Qüestió de vida o mort

El futbol és un esport de passions i impulsos. L’actitud d’una afició pot canviar en un parell de minuts de les més exaltada alegria al insult cap els seus propis jugadors. Però aquests sentiments tenen diverses reaccions arreu del món. En alguns indrets d’aquest planeta encara avui dia segueixen morint persones a causa de temes relacionats amb el futbol. Discussions, nerviosisme, rivalitat... provoquen que els màxims rivals de cada país s’arribin a odiar a nivells insuportables.  L’última noticia d’aquesta mena de violència la trobem a Argentina, cuna del futbol i d’alguns dels millors futbolistes com Maradona, Di Stefano o Messi. Un aficionat del San Lorenzo va morir ahir a causa d’una presumpta pallissa duta a terme per la policia. Això va desembocar en la ira dins el camp i en l’anul·lació del partit per perill a que els aficionats saltessin al camp. Qualsevol que miri les imatges d’una afició destrossant un terreny de joc i llançant objectes contra el jugadors pot pensar que s’ha equivocat de cadena o que el que es juga en aquell camp és lluita lliure. La llàstima d’aquest assumpte és que no és la primera vegada que passa i no en serà l’última.

És ben evident que el futbol no es viu de la mateixa manera a Argentina que a Europa. Per començar, les aficions no tenen una idea tan radical sobre l’esport del que parlem. Els argentins estimen al futbol i senten que és part del seu país, de la seva nació. Només cal veure com segueixen a la seva selecció allà on va i el que arriben a fer per ella. En canvi, a Europa el nivell de passió és inferior i la gent va als camps a divertir-se o a passar una estona agradable. És un simple entreteniment com quan els romans anaven al Colisseu a veure lluitar als gladiadors. Aquesta és la primera i gran diferència que provoca que en els països sud-americans passin aquestes desgràcies.

Però tampoc ens hem d’enganyar al creure que dins a Europa això no passa. Tot i que els accidents siguin menys notoris i freqüents també perjudiquen al conjunt del futbol. Els constants insults de racisme són un dels maldecaps dels clubs que lluiten constantment perquè això desaparegui. No cal remuntar-nos molt enrere ja que en el derbi madrileny ja es van sentir comentaris contra Marcelo anomenant-lo “mono”. O com no recordar les agressions i dificultats que van posar els fanàtics de l’Olympique de Marsella a l’afició merengue. És per això que no es pot considerar que el futbol europeu sigui completament educat i una referència ja que podríem considerar que és l’exemple menys dolent a seguir.

La distància que ens separa dels països sud-americans fa que només se’ns comuniqui les noticies dolentes o les tragèdies i, segurament, tot allò positiu queda en un segon pla. però això ja és feina dels mitjans que s’haurien d’encarregar de deixar una bona imatge, tot i que la situació sigui dolenta. Nosaltres no hi podem fer res per canviar-la. Probablement, mai sabrem el que senten aquells aficionats (argentins, brasilers,...) que dediquen la seva vida al futbol i que aconsegueixen seguir endavant gràcies a que uns quants jugadors moguin una pilota per un terreny de gespa. Haurem de seguir admirant a una afició que, tot i tenir taques negres en la seva història, segueix demostrant dia a dia el seu amor pel futbol i que aconsegueix contagiar l’admiració per aquest esport a aquells que cada cop estan menys enamorat d’ell. Potser per ells si que es tracta d’una qüestió de vida o mort i és, segurament, aquí on es troba el punt clau entre un continent i un altre.