mesfutbolmenystonteries: Lliga

2 de gener del 2010

El “Cervell” de ferro

F.C.BARCELONA 2-1 LLEVANT

Hi ha jugadors que marquen història tan en el seu club com en el món del futbol en general. Són persones que lluiten més que la resta i que tenen uns dons que els fan convertir-se en estrelles. Acostumen a rebre premis i reconeixements de tota mena. Però hi ha altres jugadors que són superiors a les estrelles i que mai són admirats ni premiats pels seus esforços. Al dia d’ahir serà recordat per els culers com la data en que un d’aquests jugadors, el capità culé Xavi Hernández es va situar junt a Migueli com el jugador amb més partits amb la samarreta del Barça. Un total de 549 que han convertit al jugador català en un estrella a nivell mundial. És un d’aquests professionals que fan la seva feina i que no necessiten ser coneguts pel seu físic o per el que fan fora del camp. I una vegada més ho va demostrar de la millor manera; jugant a futbol i ajudant al seu equip a guanyar.

Començava un nou any al Camp Nou. L’afició omplia gran part de l’estadi i per tot arreu es veia la presència de nens que aprofitant l’hora de partit es van acostar a veure l’equip blaugrana. El Llevant venia amb la convicció d’emportar-se un matx que els blaugrana no es van prendre amb la seriositat que tocava. L’equip valencià va sortir atent i amb un defensa de “12 homes”. Els estómacs culers encara estaven digerint els torrons nadalencs quan el Llevant va començar a posar nerviós a Valdès. El “cervell” blaugrana no trobava forats i el Llevant aconseguia recuperar pilotes i sortir el contraatac. La primera part acabava amb empat al marcador tot i que l’equip valencià hauria pogut anar per davant si l’àrbitre haguessis vist un clar penal a favor del Llevant.

Les paraules màgiques de Guardiola durant el descans van fer afecte ja que un minut desprès d’iniciar-se la segona meitat, “Don” Pedro marcava el primer gol desprès d’una jugada personal d’Alves que no trobava forat per on posar la pilota. Semblava que el partit es solucionés i que la tensió de la primer part hagués sigut un somni. I les coses seguien arreglant-se quan el mateix Pedro marcava el seu segon gol al minut 58 de partit. Una vegada més l’equip culé tancava el partit i s’assegurava el tres punts. Però com l’any nou sempre porta sorpreses, Stuani es convertia en el regal del Barça xutant de forma perfecta un centre que feia tremolar al públic que encara hi era present. Quedaven encara 10 minuts i el Llevant veia possible una proesa que pocs equips poden ni imaginar. Tot i la tensió del moment, els jugadors blaugranes van controlar la pilota i no van permetre que el contrari fes res de profit durant la resta del partit. A l’acabament el partit se li dedicava un homenatge al gran Xavi que dirigia unes paraules d’agraïment al públic. El Barça es situava a 5 punts del Madrid i una jornada més li passava la patata calenta al seu màxim adversari.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

12 de desembre del 2010

Hiperrealisme culé

F.C.BARCELONA 5-0 REAL SOCIETAT

Des de la creació dels videojocs l’any 1952, la tecnologia ha anat progressant i perfeccionant-se contínuament. EA Sports va crear l’any 1994 un joc de futbol que va denominar FIFA i un any desprès Konami va decidir posar-li una mica de picant al mercat dels videojocs creant el PES. Durant aquests anys, la competència entre aquestes dues empreses ha incrementat i la discussió entre els defensors de FIFA i els de PES sorgeix en qualsevol indret del planeta. Com a opinió personal, penso que aquesta mena de discussions són inútils ja que el FIFA és 5 vegades millor que el PES. Tornant al tema dels videojocs i de la seva millora constant, s’ha de reconèixer que el realisme que han aconseguit a l’hora de jugar és impressionant. Però justament, en el moment que millor els hi anava, apareix un competidor que ningú esperava; el F.C.Barcelona, Barça pels amics. Un conjunt de persones que treballen en un esport que s’anomena futbol i que són uns autèntics experts. Ho han guanyat tot i encara volen més. I són aquestes ganes i el seu talent el que els ha fet possible arribar a un nivell només comparable a allò no real. Potser sóc l’únic que li passa això, però porto dos anys en que el FIFA ja no em dóna tan. No el trobo real perquè només marco 3 gols mentre que el Barça “real” en fa 5 sense despentinar-se. Qui està jugant amb qui? Qui fa anar els controls de les consoles? Moltes preguntes que no tenen resposta. Estarem somiant o és que el futbol ha trobat un equip que és capaç de jugar de la millor manera possible?

Posem un exemple en el partit d’ahir. El Barça treu de mig camp desprès d’una primera part molt profitosa. Els jugadors encara estan freds del descans. L’equip culé comença a tocar la pilota fins que arriba un moment en que Messi agafa la pilota i decideix que l’únic destí per l’esfèric és la xarxa del porter Bravo (un nom molt.... encertat). Alves apareix al seu costat i es dediquen a fer parets un a l’altre mentre els jugadors de l’equip contrari miren aspectants. Gol de Messi al primer minut de la segona part. Resultat de la jugada, mig equip de la Real Societat al terra i l’argentí a la cantonada celebrant-ho. Ho podríem provar al FIFA o el PES a veure qui se’n surt. O si voleu agafem un altre exemple. Minut 9 del partit. Xavi busca a Messi i el troba. “La Pulga” controla fora l’àrea i fa una passada interior pel senyor Don Pedro que la centra dins l’àrea perquè el caçador Villa marqui el primer. Un altre cop no ens en sortirem. És per això que considero que s’hauria de crear un nou debat; qui és més real, Barça o FIFA? Francament, no ho sé.

El Barça arribava al Reyno de Navarra a les 20h i el partit s’ajornava fins les nou menys quart. El públic abrigat de cap a peus es queixava i llençava improperis a l’aire esperant l’entrada d’ambdós equips. Seria a l’hora estimada quan el jugadors d’Osasuna i Barça sortirien al terreny de joc definitivament. Guardiola presentava l’onze de gala, inclòs un Messi que desprès de l’agressió de Ramos ja estava recuperat del tot. Des del primer moment el guió del partit ha estat ben marcat; defensa i pressió asfixiant per part del navarresos i intent de control del partit per part dels catalans. Però el Barça, als primers minuts, encara estava a l’autocar ja que perdia pilotes “tontes” i es deixava crear contraatacs de forma pèssima. Les coses es començarien a escalfar al minut 13 quan Pedro obstaculitza a Juanfran dins l’àrea i l’arbitre no pita absolutament res. Pedro arriba tard i el jugador del Osasuna no pot disparar. Penal clar que se li perdona al Barça però que no el desperta perquè segueix cometent errors incomprensibles. Però com sempre que un partit està encallat apareix Don Pedro que recull una passada interior perfecta de Messi i remata amb tota la seva ira. 0-1 i el Barça encara no ha aparegut pel Reyno. El partit es segueix dormint i el públic comença a patir el fred intens, que per sort no va acompanyat de neu o pluja. I entre xuts de Villa i Messi s’acaba una primera part en la que el conjunt blaugrana encara no ha despertat.

Segona part. Més avorriment, menys pressió. No hi havia dubte en que Osasuna no podria aguantar el nivell de la primer part i que en algun moment cauria en el control del Barça. El punt més destacat d’aquesta part no prové del terreny de joc sinó de les graderies que envolten l’estadi. El públic anima amb molta força al seu equip i demostra una gran valentia ja que cal recordar que el camp estava ple 45 minuts abans d’iniciar-se el partit. A part d’això, més control dels culers i dos gols de Messi que torna a trobar-se amb el gol desprès d’un partit sense marcar... quina angoixa, veritat?

A can Oliveras, el meu avi em comença a burxar i això només té una explicació; el partit és bastant dolent. Al fons la meva àvia actua de melodia amb els seus comentaris típics que poca gent podria arribar a desxifrar. Ella segueix insistint en que utilitzo el portàtil per jugar mentre jo li intento explicar per vintena vegada el que estic fent. No cal que m’hi esforci, demà ja tornarà a pensar el mateix. Així són els avis i així ho seran.