Per fi, tot ha acabat

En 18 dies no hi han hagut opinions ni informació en aquesta web. En 18 dies s’havien de jugar 4 clàssics que marcarien qui era el millor equip i qui s’emportava més títols. Durant aquestes llargues setmanes s’havia de gaudir de la festa del futbol i dels enfrontament entre, suposadament, els dos millors clubs de futbol en l’actualitat. Però on esta el futbol? On ha quedat lo dels respecte al rival i als aficionats? Quin exemple s’ha donat durant aquests 18 dies a tots els joves futbolistes i a la població en general? Preguntes rere preguntes com les que podria fer el senyor Mourinho que sembla que el guionista d’aquests partits es va oblidar de respondre.

Les aficions d’ambos clubs somiaven amb la possibilitat de veure 4 clàssic en tan poc temps però segurament avui en dia el somni s’ha convertit en un malson que poca gent voldrà recordar. No s’ha d’oblidar que entre mig el Madrid s’ha emportat la Copa del Rei i el Barça s’ha classificat per la final de la Champions a Wembley però tot això ha quedat en segon pla. El futbol ha desaparegut. Les mentides i les provocacions han pres el protagonisme d’aquestes setmanes. No val afirmar que a l’últim dels quatre partits el joc va millorar i els dos equips van recuperar una mica del prestigi que han perdut en els últims dies. Alguna cosa ha canviat en els xocs entre Barça i Madrid i, possiblement, s’ha obert una ferida que costarà molt de tancar.

El partit de Lliga obria la ronda d’enfrontaments i donava els primers signes de que la cosa no anava pel bon camí. Un Madrid entregat s’encarregava de pressionar i de donar puntades. L’estratègia dels homes de Mou era ben clara i aconseguia els seus objectius. Un empat a gols que no sentenciava la Lliga i que donava forces al conjunt blanc per somiar amb la possibilitat d’emportar-se la Copa. Durant els dies previs ja es va començar a escalfar l’ambient però ningú es podia imaginar el que arribaria a passar un parell de setmanes desprès. I la final de Copa va arribar i el joc asfixiant i violent del Madrid va aconseguir col·lapsar als blaugrana que se’n van anar cap a Barcelona amb les mans buides. Però encara quedava la eliminatòria de Champions per demostrar quins dels dos equips era el millor.

I és en aquest moment on comença l’espectacle teatral dut a terme tan per la premsa esportiva, com per els propis equips com pel senyor Mourinho. Com a seguidor de futbol no criticaré la forma de joc que utilitza l’entrenador portuguès per dirigir els seus equips però el que si que puc criticar és la pèssima actuació que realitza en les rodes de premsa. Un Mou que es va encarregar d’escalfar encara més els dos partits que quedaven i que durant les dues últimes setmanes va realitzar un actuació digne d’Oscar. Els dos equips estaven disposats ha mostrar les seves millors armes i és obvi que les del Barça no tenien res a veure amb la dels merengues. L’estratègia blanca era posicionar a mig equip en defensa i situar a un assassí en sèrie com Pepe perquè anés trencant cames i el que li vingués de gust. I no va trigar gaire ja que en un jugada sense gaire importància, el assassí va decidir que la millor opció era intentar trencar la cama d’Alves i no anar a per la pilota. Resultat de l’acció; targeta vermella i al carrer. En aquell moment, el món va viure una explosió de ràbia madridista, segons ells per injustícies de l’àrbitre. Potser no recordaran els dos gols magistrals que va fer Messi en la segona part, però si que recordaran l’àrbitre que els va “sentenciar” l’eliminatòria. Però el show de Mou no havia arribat el seu punt culminant ja que encara faltava la roda de premsa en que durant 20 minuts llargs es va dedicar a menysprear la història del Barça, i ha insultar tan al club culé, com als àrbitres, com a la UEFA,... Ridícul trist que va deixar sense paraules a més de mig món. Com es podia acusar tan greument a tantes persones en tan poc temps? Com un personatge perdia tot el seu prestigi criticant enlloc de donar exemple i acceptar la derrota? Com podia dir que no hi havia falta de Pepe? Això va fer que els merengues creguessin en que una mà poderosa s’estava encarregant de que el Barça arribés a la final i que el Madrid es quedés pel camí. Però allò més trist encara és que mitjans de comunicació tan respectuosos com AS o Marca s’encarreguessin de crear mentides i polèmiques per seguir la corrent al senyor portuguès mal educat. I les crítiques seguirien fins ahir quan es va dur a terme l’últim dels enfrontaments, el partit que decidia el finalista i que havia de callar la boca de molts. Els dos equips van sortir a guanyar però en aquest cas el Barça es va emportar el premi, segons els blancs un regal.

Desprès d’això ja no fa falta fer més preguntes, no es necessari recordar els últims 18 dies, no necessitem el perdo de ningú, no lluitarem perquè els contraris surtin més perjudicats,... Només seria just oblidar tot el que ha passat i pensar que durant 18 dies el mon es va parar per contemplar futbol, per observar els millors equips del món, per degustar el futbol del Barça o per contemplar la velocitat del Madrid, però que per qüestions externes, tot això no va passar. Ja ni ha prou de mentides i de denuncies. Pel bé dels aficionats i del propi esport això s’ha d’acabar i certes persones s’han d’adonar que sempre hi ha un guanyador i un perdedor però que val més caure amb orgull que no plorant per una cosa que mai podràs recuperar.