Això si que és “cantera”

Barça 2-0 Rubin Kazan

Hi ha coses que em molesten i que no puc evitar oblidar-les ràpidament. Ahir vaig tenir un d’aquests moments quan va començar el partit del Barça. Guardiola ja havia avisat i va deixar a tot l’equip descansant a la tribuna. Potser exagero; Iniesta i Messi estaven assentats a on normalment s’asseuen els jugadors professionals de futbol. Al camp van saltar el “reserves” i els xavals de la cantera. El minut 1 de partit ja no hi havia dubtes que seria un partit que els comentaristes de futbol podrien citar com “difícils de portar”. I va ser en aquell moment que vaig decidir canviar el guió del que anava a comentar. Per mi, Guardiola va faltar al respecte a l’afició que va anar al Camp Nou. No em valen excuses com que Messi va entrar per agrair la alta assistència de públic. I és per això que avui comentaré el que per mi va ser el partit del dia; Equip de Pol Soria 14-15 Equip del musulmà enfadat. Tot té una explicació. 

Després de celebrar un festa sorpresa a una amiga, me’n vaig anar a casa el meu cosí Pol (11 anys) i li vaig dir que si volia jugar a futbol. Dos minuts més tard estàvem a la plaça amb la pilota als peus. El Pol em va dir: “Cosinet, li puc dir als meus amics de jugar un partit?”. Resposta afirmativa. Gairebé mai havia jugat un partit de futbol al carrer i ja era hora. Les alineacions del partit eren; per l’equip de Pol Soria tenim a Nil “Valdès” com a porter, nen de la Monopol com a lateral, Pol “Puntades” com a lliure i Omar com a defensa. A l’equip del musulmà enfadat, trobem al nen Independentista com a defensa, al Torres de Poble Nou com a davanter i Said com a propietari de la pilota. La primera reacció que us pot venir és com em van marcar 15 gols i jo us respondré. Un porter “escombra” gairebé no està a la porteria i els gols van arribar desprès de 3 hores jugant. Una cosa si que he comprovat i és que els nens de 12 anys ja tenen un nivell de tècnica individual que fa por. Passar la pilota no la passen però anar-se’n de tots si que ho fan. I el més curiós és que, fins i tot, el més dolent (Omar) era bo. El partit es pot resumir breument; contraatacs constants de banda a banda que no donen temps a respirar, sort que jo era porter. Entre gol i gol, parlem i fem tonteries i més d’un em mira l’anell i em pregunta si em això puc matar. Resposta negativa. La Terra ja ha girat prou perquè el Sol no escalfi i els nens van abandonant el camp i tornant a les seves cases, suats i amb les mares esperant. El meu cosí és feliç; ha marcat 6 gols i no pot més. Em toca fer de padrí i netejar-lo a la font del parc. “Que pesat, cosí”, diu. Clatellada al cap. Tornem a casa i el sopar ens està esperant. Recordem que juga el Barça i ens preparem l’alimentació davant la televisió. El partit comença i tornem a estar al principi de tot. Ahh, per cert, el Barça va guanyar 2-0, amb gols de Fontàs i Víctor Vázquez. Quina quantitat de gols més baixa, no creieu?