Com si estigués a casa seva

Mirant un film com El Dilema, de Michael Mann, qualsevol persona pot adonar-se del poder que pot arribar a tenir un mitjà de comunicació i, en concret, aquella persona que el dirigeix. Mou els fils com si el diari o el programa fos una titella que respon als moviments del seu amo. Tots els mitjans, siguin generalistes, econòmics o esportius basen el seu contingut en allò que els marca la seva línia editorial, sinònim d’allò que marca el cap o la direcció. Els interessos personals de cada periodista, siguin correctes o no, queden en segon pla davant el possible benefici del qui mana.

A Espanya hi ha quatre diaris esportius principals que dominen i es barallen per tenir el tros de pastís més gran. Marca es presenta com el més complet i el que aposta per arribar a tots els gustos del públic, intentant amagar el seu fanatisme cap el color blanc del Reial Madrid. El mateix fa Mundodeportivo que ocupa cada dia la seva portada amb temes del Barça però que prova de parlar de tots els equips amb una inaccessible equitat. Desprès ja apareixen els dos mitjans de club, aquells que dediquen a tots els seus treballadors ha elogiar al seu equip, ja sigui el Barça, amb Sport, o el Madrid, amb AS. Penosament, els dos primers, davant la gran acollida que tenen els diaris que diuen les coses que la gent vol sentir i que critiquen i taquen la imatge del gran rival, han hagut de canviar la seva idea de negoci i convertir-se també en ambaixadors de club. Lluny queden els grans exemples de diaris com l’Équipe o La Gazzetta dello Sport que no els importa obrir la seva portada amb una notícia d’esquí o de rugby si aquella és la més important del dia. Aquí, per molt rellevant que sigui, els criteris periodístics es van perdre entre baralles de com tenir més i més lectors.

Un exemple. Mundodeportivo, a dia 29 de desembre del 2012, obria en portada amb les paraules “Hores decisives” i entre cartells de fotografies exclusives, que fan sentir tan bé als directors dels mitjans, s’explicava que Guardiola ja estava decidint que faria amb el seu futur. És a dir, que la portada d’un dels principals diaris del país es sentia orgullós de començar el seu diari amb la suposició que una persona que està passant un any sabàtic, està pensant en entrenar a un equip o a un altre. També van pensar en ell quan dos minuts desprès de saber que Tito Vilanova havia recaigut del seu càncer van avisar que el ex entrenador ja venia cap a Barcelona per substituir-lo. Però no és l’únic que actua així. AS, posava en portada al seu gran ídol, José Mourinho, i subratllava que “Per mi la setmana passada va ser fantàstica”. Ja s’ha perdut tota mena de respecte cap aquest ofici. És impossible que els lectors puguin mirar un diari amb seriositat i sabent que estan llegint coses útils i corroborades. Ara, quan arriben al quiosc, gairebé ni passen, veuen grans portades amb molts colors, i amb titulars que els criden a la compra. Veuen grans mentides. Veuen una broma rere l’altre que només sembla normal el dia dels Sants Innocents, amb els típics enganys que ja no desentonen perquè per cada dia s’en poden dir.

Però quin és el càstig que pot haver-hi davant aquesta forma de maltractar el periodisme i l’esport? Doncs cap ni una. Poden actuar amb total impunitat i si un dia desprès es demostra que el que deien era una mentida no necessiten ni demanar perdó. Sempre troben una forma de capgirar els temes i buscar d’altres que segueixin fer rodar una pilota que cada cop es fa més gran. I a més són ells els que decideixen qui és el millor o el pitjor. Un diari com Marca és el que s’encarrega de donar un premi com el Pichichi o el Zamora. Per tant, no és estrany que davant el gran inici de Messi a la Lliga siguin ells els únics que li restin un gol per considerar-lo en pròpia porta. Curiós almenys.

I el pitjor de tot és que aquestes portades i aquestes difamacions ja comencen a crear mal ambient fins i tot en els propis esportistes, que han de passar el dia desmentint fets que no han ocorregut mai. Mentre uns esquiven les càmeres, altres criden des d’un forat negre, apartats perquè els “grans” mitjans consideren que l’esport que fan no ven o no l’importa a ningú. Amb la impunitat amb la que actuen no serà d’estranyar que quan arribin èpoques en que un esport o disciplina sigui rendible, ells si llancin com hienes i siguin els primers en abanderar a aquells esportistes que un dia abans havien amagat sota la catifa. El que està clar és que cada dia entren a casa nostre com si fos la seva, ja sigui en paper, en ràdio o en televisió i omplen les nostres hores amb mitges veritats i grans mentides que l’únic que aconsegueixen és matar cada dia una mica més aquesta professió i, amb ells, enfonsar l’esport.