Un adéu obligat

Avui, 19 de maig de 2011, serà recordat en el món del futbol com el dia en que Iván de la Peña ha anunciat que penja les botes i que deixa de jugar a un esport que li ha donat la vida i que li ha regalat bons moments però també llàgrimes i dolor. Serà recordat per la seva qualitat alhora de moure la pilota i fer jugar als seus companys i, segurament, per ésser un dels jugadors amb més lesions durant la seva carrera professional. Se’n va un referent per molts companys d’equip, un futbolista que s’ha merescut passar a la història però que el seu cos no li ha permès.

Iván de la Peña va néixer el 6 de maig del 1976 a Cantabrià. De petit ja es va enamorar d’aquest meravellós esport i els seus pares el van introduir a la cantera blaugrana on amb només 19 anys va debutar a Primer Divisió amb el F.C.Barcelona de Johan Cruyff i va marcar el  seu primer gol. Però mai seria conegut per la seva capacitat golejadora sinó per l’habilitat alhora de mantenir la possessió de la pilota i la seva facilitat per fer arribar passades de punta a punta del camp amb una precisió de cirurgià. Amb el Barcelona va aconseguir 6 títols fins que a l’any 1998 la Lazio de Eriksson el va fitxar com a l’estrella de l’equip italià. Les esperances posades en ell eren molt grans però una lesió li va fer perdre la titularitat.

Lo Pelat, així era anomenat per molt companys, va ésser cedit a l’Olympique de Marsella on la fortuna tampoc li va somriure i on només va poder disputar 19 partits oficials abans de tornar durant un any al Barça. Però l’altre club de la ciutat, RCD Espanyol,  es va començar a interessar pels servies del jugador cantàbric i, desprès de negociacions amb la Lazio, de la Peña es va convertir en nou jugador de l’equip blanc i blau. És aquí on va començar l’aventura entre el club i el jugador que tot i ésser la figura del conjunt es va veure amb problemes a l’hora de renovar contracte i més d’una vegada es va trobar sense fitxa al començar la temporada. Però any rere any, Lo Pelat es guanyava mèrits gràcies a la seva compenetració amb el davanter Raúl Tamudo i gràcies a salvar al club de no baixar a Segona Divisió.

La temporada 2004/2005 va ésser un any per emmarcar en que amb la classificació de l’Espanyol per la UEFA, Iván va rebre un del millors regals que se li pot fer a un futbolista; ser seleccionat per jugar un partit amb Espanya. Luis Aragonés, seleccionador espanyol en aquell moment, el va fer debutar contra San Marino. En la seva carrera arribaria a jugar 5 partits amb la samarreta internacional. I els èxits seguirien arribant amb la Copa del Rei guanyada contra el Saragossa i la gran final de la UEFA que l’equip barceloní perdria davant el Sevilla.

A partir d’aquest moment, Iván començaria a patir lesions amb més freqüència i la seva trajectòria es veuria truncada pels seus músculs. En els últims dos anys només a jugat 5 partits i la seva retirada era més que esperada. Llàstima perquè es retira un gran jugador, un professional que aposta per un joc bonic i de qualitat, una gran promesa pel futbol espanyol que ha tocat la glòria però que s’ha quedat pel camí. Qui l’hagi vist jugar coneixerà la seva habilitat per posar la pilota al peu dels seus companys i per fer més fàcil el joc col·lectiu. Esperem que segueixi fent companyia al món del futbol perquè els seus coneixements són molt importants per tots aquells principiants que desconeixen aquest món i que volen arribar al nivell que va tocar de la Peña. El seu cos ha guanyat el partit més important i la seva resistència no ha pogut aguantar més. Lo Pelat es retira però deixa molts records pels aficionats al futbol, per aquells que gaudeixen observant a aquells jugadors que realment fan màgia quan tenen la pilota als peus. Per tots aquests, avui és un dia trist.

Podeu mirar el video de la roda de premsa en aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=r__iRPbTK30

Mucho Mono

Ja es veu que tot i fer més d’una setmana que Barça i Madrid van jugar el seu últim partit de la sèrie fantàstica encara es segueix parlant de tot el que va passar. De tots és sabuda la reacció dels madrilenys davant la derrota i les denúncies que aquests van carregar contra els blaugrana. Però el tema no és aquest. Durant el partit, Sergio Busquets va rebre un presumpte cop de mà a la cara per part de Marcelo. La jugada no va arribar més lluny però, posteriorment, el Madrid, amb la seva ansietat per perjudicar el Barça, va denunciar amb imatges com el jugador català li deia al brasiler “Mono, Mono”. Les imatges a primera ullada poden donar la raó al Madrid però desprès d’observar-les amb tranquil·litat i precisió es pot entreveure com Busquets diu “Mucho Morro”. Aquí està el debat creat ja que uns diuen que el jugador de Badia és un racista i que se l’hauria de castigar de forma exemplar mentre que altres diuen que és una maquinació per part dels merengues que volen perjudicar la imatge culé i de pas eliminar un jugador de la final de la Champions.

No es pot saber exactament si Buquets insulta al jugador del Madrid o si només s’està queixant de la seva pocavergonya. El que està clar és que desprès de que la UEFA ho revisés, s’ha deixat clar que Sergio Busquets no realitzava cap mena de comentari racista i que podrà jugar el partit de final contra el Manchester United a Wembley. Tot i aquesta resolució, l’ambient blaugrana no estava molt convençut del que podia dir la institució europea del futbol i la possibilitat de que el mig centre català es quedés sense jugar la final era un maldecap. Però la decisió ja s’ha donat i les diverses interpretacions per part de la premsa no trigaran en arribar.

Si Busquets va realitzar aquell comentari es mereix una càstig exemplar ja que la UEFA defensa per sobre de tot el no racisme i l’eradicació d’aquest en els camps. Qui coneix al jugador assegura que ell seria incapaç de fer-ho perquè a més sempre ha tingut amics negres. Aquest comentari és una de les tonteries més grans que es poden sentir. Puc entendre que Sergio fos incapaç de dir-ho perquè és una bona persona o perquè està absolutament en contra del racisme, però que utilitzin l’excusa de què té amics negres és bastant lamentable. Quina serà la següent? Què Hitler no va poder matar a tants jueus, que ell tenia una amic que era jueu i que es portaven molt bé? Va. home!!! Segurament mai sabrem exactament que es va dir en aquell moment però s’hauria de respectar allò que diu que el que passa dins un camp es queda dins i no es treu fora. Esperem que la UEFA hagi pres la millor decisió i que Busquets estigui merescudament a la gran final europea on el seu equip el necessitarà, ja sigui amb monos o amb morros. 

La glòria per uns, l’infern pels altres

La Lliga BBVA de Primera Divisió Espanyola està arribant al seu final. Gairebé un any de futbol amb grans partits i em sorpreses de tots el colors. Els equips “grans” han copsat l’atenció dels mitjans durant les 35 jornades que es porten jugades però, com cada temporada, el protagonisme canvia totalment i són els equips “petits” els que desvien l’atenció dels mitjans. Podríem pensar que aquest interès sobtat bé donat per algun element positiu però estaríem molt equivocat si esperéssim això. Els mitjans busquen el morbo de les últimes jornades en que diversos equips s’ho juguen tot per baixar o no de divisió. Tres conjunt són els escollits ha caure en l’infern de la Segona Divisió on la duresa i la intensitat de cada pilota es multiplica per tres. Equips que veuen que els ingressos que els hi aporta la Lliga poden desaparèixer i que els aficionats poden deixar de creure en ells tot i portar dècades en peu. Fitxatges estrella que se’n van a altres equips per por a perdre competitivitat i prestigi. Aficionats que no són prou amants del seu club per seguir-lo tot i que s’enfonsi en la penombra del descens. Presidents que abandonen el club per por a l’enfonsament o accionistes que retiren les seves accions per posar-les en els equips que arriben de baix. Tot això, fa que la idea del descens pels equips “petits” es converteixi en valor i esforç per intentar salvar al seu club.

Aquest any, la intensitat de la competició ha creat una situació única. A falta de tres jornades pel final de la Lliga només hi ha un conjunt que estigui matemàticament en descens (Almeria) i són 11 equips dels 20 participants els que encara es veuen en la possibilitat de caure a Segona. Sporting, Llevant, Mallorca i Racing es troben amb 43 punts, puntuació que en qualsevol altre temporada seria suficient per no pensar en el descens. Màlaga amb 42 i Osasuna i Reial Societat amb 41 veuen perillar la seva permanència a la màxima categoria del futbol espanyol. Per acabar, Getafe amb 40 punts i Saragossa amb 39 tanquen les places de permanència mentre Deportivo amb 39, també, i Hèrcules amb 33 es troben en un pou de difícil sortida. Segurament, el Hèrcules serà el següent en caure en el descens però la última plaça cap a l’infern s’haurà de suar i lluitar fins la última jornada ja que són 4 punts de distància el que separa al novè classificat (Sporting) del divuitè (Deportivo) i només 9 punts el que queden en joc.

Observant els partits que conformen la jornada 36 i 37 es pot començar pronosticar quins seran els equips que hauran de patir més i quins són els que ben aviat s’asseguraran la permanència. L’Sporting (9), el millor posicionat dels 11 conjunts, haurà de visitar el camp del Màlaga (13), partit que segurament es decidirà per una avantatge mínima a favor de l’equip andalús. A la següent jornada rebrà la visita d’un Racing necessitat de punts, tot i la possible victòria contra l’Atlètico de Madrid. El Llevant (10) serà un del perjudicats ja que s’ha d’enfrontar a Barça i València i això el podria apropar de forma perillosa a la zona de descens. Mallorca (11) segurament s’emportarà la victòria contra Almeria i Hèrcules cosa que deixarà en descens matemàtic a l’equip valencià. Osasuna (14) es veurà les cares amb el Sevilla, partit que no crec que tingui un resultat clar a favor dels sevillistes, per posteriorment jugar contra el Getafe (16) que necessitarà el punts de la jornada 37 desprès d’un partit contra el Madrid que poques esperances dóna per l’afició del Getafe. per acabar, la Reial Societat (15) i el Saragossa (17) es jugaran els tres punts més importants de la temporada, per trobar-se a la jornada 37 amb Sevilla i Espanyol, respectivament. Tampoc cal oblidar que per la part alta de la classificació Atlètico de Madrid i Espanyol s’ho juguen tot per entrar en posicions europees mentre Sevilla i Athletic es defensaran perquè això no passi.

Desprès d’aquest anàlisi una mica embolicat queda per sabut que Almeria i Hèrcules seran equips de Segona Divisió l’any que bé i que, sense comptar la última jornada de Lliga, el més probable candidat a ocupar la tercera plaça serà el Saragossa amb 39 punts però ben a prop de Deportivo amb 40 punts. Amb aquest dos equips jugant-se tot en l’últim partit no crec que ni el Saragossa falli a casa el Llevant ni el Deportivo deixi que li prengui la victòria el València. Potser no passa això o potser si que passa però la Lliga ens ha donat moltes alegries, il·lusions, polèmiques, desgràcies i molt, molt, futbol. Esperem que aquesta última part ens doni un final de pel·lícula i que es salvi el millor. 

Per fi, tot ha acabat

En 18 dies no hi han hagut opinions ni informació en aquesta web. En 18 dies s’havien de jugar 4 clàssics que marcarien qui era el millor equip i qui s’emportava més títols. Durant aquestes llargues setmanes s’havia de gaudir de la festa del futbol i dels enfrontament entre, suposadament, els dos millors clubs de futbol en l’actualitat. Però on esta el futbol? On ha quedat lo dels respecte al rival i als aficionats? Quin exemple s’ha donat durant aquests 18 dies a tots els joves futbolistes i a la població en general? Preguntes rere preguntes com les que podria fer el senyor Mourinho que sembla que el guionista d’aquests partits es va oblidar de respondre.

Les aficions d’ambos clubs somiaven amb la possibilitat de veure 4 clàssic en tan poc temps però segurament avui en dia el somni s’ha convertit en un malson que poca gent voldrà recordar. No s’ha d’oblidar que entre mig el Madrid s’ha emportat la Copa del Rei i el Barça s’ha classificat per la final de la Champions a Wembley però tot això ha quedat en segon pla. El futbol ha desaparegut. Les mentides i les provocacions han pres el protagonisme d’aquestes setmanes. No val afirmar que a l’últim dels quatre partits el joc va millorar i els dos equips van recuperar una mica del prestigi que han perdut en els últims dies. Alguna cosa ha canviat en els xocs entre Barça i Madrid i, possiblement, s’ha obert una ferida que costarà molt de tancar.

El partit de Lliga obria la ronda d’enfrontaments i donava els primers signes de que la cosa no anava pel bon camí. Un Madrid entregat s’encarregava de pressionar i de donar puntades. L’estratègia dels homes de Mou era ben clara i aconseguia els seus objectius. Un empat a gols que no sentenciava la Lliga i que donava forces al conjunt blanc per somiar amb la possibilitat d’emportar-se la Copa. Durant els dies previs ja es va començar a escalfar l’ambient però ningú es podia imaginar el que arribaria a passar un parell de setmanes desprès. I la final de Copa va arribar i el joc asfixiant i violent del Madrid va aconseguir col·lapsar als blaugrana que se’n van anar cap a Barcelona amb les mans buides. Però encara quedava la eliminatòria de Champions per demostrar quins dels dos equips era el millor.

I és en aquest moment on comença l’espectacle teatral dut a terme tan per la premsa esportiva, com per els propis equips com pel senyor Mourinho. Com a seguidor de futbol no criticaré la forma de joc que utilitza l’entrenador portuguès per dirigir els seus equips però el que si que puc criticar és la pèssima actuació que realitza en les rodes de premsa. Un Mou que es va encarregar d’escalfar encara més els dos partits que quedaven i que durant les dues últimes setmanes va realitzar un actuació digne d’Oscar. Els dos equips estaven disposats ha mostrar les seves millors armes i és obvi que les del Barça no tenien res a veure amb la dels merengues. L’estratègia blanca era posicionar a mig equip en defensa i situar a un assassí en sèrie com Pepe perquè anés trencant cames i el que li vingués de gust. I no va trigar gaire ja que en un jugada sense gaire importància, el assassí va decidir que la millor opció era intentar trencar la cama d’Alves i no anar a per la pilota. Resultat de l’acció; targeta vermella i al carrer. En aquell moment, el món va viure una explosió de ràbia madridista, segons ells per injustícies de l’àrbitre. Potser no recordaran els dos gols magistrals que va fer Messi en la segona part, però si que recordaran l’àrbitre que els va “sentenciar” l’eliminatòria. Però el show de Mou no havia arribat el seu punt culminant ja que encara faltava la roda de premsa en que durant 20 minuts llargs es va dedicar a menysprear la història del Barça, i ha insultar tan al club culé, com als àrbitres, com a la UEFA,... Ridícul trist que va deixar sense paraules a més de mig món. Com es podia acusar tan greument a tantes persones en tan poc temps? Com un personatge perdia tot el seu prestigi criticant enlloc de donar exemple i acceptar la derrota? Com podia dir que no hi havia falta de Pepe? Això va fer que els merengues creguessin en que una mà poderosa s’estava encarregant de que el Barça arribés a la final i que el Madrid es quedés pel camí. Però allò més trist encara és que mitjans de comunicació tan respectuosos com AS o Marca s’encarreguessin de crear mentides i polèmiques per seguir la corrent al senyor portuguès mal educat. I les crítiques seguirien fins ahir quan es va dur a terme l’últim dels enfrontaments, el partit que decidia el finalista i que havia de callar la boca de molts. Els dos equips van sortir a guanyar però en aquest cas el Barça es va emportar el premi, segons els blancs un regal.

Desprès d’això ja no fa falta fer més preguntes, no es necessari recordar els últims 18 dies, no necessitem el perdo de ningú, no lluitarem perquè els contraris surtin més perjudicats,... Només seria just oblidar tot el que ha passat i pensar que durant 18 dies el mon es va parar per contemplar futbol, per observar els millors equips del món, per degustar el futbol del Barça o per contemplar la velocitat del Madrid, però que per qüestions externes, tot això no va passar. Ja ni ha prou de mentides i de denuncies. Pel bé dels aficionats i del propi esport això s’ha d’acabar i certes persones s’han d’adonar que sempre hi ha un guanyador i un perdedor però que val més caure amb orgull que no plorant per una cosa que mai podràs recuperar.