Un adéu obligat

Avui, 19 de maig de 2011, serà recordat en el món del futbol com el dia en que Iván de la Peña ha anunciat que penja les botes i que deixa de jugar a un esport que li ha donat la vida i que li ha regalat bons moments però també llàgrimes i dolor. Serà recordat per la seva qualitat alhora de moure la pilota i fer jugar als seus companys i, segurament, per ésser un dels jugadors amb més lesions durant la seva carrera professional. Se’n va un referent per molts companys d’equip, un futbolista que s’ha merescut passar a la història però que el seu cos no li ha permès.

Iván de la Peña va néixer el 6 de maig del 1976 a Cantabrià. De petit ja es va enamorar d’aquest meravellós esport i els seus pares el van introduir a la cantera blaugrana on amb només 19 anys va debutar a Primer Divisió amb el F.C.Barcelona de Johan Cruyff i va marcar el  seu primer gol. Però mai seria conegut per la seva capacitat golejadora sinó per l’habilitat alhora de mantenir la possessió de la pilota i la seva facilitat per fer arribar passades de punta a punta del camp amb una precisió de cirurgià. Amb el Barcelona va aconseguir 6 títols fins que a l’any 1998 la Lazio de Eriksson el va fitxar com a l’estrella de l’equip italià. Les esperances posades en ell eren molt grans però una lesió li va fer perdre la titularitat.

Lo Pelat, així era anomenat per molt companys, va ésser cedit a l’Olympique de Marsella on la fortuna tampoc li va somriure i on només va poder disputar 19 partits oficials abans de tornar durant un any al Barça. Però l’altre club de la ciutat, RCD Espanyol,  es va començar a interessar pels servies del jugador cantàbric i, desprès de negociacions amb la Lazio, de la Peña es va convertir en nou jugador de l’equip blanc i blau. És aquí on va començar l’aventura entre el club i el jugador que tot i ésser la figura del conjunt es va veure amb problemes a l’hora de renovar contracte i més d’una vegada es va trobar sense fitxa al començar la temporada. Però any rere any, Lo Pelat es guanyava mèrits gràcies a la seva compenetració amb el davanter Raúl Tamudo i gràcies a salvar al club de no baixar a Segona Divisió.

La temporada 2004/2005 va ésser un any per emmarcar en que amb la classificació de l’Espanyol per la UEFA, Iván va rebre un del millors regals que se li pot fer a un futbolista; ser seleccionat per jugar un partit amb Espanya. Luis Aragonés, seleccionador espanyol en aquell moment, el va fer debutar contra San Marino. En la seva carrera arribaria a jugar 5 partits amb la samarreta internacional. I els èxits seguirien arribant amb la Copa del Rei guanyada contra el Saragossa i la gran final de la UEFA que l’equip barceloní perdria davant el Sevilla.

A partir d’aquest moment, Iván començaria a patir lesions amb més freqüència i la seva trajectòria es veuria truncada pels seus músculs. En els últims dos anys només a jugat 5 partits i la seva retirada era més que esperada. Llàstima perquè es retira un gran jugador, un professional que aposta per un joc bonic i de qualitat, una gran promesa pel futbol espanyol que ha tocat la glòria però que s’ha quedat pel camí. Qui l’hagi vist jugar coneixerà la seva habilitat per posar la pilota al peu dels seus companys i per fer més fàcil el joc col·lectiu. Esperem que segueixi fent companyia al món del futbol perquè els seus coneixements són molt importants per tots aquells principiants que desconeixen aquest món i que volen arribar al nivell que va tocar de la Peña. El seu cos ha guanyat el partit més important i la seva resistència no ha pogut aguantar més. Lo Pelat es retira però deixa molts records pels aficionats al futbol, per aquells que gaudeixen observant a aquells jugadors que realment fan màgia quan tenen la pilota als peus. Per tots aquests, avui és un dia trist.

Podeu mirar el video de la roda de premsa en aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=r__iRPbTK30