La Copa fa patir

El Barça es juga aquesta nit (22 h/Telecinco) el bitllet per les semifinals de la Copa del Rei, el pas cap a dos clàssics que poden alterar el món del futbol un any més. Les debilitats dels blancs semblen desaparèixer en la competició copera, mentre a la Lliga es troben a 15 punts dels líders culés. El partit d’anada al Camp Nou entre Barça i Màlaga va acabar amb un sorprenent empat a dos que deixa als andalusos amb més opcions de les que esperaven. Mentre mantinguin la seva porteria amb menys de dos gols en contra i no deixin vèncer al Barça, ho tindran guanyat. Però els blaugrana no acostumen a fallar fora de casa i ja sumen 14 enfrontaments consecutius de Copa marcant almenys una diana.

L’últim precedent és de la temporada passada en la qual l’equip català es va enfrontar al Reial Madrid guanyant al Bernabéu i empatant al Camp Nou, amb una classificació per semifinals molt lluitada. El patiment és el company de viatge del Barça a la competició de Copa. Des de la temporada 1999-00 els culés han jugat en nou ocasions l’eliminatòria de quarts amb un balanç de 9 victòries, 5 empats i 4 derrotes. El darrer partit que van perdre va ser a camp del Betis, tot i que el 5-0 de l’anada els va permetre passar de ronda. El Saragossa ha estat el rival que més vegades s’ha enfrontat als blaugrana a quarts (3 vegades), amb dues classificacions pels aragonesos i una pels catalans. Tot el contrari que el Màlaga que es troba per primera vegada amb el Barça en Copa del Rei.

Un oportunitat única pels andalusos que volen seguir emmarcant la seva històrica temporada derrotant el “gran i temible” Barça. No poden comptar amb la seva prometedora estrella Isco però que sí tenen a veterans jugadors que tiren d’experiència en aquesta mena de eliminatòries. Els visitants, en canvi, ho tenen tot a perdre. Si passen serà el més normal, desprès de marcar la millor primera volta de la Lliga en tota la història i classificar-se per vuitens de Champions.  Però perdre significa caure en una mala ratxa, en el que alguns desitgen com la depressió definitiva del gran Barça. Perdre és no lluitar pel triplet, un objectiu que ja sembla obligat temporada rere temporada. L’única opció la tenen si surten a jugar una final, si en els primers minuts mosseguen com acostumen a fer en moment de màxima concentració. Si no, cauran en la trampa del Màlaga, la que els farà anar a remolc i tenir moltes possibilitats de no passar de ronda. 

La superació del més petit

No significa res per ell aconseguir quatre Pilota d’Or de forma consecutiva, fet que no han assolit ni els grans com Maradona o Cruyff. Tampoc el preocupen els elogis i el temor que desperta en qualsevol defensa que ha d’intentar, gairebé sempre sense èxit, aturar les seves acceleracions. La “Pulga” no té complexes. Hi ha qui pensa que no pot haver-hi un Messi millor que el que va acabar l’any 2012 amb 91 gols, sis més que el rècord de Muller del 1972. Però Leo no es cansa de jugar, amb aquella cara que posa com si fos el seu debut professional cada cop que trepitja el terreny de joc i saluda a l’afició.

La temporada passada va aixecar el Pichichi (i la Pilota d’Or) amb 50 gols, nou més que l’anterior guanyador, Cristiano Ronaldo, i setze més que quan el mateix Messi el va guanyar la temporada 2009-10. No és el que més n’ha guanyat ja que els dos que ja pot gaudir a la famosa vitrina de casa seva queden lluny dels sis de Zarra o els cinc de Di Stéfano, Quini o Hugo Sánchez. Però els seus registres en aquesta primera fase de la competició espanyola fan tremolar les estadístiques històriques. En 19 partits, l’astre argentí ha sumat 28 gols (encara que Marca li resti un, sospitosament qui dóna el premi) quan la temporada passada en aquest període de temps només n’havia aconseguit 22. Amb aquesta suma ja supera o iguala a 70 jugadors que han guanyat el premi al millor golejador a la lliga espanyola des del 1928, és a dir, un 86% dels guanyadors d’aquest trofeu. I encara li queda tota la tornada!

Una dada més que mostra el seu constant creixement com a jugador i golejador són les comparacions amb temporades anteriors. A aquestes alçades de temporada, l’any passat portava 30 gols en 26 partits (1,15 gols/partit), tenint en compte Lliga, Champions i Copa. Ara, en porta 35 en 25 partits (1,4 g/p). Tirant més enrere, es pot comprovar que durant la 2010-11 va sumar 25 gols en 24 partits (1,04 g/p). Va acabar aquell any amb 50 gols. Messi sempre supera o iguala els seus números any rere any i no baixa el ritme ni té mesos perjudicials. Diuen que si segueix a aquest ritme pot acabar la competició nacional amb 56 gols però la “Pulga” és capaç de superar els 60 gols i seguir engreixant la seva història, que un dia d’aquest es convertia en llegenda. 

Injustícia entre els tres pals

El Camp Nou mai ha tractat bé a Valdés. Ha aplaudit les seves bones actuacions salvant a l’equip i permeten passar eliminatòries de Champions molt complicades. Però no se li dóna el valor d’Iniesta ni de Messi. No se l’aplaudeix com a Xavi o Puyol. Porta des dels 10 anys defensant la porteria del club blaugrana i se la posat en qüestió per males actuacions o perquè no era capaç de parar-ho tot. Hi ha altres en la seva posició que realitzen aturades més espectaculars, que s’estiren de forma sorprenent per realitzar accions més boniques que no pas útils. Potser ho fan quan el seu equip ja perd de tres gols. El guanyador de cinc Zamora, els darrers quatre de forma consecutiva, no ha rebut el reconeixement d’una afició que només es preocupava de mirar a l’altre costat del camp, embadalits per les curses de Messi. Tampoc l’han sabut valorar a l’hora de cridar-lo per la selecció espanyola (10 partits com internacional). Però Valdés sempre està allà, aturat, jugant amb la línia de l’àrea gran, escalfant si fa massa fred, esperant que desprès de 90 minuts la seva defensa s’adormi i el posin a prova quan encara no l’ha tocat. Sempre està alerta per si un dels seus jugadors decideix posar-lo a prova o marcar-se en pròpia porta.

Ara, encara més, el critiquen. Perquè no vol renovar. Perquè segons molts deixa al Barça sense una pota. Ara alguns s’adonen que era més important del que consideraven, que es sentien segurs amb ell però no ho podien valorar. Mentrestant, la premsa esportiva aprofita el gran enrenou per omplir portades d’enganys i suposicions. Ja li posen preu als possibles recanvis quan encara falta un any i mig i arraconen al porter que ha guanyat 20 títols amb el Barça. Tenen raó quan es queixen que no es pot amagar, que ha de sortir a donar explicacions sobre quins són els motius que l’han portat a deixar el club. Si no ho fa, es seguiran inventant rumors sobre possibles problemes personals i professionals.

Tan Iniesta com Cesc han estat els abanderats de l’equip per defensar al porter en públic i per deixar clar que encara és jugador de la primera plantilla. Desprès de tants anys, el Camp Nou hauria de saber valorar el que ha significat poder tenir un porter com aquest i no dubtar sobre la seva professionalitat i entrega amb els colors blaugrana. Valdés és el millor porter jugant amb els peus i ara mateix el Barça no necessita un que es dediqui a salvar gols miraculosament, sinó aquell que comenci les jugades. De Gea té uns reflexes molt bons i Courtois sap aprofitar la seva alçada. Però no és suficient. Realment Rosell està disposat a pagar 15 milions d’euros per Reina, un porter amb 30 anys que és habitual veure’l en les pitjors errades de la jornada? Perquè ningú parla de Pinto? Sí, aquell noi dels cabells estrafolaris. Sí, aquell que ja ha salvat al Barça en un parell d’eliminatòries de Copa del Rei. El que va venir l’any 2008 per ser el suplent de Valdès. Cert que té 37 anys però millor fitxar a un jove i deixar que aprengui com a segon. O ara deixarem de banda la “gran” filosofia culer, i molt ben venuda, de cuidar la cantera?

Estaria bé veure la cara de tots aquells que es pensin que defensar la porteria del Barça és senzill i que qualsevol ho pot fer millor que Valdés. Estaria bé veure la seva cara d’incredulitat.