L’ombra de Vicenç Pla

El soci del Barça, Vicenç Pla, s’ha convertit en protagonista de la premsa esportiva per la seva lluita contra la directiva de Joan Laporta. Durant 7 anys ha demanat justícia contra, el que ell creu, una mala gestió de l’anterior president. Pla va començar la seva lluita l’any 2003 en veure que Laporta no complia les seves promeses de mandat. Tres anys desprès, l’advocat Oriol Giralt va guanyar el judici en que s’acceptava que Laporta era l’encarregat de tot el deute que s’havia realitzat durant la temporada 02/03, tot i que va ser escollit 8 dies abans de tancar els comptes. Amb aquesta decisió, Vicenç Pla va ésser l’únic soci que va decidir presentar una demanda contra l’expresident pel deute que li havien carregat i perquè s’anul·lés la reelecció de Laporta. L’any 2008, Laporta aconsegueix guanyar el judici i es desestima possibles responsabilitats civils. El jurat estima que els vuit directius han de pagar 23,2 milions d’euros per depreciació d’alguns jugadors.  Tot i el recurs que presenta Laporta, Pla demana que s’apliqui la sentència immediata. El jutge dóna la raó a Pla i concreta un termini de 2 mesos perquè cada directius acusat presenti 2,8 milions d’euros. Cap d’ells presenta els diners i se’ls hi dóna termini fins el 30 de setembre, avui, o es començaran a embargar propietats. Però per sorpresa de molts, Vicenç Pla retira la demanda i s’excusa dient que els seu advocat li assegura que si perd el judici haurà de pagar el 20% dels 23,2 milions de deute.

Aquesta lluita judicial entre un soci del club blaugrana i l’antiga directiva ha creat moltes opinions i sospites. És obvi que un soci com qualsevol altre no té prou poder per presentar una demanda tan important sense tenir una ajuda externa. Si creiem les declaracions de Laporta en que assegura que darrera de Pla hi ha l’actual directiva del Barça, podríem lligar caps. Estranyament, Pla presenta la demanda contra l’antiga junta poc desprès que Laporta sigui reelegit com a president. A algunes esferes del club culé aquesta notícia no cau gent bé. També és obvi que tota la lluita que desenvolupa Pla per aconseguir la victòria és bastant desproporcionada en les mans d’un simple soci. El fet que hagi retirat la demanda no es deu a les declaracions de Guardiola ni a possibles pressions, sinó a que es començava a destapar un possible engany. Rosell té amb Laporta la mateixa relació que un radical blaugrana amb un ultra madridista. M’atreviria a dir que Rosell porta molts anys sentin una forta enveja per tot el que havia aconseguit Laporta i que ha realitzat una forta campanya per destrossar tot el que havia construït l’antiga directiva. No hi ha dubte que hi ha una lluita entre dues bàndols, entre dos presidents i que certa persona (Pla) ha estat una simple titella que ha seguit un camí marcat i sense obstacles. Segurament, mai es sabrà qui hi ha hagut darrera de Vicenç Pla durant aquests 7 anys i què ha passat perquè aquesta demanda tan prolongada hagi desaparegut de la nit al dia. Pel bé del Barça, un equip que ho deixa tot al camp i que és un exemple tan pels culés com per tots els aficionats al futbol, la directiva s’hauria de fixar en la seva feina i intentar millorar l’economia del club sense tenir constantment el retrovisor posat, esperant la mínima possibilitat per destrossar a l’enemic i de pas, destrossar “més que un club”. 

Dues cares, un equip

El F.C.Barcelona va empatar ahir a Anoeta davant una Reial Societat que va aprofitar dos errors defensius dels blaugrana per emportar-se un punt gens esperat. L’equip culé va mostrar dos maneres de jugar molt diferents ja que a la primera part va inutilitzar a l’equip contrari i va marcar dos gols en menys d’un quart d’hora, però a la segona part es va dedicar a regalar pilotes al contrari i a no produir gairebé cap mena d’ocasió clara contra la porteria de Claudio Bravo.

Amb 11 minuts de partit jugat al Barça se li presentava un partit molt còmoda, d’aquells que es recorden pel número de gols que se li aconsegueix marcar al contrari. Durant la primera part va aguantar el seu joc de toc i va seguir creant algunes ocasions sense permetre que la Real Societat controlés la pilota i pogués realitzar algun contraatac perillós. L’equip seguia tocant i tocant com ja està acostumat però les coses van canviar només començar la segona meitat del matx. Normalment, els jugadors culers surten amb una marxa més durant els primers minuts de la represa per assegurar el marcador i no rebre cap sorpresa que pugui complicar les coses. Doncs ahir va haver-hi sorpresa i no només una sinó que dos. Un error de la defensa permetia que arribés el primer gol dels bascos en una rematada de cap que Valdés va ésser incapaç de rebutjar. I dos minuts després Villa realitzava una passada enrere que anava directament al davanter rival i li permetia en dos moviments situar el marcador final en empat.

Potser la pitjor noticia no és l’empat i la pèrdua de dos punts en la lluita, encara molt precipitada, per aconseguir la Lliga. La imatge que va donar el Barça en la segona part no és la d’un equip que ha guanyat gairebé tot el que ha jugat. És la imatge d’un equip que a vegades baixa al seu ritme a nivells incomprensibles i permet que el rival guanyi esperança i aconsegueixi aquestes fites. Per suposat, Anoeta va celebrar l’empat com si fos la consecució d’un títol ja que el millor equip del món, normalment, és imbatible per aquesta mena d’equips que ja sigui pel poc pressupost de que disposen o per la inferior qualitat dels seus jugadors no poden imaginar sortir victoriosos davant els blaugrana. La sensació que va donar l’equip era d’una màxima relaxació i segurament d’una mica de infravaloració de l’equip contrari que l’any passat ja va aconseguir una victòria en el mateix escenari. Un equip que li dones un espai per corre i et creen una ocasió de gol. Sembla que la medalla que se li va atorgar a Guardiola com a mèrit del joc que realitza el seu equip i per la bona imatge que dóna de la nació catalana, hagi fet créixer una espècie de il·lusió per la qual l’equip culé és imbatible i que pot guanyar els partits sense baixar de l’autocar. Ahir, el Barça de Guardiola (podríem dir de Messi, però no va tocar ni la pilota com aquell qui diu) va demostrar que, potser, aquesta Lliga no és de dos equips només i que si no es posen les piles en cada un dels partits que disputen i no lluiten per cada pilota les coses no sortiran com fins ara.

La Lliga és molt llarga i el Barça està acostumat a regalar uns quants punts en les primeres jornades. Tampoc es pot donar la culpa al Virus FIFA ja que ahir el que no va funcionar és la concentració i no pas les forces. Alexis es va lesionar molt aviat però un partit no depèn d’un home. Altres equips també compten amb molts internacionals i bé van donar la cara i es van imposar als seus rivals. S’ha d’optar per la paciència i esperar que els jugadors blaugrana no comencin a confiar massa en la seva superioritat i a creure que els partits ja estan guanyats perquè com s’ha demostrar en dues jornades les coses seran difícils i ningú regalarà res.  

Paraules d'or

Emotiu discurs el que ha fet el entrenador del Barça desprès d'ésser nomenat amb la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya, el màxim dels òrgans de la nació catalana. 

El Barça més internacional

Durant l’aturada de Lliga en que s’han jugat partits internacionals hem pogut veure al Barça amb més internacionals, sobretot a la selecció espanyola. Els dos partits que ha jugat el combinat espanyol davant Xile i Liechtenstein han servit per demostrar moltes coses, com la unitat dels jugadors de Madrid i Barça, però també ha servit per demostrar encara més que el pilar de la Roja està format pels jugadors culers. Ja ho era abans amb Busquets, Iniesta i Xavi però ara si afegeix la incorporació de Cesc que està vivint una de les millors èpoques com a professional. Ens trobem amb una Espanya que podria convocar fins a onze jugadors del club blaugrana. Valdès, Montoya, Puyol, Piqué, Cesc, Iniesta, Xavi, Busquets, Thiago, Villa i Pedro. És a dir, un equip sencer que podria estar format integrament per jugadors del Barça i a un nivell competitiu molt elevat.

Durant el partit contra Xile ja es va veure que Iniesta i Cesc es van convertir en el revulsiu que va permetre a la Roja remuntar un 0 a 2 i acabar guanyant a l’últim minut gràcies a un penal inexistent. També en el partit contra Liechtenstein es va demostrar que sense Xavi o Iniesta movent la pilota, la selecció baixa el seu nivell i no arriba a porteria tan fàcilment. És obvi el domini estatal que té el conjunt culé tot i que l’afició espanyola consideri a l’equip català com un desertor, el dolent de la pel·lícula. Doncs aquest dolent ha fet que la Roja aconsegueixi una EuroCopa i un Mundial consecutius i que s’hagi classificat pel proper europeu sense gairebé suar la samarreta.

També és obvi que la resta de jugadors tenen una qualitat evident però sense la màgia en el mig del camp aquesta qualitat costaria que surtis. Qualsevol espectador al futbol i a la selecció pot observar a simple vista que jugadors d’altres equips no poden seguir el ritme de toc que imprimeixen Xavi o Iniesta, en part perquè no hi estan acostumats i en part perquè no tenen la qualitat suficient per moure la pilota d’aquesta manera. En cap moment dic que no siguin jugadors importants per la selecció i que alguns com Villa provenen d’altres equips que els han format i amb els que ja van debutar amb la selecció. Un equip està format per jugadors amb més qualitat, jugadors que tenen més força, altres que corren més i d’altres que estan amb el peu a punt per marcar. Però sempre hi ha algun que marca la diferència i que fa que la resta dels seus companys siguin millors.  Segurament podríem dir que l’home que compleix aquest paper era, fins fa poc, Xavi que aconseguia moure la pilota i posar-la on ningú més podia, però des de fa un any aquest paper ha canviat de jugador i ara mateix Iniesta s’ha convertit en la diferència, en el jugador que decideix un partit i que fa jugar a la resta dels seus companys. Potser altres pensaran que sense el gol de Villa o les mans de Casillas, la selecció no estaria on està però segurament la majoria d’amants del futbol saben diferenciar la qualitat i la immensa part del camps han aplaudit i reconegut qui és el jugador clau, aquell que converteix el joc en diversió, aquell que mai s’atura, aquell que fa possible l’impossible, aquell que amb la pilota els peus es converteix en el centre de tot el futbol. El nivell que ha assolit el conjunt de jugadors culers que estan presents en la selecció espanyola es digne d’admirar ja siguis d’un altre club o et sàpiga greu que l’equip contrari alimenti el futbol de la teva selecció. No fa falta gaires explicacions, només mirar les imatges i rendir-se davant l’evidència.