"Regals" de Nadal

L’esport espanyol es troba, en acabar l’any, en un moment desitjat per tothom. Dominen gairebé totes les modalitats i amb una superioritat remarcable. Però les coses no son tan boniques com les pinten. En menys de mig any s’han produït dues “operacions” contra el dopatge que han obert una ferida molt profunda en els esportistes i els aficionats. Primer va ser en el ciclisme quan desprès de que Alberto Contador guanyés el seu tercer Tour de France, van aparèixer unes acusacions de la federació internacional acusant al tricampió espanyol. La noticia va causar un rebombori de dimensions impensables. El ciclista madrileny era vist com un dels millors esportistes de l’any i la seva imatge no parava de millorar. L’acusació per part de la UCI va causar un gran indignació per part de l’esportista i dels mitjans locals que no podien acceptar que Contador s’hagués dopat. Avui en dia, el ciclista encara no sap com acabarà tot i si podrà tornar a corre algun dia.

L’altre cas de dopatge va aparèixer fa menys d’un mes quan es va filtrar a la premsa que  Marta Domínguez, considerada la millor atleta espanyola, consumia substàncies il·legals i que ens subministrava a altres atletes. Tot i les negacions de l’esportista, la sentència encara està en procés i tampoc podem desxifrar com acabarà.

Però quina és la reflexió que se’n pot treure de tot això. Són culpables o no? Això és una resposta que tampoc te tanta rellevància ja que el mal està fet. Aquests esportistes mai tornaran a assolir el nivell que tenien i la seva notorietat es veurà dificultada pel seu passat. Si és cert que s’han dopat, no hi ha cap mena de dubte que ho han de pagar. Però el mal que hauran provocat no només afectarà a les seves famílies sinó que enfonsarà la reputació d’un país que representava la victòria en els últims anys. Però el problema el trobem en el cas de que no siguin culpables. Qui és l’encarregat de realitzar unes acusacions tan dures sense tenir proves clares? És increïble com un organització internacional pot acusar a un professional d’una cosa que no ha fet i destrossar-li la seva carrera. O potser hem de culpar als mitjans que com sempre decideixen quines són aquelles noticies que ha de saber la població. Manipulen constantment la informació per obtenir notorietat i beneficis. Vivim en un món on els interessos són fonamentals i on la gent es pensa que les coses son justes pels bons i injustes pels dolents. Em ric a la cara del món. Ni mans negres ni tonteries. L’esport espanyol estava en un moment immillorable i la resta de països tenien enveja. Resultat d’aquest sentiment; les organitzacions internacionals s’encarreguen de fer que els millors esportistes vagin caient i que la competitivitat entre països torni a igualar-se. No és necessari tenir la raó, només fa faltar tira la canya i deixa que els peixos més estúpids (mitjans) piquin. Preparem-nos perquè apareixeran noves “operacions” que impliquin a esportistes espanyols o catalans. Segur que els reis ja s’estan fregant les mans perquè el món s’està omplint de “nens dolents” a qui portar carbó. Qui sap, potser s’acaben menjant la seva pròpia merda!

¿Qui vol ser milionari?

Llegeixo el diari digital que tinc com a pàgina d’inici i veig que Sandro Rosell li ofereix un xec en blanc a Guardiola per què ell decideixi quan vol cobrar i fins quan s’hi estarà. Crec que era aquest mateix president el que, en el primer dia de mandat, va dir que Laporta era un fals i que el club estava enfonsat en un deute per culpa seva. Va ser el mateix president que dos dies desprès va dir que faria una política de no mal gastament i que defensaria el F.C.Barcelona i el seu esperit per sobre de tot. No ha passat ni mig any  i ja tornem a tenir un mentider al nostre club. -“No faré com el senyor Laporta”- deia. “…som un club i em d’anar de la mà”- proposava. Ja hem vist el resultat de les seves paraules. Un dels únics clubs sense un patrocinador a la samarreta, que abanderava a una organització com UNICEF i que donava lliçons arreu del món de com s’autogestionava, ha caigut en el parany d’un Rosell que més que estimar el Barça, el subestima. El què hauria de ser el nostre president, es dedica a fer aliances amb els àrabs per guanyar diners i fer veure que tot és per ajudar als més necessitats. Quina mena d’excusa pots inventar per explicar que una organització “sense ànim de lucre” li pagui al Barça 165 milions d’euros (30 milions cada any). Un organització que ajuda els més necessitats té un principi que en el seu nom ja ve donat; S’HA D’AJUDAR ALS MÈS NECESSITAT. No vinguin amb excuses ja que enlloc de donar-li a l’equip blaugrana aquesta morterada de diners, la podrien invertir en  la població que mort de gana cada dia. Al món, cada 2 segons mort un nen, ara.......ara........ara..........ara, i nosaltres ens quedem tan tranquils saben que uns senyors amb més diners que tot l’estat català, es dediquen a fer tripijocs amb el menys necessitat. Però tampoc li hem de donar totes les culpes als àrabs. Ells intentaven fer un tracte que altres empreses han procurat fer però que ninguna ha tingut èxit. Que curiós que la primera que es fa amb el senyor Rosell de president, surti rodona. I ara apareix pels mitjans, la possibilitat de que li hagin concedit un xec en blanc a Guardiola. Clar, amb el diners que s’ha aconseguit dels àrabs podem fitxar a 5 Guardioles, 4 Messis , 3 Iniestes i 2 Xavis, però no crec que el “senyor” Rosell pretengui això. Potser en una qüestió si que no ha mentit; va dir que el Barça incrementaria els seus ingressos i que l’economia del club es sanaria. L’inconvenient d’aquesta qüestió és que ho aconseguirà però fent que el Barça es converteixi en un més i no pas en més que un club. Gaudeixi dels seus diners, tan si se’ls vol gastar com si prefereix fer com el seu amic de l’ànima Florentino que se’n renta el cul. Mentrestant, nosaltres veurem com el millor equip de la història va enfonsant-se i la seva economia el converteix en una empresa de jugadors de futbol. Tot i que, quina importància té, si només es tracta de xutar una pilota, no, Sandro?

Hiperrealisme culé

Barça 5-0 Real Societat

Des de la creació dels videojocs l’any 1952, la tecnologia ha anat progressant i perfeccionant-se  contínuament.  EA Sports va crear l’any 1994 un joc de futbol que va denominar FIFA i un any desprès Konami va decidir posar-li una mica de picant al mercat dels videojocs creant el PES. Durant aquests anys, la competència entre aquestes dues empreses ha incrementat i la discussió entre els defensors de FIFA i els de PES sorgeix en qualsevol indret del planeta. Com a opinió personal, penso que aquesta mena de discussions són inútils ja que el FIFA és 5 vegades millor que el PES. Tornant al tema dels videojocs i de la seva millora constant, s’ha de reconèixer que el realisme que han aconseguit a l’hora de jugar és impressionant. Però justament, en el moment que millor els hi anava, apareix un competidor que ningú esperava; el F.C.Barcelona, Barça pels amics. Un conjunt de persones que treballen en un esport que s’anomena futbol i que són uns autèntics experts. Ho han guanyat tot i encara volen més. I són aquestes ganes i el seu talent el que els ha fet possible arribar a un nivell només comparable a allò no real. Potser sóc l’únic que li passa això, però porto dos anys en que el FIFA ja no em dóna tan. No el trobo real perquè només marco 3 gols mentre que el Barça “real” en fa 5 sense despentinar-se. Qui està jugant amb qui? Qui fa anar els controls de les consoles? Moltes preguntes que no tenen resposta. Estarem somiant o és que el futbol ha trobat un equip que és capaç de jugar de la millor manera possible? 

Posem un exemple en el partit d’ahir. El Barça treu de mig camp desprès d’una primera part molt profitosa. Els jugadors encara estan freds del descans. L’equip culé comença a tocar la pilota fins que arriba un moment en que Messi agafa la pilota i decideix que l’únic destí per l’esfèric és la xarxa del porter Bravo (un nom molt.... encertat). Alves apareix al seu costat i es dediquen a fer parets un a l’altre mentre els jugadors de l’equip contrari miren aspectants. Gol de Messi al primer minut de la segona part. Resultat de la jugada, mig equip de la Real Societat al terra i l’argentí a la cantonada celebrant-ho. Ho podríem provar al FIFA o el PES a veure qui se’n surt. O si voleu agafem un altre exemple. Minut 9 del partit. Xavi busca a Messi i el troba. “La Pulga” controla fora l’àrea i fa una passada interior pel senyor Don Pedro que la centra dins l’àrea perquè el caçador Villa marqui el primer. Un altre cop no ens en sortirem. És per això que considero que s’hauria de crear un nou debat; qui és més real, Barça o FIFA? Francament, no ho sé.

Això si que és “cantera”

Barça 2-0 Rubin Kazan

Hi ha coses que em molesten i que no puc evitar oblidar-les ràpidament. Ahir vaig tenir un d’aquests moments quan va començar el partit del Barça. Guardiola ja havia avisat i va deixar a tot l’equip descansant a la tribuna. Potser exagero; Iniesta i Messi estaven assentats a on normalment s’asseuen els jugadors professionals de futbol. Al camp van saltar el “reserves” i els xavals de la cantera. El minut 1 de partit ja no hi havia dubtes que seria un partit que els comentaristes de futbol podrien citar com “difícils de portar”. I va ser en aquell moment que vaig decidir canviar el guió del que anava a comentar. Per mi, Guardiola va faltar al respecte a l’afició que va anar al Camp Nou. No em valen excuses com que Messi va entrar per agrair la alta assistència de públic. I és per això que avui comentaré el que per mi va ser el partit del dia; Equip de Pol Soria 14-15 Equip del musulmà enfadat. Tot té una explicació. 

Després de celebrar un festa sorpresa a una amiga, me’n vaig anar a casa el meu cosí Pol (11 anys) i li vaig dir que si volia jugar a futbol. Dos minuts més tard estàvem a la plaça amb la pilota als peus. El Pol em va dir: “Cosinet, li puc dir als meus amics de jugar un partit?”. Resposta afirmativa. Gairebé mai havia jugat un partit de futbol al carrer i ja era hora. Les alineacions del partit eren; per l’equip de Pol Soria tenim a Nil “Valdès” com a porter, nen de la Monopol com a lateral, Pol “Puntades” com a lliure i Omar com a defensa. A l’equip del musulmà enfadat, trobem al nen Independentista com a defensa, al Torres de Poble Nou com a davanter i Said com a propietari de la pilota. La primera reacció que us pot venir és com em van marcar 15 gols i jo us respondré. Un porter “escombra” gairebé no està a la porteria i els gols van arribar desprès de 3 hores jugant. Una cosa si que he comprovat i és que els nens de 12 anys ja tenen un nivell de tècnica individual que fa por. Passar la pilota no la passen però anar-se’n de tots si que ho fan. I el més curiós és que, fins i tot, el més dolent (Omar) era bo. El partit es pot resumir breument; contraatacs constants de banda a banda que no donen temps a respirar, sort que jo era porter. Entre gol i gol, parlem i fem tonteries i més d’un em mira l’anell i em pregunta si em això puc matar. Resposta negativa. La Terra ja ha girat prou perquè el Sol no escalfi i els nens van abandonant el camp i tornant a les seves cases, suats i amb les mares esperant. El meu cosí és feliç; ha marcat 6 gols i no pot més. Em toca fer de padrí i netejar-lo a la font del parc. “Que pesat, cosí”, diu. Clatellada al cap. Tornem a casa i el sopar ens està esperant. Recordem que juga el Barça i ens preparem l’alimentació davant la televisió. El partit comença i tornem a estar al principi de tot. Ahh, per cert, el Barça va guanyar 2-0, amb gols de Fontàs i Víctor Vázquez. Quina quantitat de gols més baixa, no creieu? 

Fills de PUTIN

El passat dijous 2 de desembre es va escollir el representant per la copa Mundial de l’any 2018 i 2022. La candidatura presentada per la Península Ibèrica es barallava amb altres com Rússia o Anglaterra i totes les apostes donaven com a gran triomfadora a la Rússia de Putin. El resultat s’havia de conèixer a les 16h però, trencant amb tots els pronòstics, els suïssos, creadors del temps, van fer esperar al món sencer. Tampoc calia emocionar-se ja que la candidatura ibèrica sabia que només una sorpresa els hi donaria el Mundial. Blatter va sortir a l’estrat amb el típic sobre que sempre amaga una decisió més que important. Va ser el president de la FIFA qui va anunciar que la guanyadora seria Rússia i el fracàs seria Espanya i Portugal. Gràcies als diaris de la resta del món ens vam poder adonar que també es decidia el Mundial de 2022. La premsa espanyola, concentrada en la candidatura del país, s’havia “oblidat” que no només existia una candidata. Qatar, la segona triomfadora de la tarda, es va emportar el Mundial i 12 anys per construir una desena d’estadis, de tota mena i colors. En aquell moment, els senyors Casillas, Figo, Del Bosque, entre d’altres, tornaven amb la cua entre les cames, despertant del seu somni “mundial”.

La gran triomfadora, Rússia, ha rebut elogis i crítiques, encara que les segones són més habituals en l’ambient dels perdedors. La premsa espanyola no ha trobat altre forma d’excusar la seva derrota que desqualificant la candidatura guanyadora i buscant quines han sigut les trampes que pot haver fet per aconseguir organitzar el Mundial. Els ibèrics es pensaven que sent campions del món s’asseguraven una clara victòria però, per sort, les coses no funcionen així. Només cal mirar els camps que han presentat els russos i adonar-se que aposten per alguna cosa diferent i més atrevida. Que quedi clar que no critico els terrenys espanyols i catalans que es situen entre els millors del món. Però ens hem de treure del cap que la decisió ha sigut per una compra de vots o per la presència de la model més bella del món. L’explicació és molt senzilla; Rússia és un país molt allunyat de la resta d’Europa, on el futbol no es proposa com el gran entreteniment del poble. Pocs equips són els que es fan un lloc dins Europa, entre ells CSKA Moscou o Spartak, i la FIFA ha vist la possibilitat d’ingressar molts diners per part d’aquest país i fer que el futbol es converteixi en una passió russa. Si ho pensem bé, tot te lògica i la Península Ibèrica no era la millor candidata. La mala decisió hagués estat que Espanya s’hagués emportat el Mundial pel sol fet de ser la campiona. Un punt positiu per la Federació Internacional encara que no tot és bo i Rússia presenta un greu problema. No dubto que acabin els estadis de futbol a temps, sinó que el problema es troba en la distància entre camps i com sempre a la selecció espanyola li tocarà anar-se’n a l’altre punta del país. Així és la vida i així ho ha decidit la FIFA.