir problemas ni engaños y tiene que pedir más respeto que al resto de equipos. El martes sabremos si la UEFA decide seguir con el gran circo o se decide por salvar a los jugadores de morir en el terreno de juego. Ya sorprenden pocas cosas en este mundo i la decisión final puede ser la peor de todas. Salvar la piel o morir en el intento. 

Pocavergonyes professionals

La Lliga de Futbol Professional (LFP) no deixa de sorprendre als aficionats que dia rere dia és veuen més insultats i menyspreats pels seus clubs i pels directius d’aquests. L’última sortida de l’organització nacional és situar-se a favor dels clubs més poderosos que han decidit que si el Govern no retira la llei que obliga a retransmetre un partit en obert a la setmana, ells no sortiran al camp la jornada del 2 i 3 d’abril. Però no ens confonem a l’hora d’assenyalar els culpables ja que en aquest cas els jugadors no tenen res a veure. Són els propietaris dels equips els que han decidit que si ells no guanyen més diners es deixa de jugar a futbol. El gran negoci que duen a terme els homes poderosos de la Lliga fa creïble que situacions com aquestes només es visquin en territori espanyol i que a la resta d’Europa el futbol sobresurti per sobre dels diners.

Com a defensors del futbol no podem permetre que equips que tenen riqueses innumerables demanin guanyar més i es queixin de que una vegada a la setmana la població espanyola pugui gaudir d’un partit sense necessitat de pagar. La situació econòmica en el país es troba en un moment ridícul i això demostra quins són els interessos que porten els propietaris dels clubs que s’han posicionat en contra del Govern. Diners, diners, diners,..... la mateixa paraula es repeteix constantment mentre nosaltres imaginem que tot és més bonic i que els presidents estimen els seus clubs i ho fan tot per l’afició. Què enganyats que vivim! S’estan enriquint al nostra servei gràcies a la televisió privada que paguem per veure, ja sigui GOL o CANAL +, gràcies als diners que els aficionats d’un conjunt gasten per ésser abonats i, com no, gràcies al negoci de les apostes i de la publicitat.

Com tot en aquesta vida sempre hi ha excepcions que es desmarquen de la majoria. En aquest cas han sigut una combinació d’equips grans, com el Villareal o el Sevilla, i equips humils, com el Saragossa o el Màlaga, els que han decidit oposar-se a la resta de conjunts espanyols i donar suport a les mesures del Govern. Directius que per qüestions personal o col·lectives han defensat el futbol per sobre els diners. D’acord que no podem negar la necessitat econòmica per sobre d’altres però en aquest cas el futbol és un esport que mou molta gent i emocions. Amb aquests actes, els clubs espanyols desqualifiquen a la pròpia competició en la que juguen i avergonyeixen aquells que defensen la Lliga com una de les millors d’arreu del món. Sincerament, aquests actes desmotiven als amants del futbol i deixen una imatge penosa en els conjunts i als jugadors.

Qüestió de vida o mort

El futbol és un esport de passions i impulsos. L’actitud d’una afició pot canviar en un parell de minuts de les més exaltada alegria al insult cap els seus propis jugadors. Però aquests sentiments tenen diverses reaccions arreu del món. En alguns indrets d’aquest planeta encara avui dia segueixen morint persones a causa de temes relacionats amb el futbol. Discussions, nerviosisme, rivalitat... provoquen que els màxims rivals de cada país s’arribin a odiar a nivells insuportables.  L’última noticia d’aquesta mena de violència la trobem a Argentina, cuna del futbol i d’alguns dels millors futbolistes com Maradona, Di Stefano o Messi. Un aficionat del San Lorenzo va morir ahir a causa d’una presumpta pallissa duta a terme per la policia. Això va desembocar en la ira dins el camp i en l’anul·lació del partit per perill a que els aficionats saltessin al camp. Qualsevol que miri les imatges d’una afició destrossant un terreny de joc i llançant objectes contra el jugadors pot pensar que s’ha equivocat de cadena o que el que es juga en aquell camp és lluita lliure. La llàstima d’aquest assumpte és que no és la primera vegada que passa i no en serà l’última.

És ben evident que el futbol no es viu de la mateixa manera a Argentina que a Europa. Per començar, les aficions no tenen una idea tan radical sobre l’esport del que parlem. Els argentins estimen al futbol i senten que és part del seu país, de la seva nació. Només cal veure com segueixen a la seva selecció allà on va i el que arriben a fer per ella. En canvi, a Europa el nivell de passió és inferior i la gent va als camps a divertir-se o a passar una estona agradable. És un simple entreteniment com quan els romans anaven al Colisseu a veure lluitar als gladiadors. Aquesta és la primera i gran diferència que provoca que en els països sud-americans passin aquestes desgràcies.

Però tampoc ens hem d’enganyar al creure que dins a Europa això no passa. Tot i que els accidents siguin menys notoris i freqüents també perjudiquen al conjunt del futbol. Els constants insults de racisme són un dels maldecaps dels clubs que lluiten constantment perquè això desaparegui. No cal remuntar-nos molt enrere ja que en el derbi madrileny ja es van sentir comentaris contra Marcelo anomenant-lo “mono”. O com no recordar les agressions i dificultats que van posar els fanàtics de l’Olympique de Marsella a l’afició merengue. És per això que no es pot considerar que el futbol europeu sigui completament educat i una referència ja que podríem considerar que és l’exemple menys dolent a seguir.

La distància que ens separa dels països sud-americans fa que només se’ns comuniqui les noticies dolentes o les tragèdies i, segurament, tot allò positiu queda en un segon pla. però això ja és feina dels mitjans que s’haurien d’encarregar de deixar una bona imatge, tot i que la situació sigui dolenta. Nosaltres no hi podem fer res per canviar-la. Probablement, mai sabrem el que senten aquells aficionats (argentins, brasilers,...) que dediquen la seva vida al futbol i que aconsegueixen seguir endavant gràcies a que uns quants jugadors moguin una pilota per un terreny de gespa. Haurem de seguir admirant a una afició que, tot i tenir taques negres en la seva història, segueix demostrant dia a dia el seu amor pel futbol i que aconsegueix contagiar l’admiració per aquest esport a aquells que cada cop estan menys enamorat d’ell. Potser per ells si que es tracta d’una qüestió de vida o mort i és, segurament, aquí on es troba el punt clau entre un continent i un altre.

Camí cap a Wembley

Avui s’ha conegut les eliminatòries de quarts de final de la Champions League amb les quals ja es completa el quadre per saber quins equips s’enfrontaran en semifinals i en la gran final a Wembley. A primera vista, pot semblar que a Barça i Madrid li han tocat les ventafocs però cap equip que arribi a uns quarts de final de la màxima competició europea se’l pot considerar així. Els partits que es jugaran durant els dies 5/6 d’abril i 12/13 del mateix més seran:

L’equip de Mourinho s’enfrontarà amb un conjunt anglès que tot i jugar d’una forma vistosa no se l’esperava entre els 8 millors. El Bernabéu serà l’estadi que acolli l’anada d’aquesta eliminatòria. Segurament, CR7 i els seus companys estaran preparats per seguir fent “història” ja que per primera vegada en els últims 7 anys arriben als quarts de final de la competició europea. Tampoc ens hauria de resultar estrany desprès d’invertir tant milions en jugadors i en l’últim entrenador que va guanyar aquesta competició. Els blancs tindran el davant un equip que s’ha mostrat com el tapat de la competició i que ha realitzat uns números que fan por essent el equip més golejador de la primera fase. Entre les seves estrelles es troben Crouch, Van der Vaart o Bale, alguns vells coneguts i altres que estan en el punt de mira dels millors equips del món. Una eliminatòria que pot donar bastant confiança a l’afició madridista però que l’equip anglès pot trencar si aconsegueix sorprendre en el Bernabéu. A falta d’una sorpresa, el Madrid no hauria de tenir gaires dificultats per superar l’eliminatòria i passar a semifinals on s’enfrontaria al Barça en cas de que l’equip blaugrana guanyés la seva eliminatòria.

El Barça es troba amb l’adversari menys prestigiós i menys conegut dels 8 finalistes. Un equip que ja va vèncer en la final de la Supercopa d’Europa però que el va posar sota les cordes durant tot el partit. El conjunt ucraïnès és molt fort a casa però quan juga fora perd part de la seva resistència. Tot i això, l’eliminatòria contra la Roma va deixar clara la potència dels ucraïnesos i la possibilitat de que el partit es compliqui si el Shakhtar aconsegueix marcar un gol a camp blaugrana. L’equip culé s’haurà de desplaçar a un camp a baixes temperatures i posteriorment s’haurà d’enfrontar al Madrid. El cansament i la pressió de les gran cites consecutives poden afectar al joc ràpid del Barça que haurà  de treballar l’aspecte psicològic durant aquest mes de març i principis d’abril. El Shakhtar presenta un equip jove amb un vell conegut blaugrana com és l’impronunciable Chygrynskiy, a més d’un parell de jugadors brasilers que estan demostrant la qualitat del seu país natal. El Barça serà l’equip que pitjor ho passarà entre els preferits per guanyar el títol però si aconsegueix superar aquesta eliminatòria tindrà peu i mig a la final desitjada de Wembley.

El campió europeu i del món es presenta als quarts de final amb l’esperança de repetir el que van aconseguir l’any passat. L’equip no es mostra tan sòlid com en la passada temporada però la qualitat i la potència que tenen a dalt és per considerar. Eto’o, Pandev, Milito o Snijder intentaran atacar la porteria d’un conjunt alemany que està sorprenent a tots. Amb el gran Raúl, amb el jove Jurado o amb el depredador Huntelaar les coses poden sortir-li cares als jugadors italians. Tot i això, no crec que l’Inter tingui problemes per superar al Schalke encara que a Alemanya ho passarà bastant malament.

El partit més disputat entre les quatre eliminatòries serà el que jugarà en terres angleses tan anada com tornada. El Chelsea es presenta com un equip difícil de batre però els “reds” disposen d’un Rooney sempre perillós i de Chicharito que està demostrant un olfacte golejador espectacular. Fernando Torres i Anelka intentaran foradar la porteria vermella. El Niño ha de començar a demostrar perquè ha estat fitxat per un conjunt tan important i penso que és el millor moment per fer-ho davant la mirada del món sencer. Un eliminatòria que se’ns dubte decidirà un dels finalistes europeus ja que el que es classifiqui per la següent ronda no tindrà problemes per arribar a Wembley.   

Veient les eliminatòries es pot dir que la Copa d’Europa s’ha rejovenit una mica i que equips experts i altres que acaben de començar fan que la competició sigui molt interessant pels amants del futbol i per aquells que esperen tot l’any per observar les grans cites i els grans enfrontaments entre els millors equips del planeta. Una gran Champions que es mereix uns grans finalistes. Els dos millors seran el que es disputin el trofeu a Wembley i els que demostrin que davant les dificultats, l’esforç i la insistència donen els seus fruits. 

Tristesa blaugrana

Ahir a la nit, els barcelonistes d’arreu del planeta i els amants del futbol anaven a dormir amb una trista noticia per les seves oïdes. Éric Abidal, jugador del F.C.Barcelona, pateix un tumor al fetge que el mantindrà apartat dels terrenys de joc durant un temps raonable. La noticia arriba en el millor moment professional del jugador francès que estava demostrant en els últims partits la qualitat que el fa jugar en el millor equip del món. El barcelonisme no sap com reaccionar a un fet d’aquesta magnitud i ja són molts els jugadors que li han enviat ànims perquè es recuperi i tot quedi en un ensurt. Però la rapidesa en que serà operat fa pensar que el tumor està molt avançat i que el jugador necessita ajuda urgent perquè no es compliqui la situació.

Éric Sylvain Bilal Abidal va néixer a Lió l’any 1979. La seva etapa com a futbolista professional va començar al Mònaco (2000) on va jugar 22 partits per ésser posteriorment cedit al Lille. En aquell equip va començar a demostrar les seves habilitats i sobretot la seva rapidesa. Gràcies a aquestes qualitats, els companys li van posar el pseudònim de “El Kenyà”. L’any 2004, l’Olympique de Lió es va interessar pel seu joc i el va fitxar. Amb l’equip de la seva ciutat va guanyar diversos títols i ja començava notar el gust de la victòria. Tres anys desprès dels seu debut amb el Lió, el F.C.Barcelona va adquirir els seus serveis. Amb el Barça, com la majoria sabran, va participar en la magnífica temporada dels sis títols. Aquest any estava desenvolupant el seu millor joc desprès de sortir d’una lesió bastant llarga. Però el destí ha volgut que “El Kenyà” hagi de tornar a abandonar els terrenys de joc per centrar-se en la seva pròpia vida. Com bé diuen alguns coneixedors del tema, Abidal s’està enfrontant al partit més important i el resultat només ha d’ésser positiu. S’ha de demostrar a ell mateix que és superior a la malaltia i saber que tot el barcelonisme i la resta d’aficions estan enviant bones energies perquè tot vagi bé.

Les noticies entorn a malalties en el futbolistes estan incrementant en el últims dies, per exemple en el català Miki Roqué que aquest mateix mes li ha sigut diagnosticat un tumor maligne a la pelvis. La única part positiva a tot això és l’atenció mèdica dels clubs que està demostrant la seva professionalitat a l’hora de trobar aquestes malalties. Gràcies al treball dels metges de cada institució, els jugadors poden estar més tranquils pel que pugui passar. Tot i això, és molt trist que el futbol sigui noticia per aquests esdeveniments, tot i que son coses que passen cada dia a milers de persones i no per això surten a les noticies. És per això que crec que els mitjans han d’actuar de forma respectuosa amb els jugadors i no publicar depèn de quines informacions sense el seu consentiment. Estem parlant de la vida d’una persona que apart d’això és futbolista de professió. No cal ni dir que els diners arreglen moltes coses i en aquest cas poden salvar una vida però tampoc podem amagar que moltes altres persones pateixen malalties d’aquestes i no poden seguir endavant. Ens hem d’adonar del que tenim i saber-ho valorar perquè quan no ho tinguem ens adonarem del temps que em perdut sense gaudir-ho. Sort Abidal i et vull veure en no res defensant els nostres colors que és on et mereixes estar. 

Fins quan ha de durar la broma?

Un altre cop el madridisme decideix protagonitzar les portades del diaris d’arreu de l’estat inventant-se l’enèsima mentida en el que va d’any. No en teníem prou amb les constants queixes del senyoret Mourinho que, ara, han d’atacar al Barça a través del mitjans de comunicació. Ahir Antonio Alcalà, un dels tants que van abandonar la SER per treballar a la COPE, va atrevir-se a dir que els controls antidopatge a la Lliga BBVA haurien d’ésser molt més professionals ja que hi havia sospites de que Barça i València proporcionaven substàncies il·legals als seus jugadors. Aquesta noticia ha arribat enverinada cap a les oficines del club culé on no han trigat en respondre indignats per les paraules d’aquest “presumpte periodista”. Gerard Piqué ha declarat que els jugadors no es dopen i que si l’equip guanya és perquè són els que millor futbol fan. 

L’afició blaugrana ja esta cansada de les continues i vergonyoses acusacions de l’entorn merengue. No es possible que un dels clubs més prestigiosos arreu del món vagi a buscar possibles informacions per atacar de la forma més penosa a un equip que, avui dia, està per sobre de la resta de conjunts. El nivell del madridisme a través del seu portaveu Alcalà ha arribat a cotes de ridícul total. Es pot acceptar que es queixin dels arbitres, es pot comprendre que ataquin els realitzadors del calendari, i fins i tot es pot arribar a escoltar que el Madrid no juga bé per causes exteriors al seu entorn, però el que no és acceptable i ha de rebre un càstig és el comportament que han tingut en aquesta ocasió. Ja no m’interessa d’on provingui la informació que s’ha donat al públic. El futbol es distingeix per defensar un respecte cap els oponents i cap a tot els aficionats que et segueixen. Aquest preciós joc que enganxa milions de persones cada cap de setmana no és tan important pel que es demostra fora el camp sinó per l’esforç i sacrifici dels jugadors cada vegada que surten a jugar i a defensar els seus colors. L’actuació del Real Madrid no afecta només al club blaugrana que és acusat de penes molt serioses, ja que a més deixa ridiculitzats als propis aficionats merengues que veuen com el seu club utilitza la ganivetada per l’esquena per intentar guanyar una lliga que, avui més que mai, només es mereix guanyar un equip. Si els madridistes pensessin objectivament, veurien que el seu club ha errat en les seves accions. 

La solució és ben senzilla. El Barça necessita el suport de la resta d’equips i de mitjans per demostrar que per sobre de tot està l’honor i el respecte als altres i que la justícia sempre acaba arribant per aquells que juguen brut. Ara només haurem d’esperar que els mitjans catalans i espanyols decideixin si es més important defensar els valors d’un equip que representa el nivell màxim de futbol o donar corda a unes especulacions que poden copar moltes portades durant setmanes. El rigor dels mitjans es veurà reflectit durant els següents dies i el món del futbol sabrà si el camí a seguir serà bo o el pitjor de la història. 

Excuses infantils i victòria prestigiosa

Barça 3-1 Arsenal

La demostració de joc que s’esperava dels dos equips ahir al Camp Nou no va acabar de convèncer ja que el Barça es va dedicar a atacar sense encert i l’Arsenal va posar una muralla defensiva perquè l’equip blaugrana no entrés. La remuntada es va aconseguir però les sensacions durant el partit no van ésser les esperades. Els conflictes constants i les equivocades decisions arbitrals van perjudicar un espectacle que podria haver estat recordat durant anys. Però no seria just dir que l’àrbitre va ajudar un sol equip ja que els dos es mereixien molt més del que van aconseguir.

Wenger, com s’esperava, va presentar el seu equip de gala amb l’única baixa de Walcott. Les possibles lesions de Cesc, Wilshere, Nasri o Van Persie van quedar en el record dels darrers dies. L’equip blaugrana es presentava amb les baixes dels dos centrals (Piqué i Puyol) però Busquets i Abidal van ser uns mereixedors recanvis. A més, la sorpresa de Adriano al lateral va facilitar l’obertura del camp que, sobretot, es va notar a la segona meitat del matx. Només començar el partit, l’estratègia gunner es va reivindicar i la defensa anglesa no va deixar passar ni una pilota. La rapidesa i concentració dels jugadors va permetre que el Barça no aconseguís crear ocasions de gol i es dediques a controlar la pilota. A l’Arsenal no li anava malament aquest joc i esperaven un possible contraatac en que Van Persie utilitzés les seves habilitats. I van ésser unes altres qualitats les que va demostrar el jugador holandès al final de la primera part quan, en un moment d’ofuscació, va donar un cop a la cara de Alves que, segons el codi arbitral, es considera una agressió i una clara targeta vermella que es va quedar en una simple groga. Anteriorment, el porter de l’Arsenal, Szczesny, es va dislocar un dit al rebre malament un xut de falta de Alves i Almunia, recordat agradablement per les seves actuacions en la final de Saint Denis i en el partit en que Messi va fer un quartet, va sortir a substituir al jove porter polonès. Però sense cap mena de dubte el moment més espectacular de la primera part es va viure quan Cesc va perdre una pilota intentant una frivolitat i Iniesta va organitzar una jugada ràpida que Messi va culminar de manera inoblidable. Aixecant la pilota per sobre el porter i rematant amb tota la ràbia acumulada dels minuts de defensa asfixiant.

La primera part s’havia finalitzat amb uns jugadors de l’Arsenal molt concentrats però alhora molestat amb l’àrbitre i calents per les últimes discussions. Amb l’eliminatòria decantada cap al conjunt blaugrana, els anglesos es van obrir una mica més per intentar sorprendre a l’adversari. La jugada “tonta” del partit va arribar quan Nasri centra de córner i Busquets remata la pilota dins la seva porteria amb un cop propi d’un gran davanter. L’afició congelada no podia reaccionar a una situació tan còmica, l’Arsenal portava un gol i cap xut dins els tres pals. Però el patiment dels culés no va durar molt ja que Musacca expulsava per segona targeta groga a Van Persie per seguir una jugada que era il·legal (fora de joc). Els gunners no es podien creure el que passava i la inferioritat de l’equip londinenc es va notar la resta del partit. El Barça va aprofitar aquesta minoria dels rivals per crear jugades combinades. Una d’aquestes amb Iniesta de protagonista va iniciar el gol de Xavi i posteriorment un penal a Pedro va fer possible que de mans de Messi, el Barça aconseguís posar-se un altre cop per davant a l’eliminatòria. L’àrbitre, en el penal, no treia la segona targeta groga a Koscielny i tornava a perdonar. El patiment dels aficionats va durar fins el minuts 88 en que Bendtner va tenir una ocasió claríssima que Mascherano va salvar.

El partit s’acabava i les crítiques dels jugadors i de l’entrenador de l’Arsenal anaven dirigides al mal arbitratge i a la injusta expulsió a Van Persie. No era una jugada mereixedora de targeta groga i expulsió però el jugador holandès portava uns minuts provocant a l’àrbitre amb baralles i discussions i això va fer que la decisió del senyor Musacca fos rotunda. És molt trist que un partit amb tantes ocasions per un equip i tant poc joc per part de l’altre acabi amb discussions innecessàries i pròpies de perdedors infantils que sempre s’han de queixar. Potser Arsene Wenger va anar a la mateixa escola que Jose Mourinho i els dos van aprendre que quan perds has d’atacar al teu adversari i que quan guanyés te’n has de riure. Senyors anglesos no us queixeu de que sense Van Persie el partit es va acabar i que el Barça va guanyar perquè jugava contra deu, no podeu dir aquestes coses si un equip que defensa el bon joc es presenta al camp rival amb una defensa emmurallada i amb un atac pèssim. No siguin hipòcrites i aprenguin dels errors.

Jugant a fet i amagar, senyor Wenger?

Se’ns presenta el millor partit que es pugui veure i gaudir en aquests dies en que el futbol s’ha convertit en un show de relacions amoroses i en que la vida personal dels jugadors cada cop té més espai en els informatius. Els dos millors equips del món en quan a control de la pilota i joc vistós disputaran una única plaça per seguir a la màxima competició europea. El nou format de la Champions ha marcat el partit de tornada ja que les 3 setmanes de separació entre partit i partit ha ocasionat baixes importants en els dos equips i sorpreses d’última hora. Wenger, entrenador francès conegut per la seva capacitat estratègica i per lluitar a favor del joc bonic, s’ha dedicar a “lesionar” a les seves principals estrelles durant el temps d’espera. Primer va ésser Cesc, posteriorment es va lesionar Van Persie i Walcott i per acabar, en l’últim partit, va ésser baixa el migcampista Wilshere. Però, curiosament, tots aquestes jugadors que eren baixa per jugar contra els blaugrana han viatjat a Barcelona a última hora. Les excuses de que Van Persie encara no està preparat per jugar o que Cesc està al 60% no serveixen per una afició culé que ha viscut una mentida gunner durant aquests dies. El bo de Wenger ha jugat a fet i amagar amb Guardiola i potser ha aconseguit el que buscava. Tot i això, l’entrenador català encara recorda l’enfrontament anterior amb l’Arsenal en que el jugador Nasri es va presentar al matx com a baixa segura i per sorpresa va aparèixer a l’onze titular. La prudència d’en Pep ha servit perquè el Barça estigui preparat en tot moment pel que pugui succeir i l’ha fet fort davant aquestes situacions.

Un Arsenal sense les seves figures principals es presentava com una víctima pel conjunt blaugrana però l’aparició de nou de les estrelles gunners obre molt més l’eliminatòria. El Barça juga a casa seva amb un terreny de joc preparat durant setmanes perquè avui estigui a la perfecció i per que la pilota rodi com si sobre gel anés. L’Arsenal es presenta amb un resultat del tot sorprenent que intentarà assegurar durant tot el partit. L’estratègia i l’efecte sorpresa dels dos entrenadors serà vital pel desenvolupament del partit.

Llàstima fa que l’enfrontament hagi cobrat protagonisme desprès del que ha passat en els dies previs i que els aficionats s’hagin vist enganyats per una juguesca pròpia del futbol però impròpia de cavallers, com es pretén designar al senyor que estarà assentat a la banqueta rival. No seria just donar-li el paper de preferit o de més fort a un dels dos equips ja que els punts forts i dèbils estan ben repartits entre gunners i culés. Les alineacions d’ambdós equips fan pensar en un gran espectacle on les estrelles locals i visitants lluitaran per aconseguir la victòria i on s’oblidarà tot el que ha passat per viure el present. A les 20:45 hores les mentides estratègiques i els enganys diversos es convertiran en pols ja que els dos equips amb més forma del moment sortiran al terreny de joc per demostrar qui és capaç de seguir i qui haurà de veure la final de Wembley des del sofà de casa. Gaudim de l’espectacle del futbol i deixem els altres temes per els professionals de la discussió i de l’embolic. 

Això sí que és teatre del bo

Els pallassos tenen el seu habitat en el circ. Els actors el tenen davant les càmeres, de la mateixa manera que també acostumen a aparèixer en llocs anomenats teatres. Doncs bé, últimament els actors i pallassos han abandonat els seus habitats naturals per acostar-se al món de l’esport, i en concret, al futbol. A espectacles tan coneguts com els de jugadors que practiquen la “natació sobre herba” o que es confonen d’esport i decideixen practicar les seves puntades voladores, ara si afegeix els entrenadors que actuen de forma precisa i professional realitzant un paper perfectament assignat. Són bufons de la televisió que creen expectació i ocupen espai buit de noticies.

Al capdamunt d’aquests bufons televisius o actors amateurs hi trobem a Jose Mourinho , entrenador del Real Madrid, que es dedica, dia rere dia, a donar declaracions ofensives i excuses memorables. Des de la seva arribada a la capital espanyola no ha parat d’ocupar l’espai esportiu dels mitjans i s’ha queixat de tot el que no sortia a la perfecció. Ningú ha escapat dels seus atacs; arbitres, afició, entrenadors, calendari, equip,... però l’últim atac de tots ha estat potser una demostració de fins on arriba el límit d’aquest personatge, a la vegada actor i pallasso. En roda de premsa, ha declarat que ell seria incapaç d’entrenar a un equip com al Màlaga i que si el fessin fora del Madrid se’n aniria a un equip gran. Potser pensa que per ser un bon entrenador no pots estar en un equip modest. Pellegrini que ha rebut les crítiques del portuguès no entra al joc d’espectacle que es porten els pallassos de la “tele” i contesta que per ell és un privilegi entrenar a l’equip andalús i que lluitarà perquè aquest no baixi de divisió.  Una lliçó per Mou que no estaria malament que s’apuntés.

Però tampoc pensem que aquest home de caràcter polèmic es xupa el dit i no sap el que fa. Porta realitzant un paper excel·lent des que va començar la temporada i crec que no hi ha ningú capaç d’actuar com ho fa ell. Potser totes aquestes crítiques són perquè no es parli malament del seu equip i que només es centrin en la seva persona. Seria una estratègia a aplaudir. Però tot té un límits i en aquest cas l’entrenador portuguès ha errat en el seu paper al caure en les provocacions d’un periodista. La resposta de Mou ha estat insultar al periodista i anomenar-lo hipòcrita. De res serveixen les posteriors disculpes de l’entrenador que ha quedat retratat davant tots els mitjans. Però una part de raó pot tenir ja que tants insults i comentaris despectius venen donats per declaracions d’altres persones que, segurament, en un atac d’enveja critiquen a l’entrenador del Real Madrid. S’ha de ser objectiu ja que davant nostre podem veure un pallasso que s’ha equivocat de lloc o un actor que podria treballar a Hollywood, però el que segur que hem de veure és a un dels millors entrenadors del moment i respectar a la persona que s’amaga darrera de tot això perquè per algun motiu en concret ha arribat on és.