Un malson

Per fi s’ha acabat tot. S’han acabat les puntades, els insults, les queixes i una ronda més de clàssics que cada vegada fan més mal al futbol i en especial a la imatge del Real Madrid. El resultat és un Barça classificat per les semifinals de la Copa del Rei, dos jugadors importants com Iniesta i Alexis lesionats i una nul·la sanció per un jugador que no hauria de tornar a trepitjar un terreny de joc en la seva carrera. No cal queixar-se de l’arbitratge o de les possibles amenaces a l’àrbitre. No cal anar a buscar possibles penals o expulsions per part dels dos equips. Ja coneixem de quina forma actua a Espanya la federació de futbol i, sobretot, un Comitè que no vol oblidar els bons anys que es vivien quan Franco encara estava viu.

Ja no te cap incentiu que Barça i Madrid es trobin, s’ha convertit en una tortura, en un malson, en un pel·lícula sense final que sempre explica el mateix. Un Madrid que en l’últim partit va estar a un molt bon nivell però que no significa que s’hagi d’oblidar tot el que ha passat durant l’eliminatòria. El Barça i el Madrid com a clubs grans sempre han tingut un cert favoritisme alhora de prendre decisions importants per part dels àrbitres dins del camp però els merengues també tenen aquesta ajuda fora del camp. No m’estranyaria que encara sancionessin a Messi per una estúpida puntada que no va produir-li cap mal al pallasso del Pepe. I dic pallasso perquè no havia vist mai a un futbolista que sobreactues tan i que intentés enganyar en tot moment als àrbitres. Però que podem esperar d’un club que es basa en el seu orgull i en la seva història i que és incapaç d’abaixar-se els pantalons i sancionar clarament al seu jugador. Que volen demostrar fent jugar a Pepe desprès del que va passar? Clarament és una provocació però alhora estan destrossant la seva imatge i la seva reputació.

Un clàssic que una vegada més deixa el Barça com a guanyador però amb la sensació que no s’ha gaudit. No crec que sigui positiu per ningú estar cada dia veient injustícies i que sempre provinguin del mateix cantó. Haurem d’esperar a que el jutge únic del Comitè es mori perquè la justícia arribi al futbol espanyol? No m’estranyaria que el que el substituís fos un clon que realitzés la mateixa política. Una forma de fer les coses que porta molts anys en funcionament i que ha facilitat molts triomfs del Madrid, una política que ara es troba amb el problema que tot i utilitzar totes les seves armes es veu incapaç de vèncer a un Barça que està disposat a derrotar-la amb el seu joc i amb el seu talent. Perquè si ningú fa justícia, Messi i companyia imposaran la seva i el futbol es desvincularà d’uns interessos que fan olor a podrit. 

ASSASSÍ

Ahir es va viure un clàssic més de la llarga llista d’enfrontaments que estem veient entre els homes de Guardiola i els de Mourinho. Un partit que, per llàstima del futbol, va tenir els mateixos protagonistes de sempre; Pepe i Mourinho. L’entrenador del Madrid va apostar per un plantejament arriscat però amb la intenció de fer mal per les bandes, sobretot la de CR7 que al principi del partit no hi havia qui el pares. El gol semblava que li donava la raó al seu esquema de joc però això només va durar 45 minuts. Al descans, com sempre, Guardiola va dir les seves paraules màgiques i va despertar a uns jugadors que no s’adonaven del que estava en joc. Puyol, que a la mitja part havia parlat amb Xavi sobre jugada a pilota parada des de el corner, va situar l’empat al marcador i Abidal, ànima del conjunt, va sentenciar el partit quan encara faltava molts minuts.

I aquest va ser el final del partit i el principi del que podem anomenar “la cacera merengue”. I com no podia ser d’una altra manera, va aparèixer Pepe, l’assassí del futbol, el trencacames, el trepitja-dits, el cara de pitbull, i moltes altres designacions que no són tan agradables. L’objectiu era clar; trencar com més cames millor i no permetre que el Barça marqués més gols. I Pepe, que és un “jugador” molt obedient, es va encarregar de destrossar la imatge del seu equip trepitjant-li la mà a Messi quan aquest estava al terra. Un gest que ha donat la volta el món i que torna a demostrar la vergonya que han de passar tots els aficionats d’un equip tan respectat com ha estat el conjunt blanc i que ara és la rialla del futbol internacional. L’àrbitre no va veure la trepitjada però tampoc va veure la puntada a nivell de genoll de Ramos, ni la targeta vermella a Carvalho per anar a destrossar les cames de Messi, ni a Coentrao agafant dels cabells al 10 per tirar-lo al terra... Segur que es mirarà unes quantes vegades més aquest partit i s’adonarà que la seva imatge tampoc ha quedat molt afavorida. Ja no importa queixar-nos dels àrbitres perquè no ens han xiulat un penal o perquè allò era targeta vermella. Ara hem de mirar més amunt, a la Federació que té el repte de demostrat que no és un conjunt de madridistes impotents que volen retornar el Madrid gloriós de l’època de Franco. Ara és el moment de penalitzar aquest joc violent que no és cap exemple per tots aquells nens que estan mirant el partit. Ara és el moment de dir prou i de sancionar a Pepe abans que pugui fer alguna bestiesa més important. Aquells que el defensin no tenen excuses ja que defensar un assassí te alguna raó de pes???

No podem esperar gaire d’un Comité que no ha retirat la targeta groga a Iniesta, no ens podem fiar d’algú que porta anys perjudicant sempre als mateixos i beneficiant a un únic equip. Si no ho fan ells haurà de ser la societat i tots els seguidors del futbol els que demostrin que aquest no és el camí i que el futbol és un esport i un entreteniment però mai serà una lluita violenta per aconseguir objectius que no es poden aconseguir amb el joc i el talent d’alguns.

Segones oportunitats

Es comenta en els mitjans la possible arribada del lateral del València, Jordi Alba, al FC Barcelona. Un jugador que cada vegada està més a prop de vestir-se de culé desprès de la marxa de Maxwell i la necessitat de renovació de la defensa blaugrana. Si fos així i el jugador català arribés al Barça es convertiria en un nou exemple de segones oportunitats, és a dir, jugadors que s’han format a la cantera del Barça i que han hagut de marxar de ben joves per provar fortuna i tenir oportunitats i, que una vegada demostrada la seva qualitat, han tingut el premi de tornar al primer equip.

Jordi Alba va estar durant 7 anys a les categories inferiors del Barça i no és l’únic exemple. Es poden recordar les trajectòries de jugadors com Cesc Fàbregues o Gerard Piqué que van marxar a Anglaterra a jugar en equips de renom com Arsenal i Manchester, respectivament, i es van fer un lloc en aquelles formacions plegades d’estrelles. Posteriorment, el Barça els va recuperar perquè juguessin amb el primer equip i les demostracions de la seva qualitat les podem veure cada cap de setmana. Es diuen meravelles de la cantera del Barça però també s’ha de veure que només poden triomfar uns quants i que la resta, tot i ser molt bons, han de decidir marxar perquè no veuen un futur esperançador. Aquests han tingut la sort de poder tornar i de representar els colors que senten des de petits. Altres van marxar i probablement no tornaran mai. Jugadors com Marc Crosas (Santos Laguna) o Víctor Vázquez (Brujas) van veure com els hi era impossible arribar al primer equip per el gran nivell que hi havia i és poc probable que es tornin a vestir la samarreta blaugrana.

Però hi ha altres que són l’esperança de futur d’un equip que algun dia deixarà de comptar amb Xavi, Iniesta o Messi i que necessitarà de nois experimentats. Grans exemples són Nolito (Benfica) o Oriol Romeu (Chelsea) o el joveníssim Ignasi Miquel (Arsenal) que estan creixent com a jugadors i esperant algun dia poder tornar al seu Camp Nou. S’haurà de confiar en ells per construir una equip que pugui seguir el ritme de l’actual. El fet de que hi hagin uns que juguin millor fa que altres no puguin arribar a dalt de tot, però això passa en el futbol i en tots els àmbits de la vida. Sempre ha d’haver-hi esperança per aquells que creuen en ells mateixos i que estan preparats per defensar els seus ideals. 

Els 5 magnífics

Ja fa temps que es va obrir una discussió que portarà anys de resoldre. La qüestió en si és si Messi ha arribat al nivell de Cruyff, Di Stefano, Maradona i Pelé i s’ha convertit en el cinquè jugador de futbol en entrar en l’Olimp de la pilota. Però des de dilluns, en que Messi va guanyar la seva tercera Pilota d’Or s’ha obert una altra pregunta i és que si es pot considerar Messi, ara mateix, com el millor jugador del món. Com ja he dit és una qüestió que no es resoldrà fins d’aquí molts anys, exactament fins que el 10 actual decideixi seguir jugant a la seva passió, al futbol.  

No s’ha de dubtar que Messi ja està entre els millors jugador de la història i des de Maradona no es veia una cosa semblant. L’avantatge de la “Pulga” és que és tan bo a dins el camp com a fora cosa que no caracteritzava a la resta de Déus del Futbol. S’ha convertit en un ídol pels més petits i per els que no ho són tan. Di Stefano va aconseguir molts títols amb el Madrid i va crear una època amb un futbol atractiu. Per la seva banda, Pelé va jugar en una selecció que serà recordada per un combinació i una efectivitat úniques fins el moment i només comparables amb l’actual Barça. Cruyff serà recordat per participar en el recordat Dream Team i amb la “Naranja Mecànica” que es convertiria en el gran exemple de futbol al Mundial d’Alemanya del 1974, tot i perdre la final. Però el més important de Cruyff és l’estil de joc que ha creat desprès i del qual s’alimenta el Barça d’avui dia, un equip que no hagués guanyat res sense aquesta forma de veure i viure aquest esport. De Maradona es poden dir moltes coses negatives però no s’ha de ser injust amb un jugador que mentre va estar al seu millor nivell m’ha meravellar al món i per alguna cosa era considerat el Déu.

Però pocs s’esperaven que del mateix país d’on procedeixen dos dels millors futbolistes, aparegués un tercer encara més bo i que és l’esperança de tot un país. Un jugador que ha aconseguit parar el món al seu voltant i aconseguir gestes insuperables per un ésser humà. El nou 10 ha tornat la il·lusió a un Barça que va apostar per ell de ben petit i que mai oblidarà aquell tovalló firmat per Rexach. Però com ja he dit no es pot aventurar que Messi hagi aconseguit ja ser mencionat com el millor jugador de la història del futbol però és segur que si segueix amb aquest ritme aconseguirà el que vulgui i serà recordat per aquells que el van veure jugar i repetit per aquells que no van tenir la sort de viure aquest moment històric.

El "puto" amo és Guardiola

Un punt més per Pep Guardiola a la seva lluita “professional” amb José Mourinho per ser el millor entrenador del món. La Federació Internacional d’Història i Estadística del Futbol ha anomenat a Guardiola, entrenador del FC Barcelona, com el millor tècnic de club de l’any 2011. Un premi en el que es reconeix la feina feta i, sobretot, els 5 títols que el seu equip a aconseguit en aquesta temporada. Aquest resultat es feia esperar ja que l’any 2010 va ser Mou qui va aconseguir el premi. Sembla, doncs, que la decisió dels propers anys estarà entre aquests dos professionals de les banquetes que poden presumir de tenir els dos millors clubs del món a l’actualitat.

La decisió que s’ha conegut avui, desprès que durant els últims dies també es coneguessin distincions com la de millor porter o millor organitzador de joc, ha sigut unànime ja que Guardiola ha obtingut 201 punts, seguit de l’entrenador portuguès que s’ha quedat amb 112 i acompanyats per Sir Alex Ferguson, tècnic “vitalici” del Manchester United anglès, que ha aconseguit 107. Ha ser justos les votacions no podien ser d’una altra manera ja que el de Santpedor està aconseguint resultats increïbles fa tres anys. Però no s’ha de menysprear als altres candidats; Mourinho va fer que el Madrid s’emportés un torneig desprès de uns quants anys en sec i davant un Barça que es va quedar sense els 6 títols en una temporada.  Per la seva banda, Ferguson ha mantingut a un bon nivell al seu equip, feina difícil desprès de tants anys sent l’entrenador dels “red devils” i, com no, també es mereix un reconeixement per la seva constància i sacrifici pel bé d’aquest esport.

Josep Guardiola es converteix per segona vegada en tres anys en el millor entrenador del món, un reconeixement a una filosofia, a un projecte que sense anys de feina no s’hagués aconseguit i una forma de veure el món que està il·lusionant a molta gent arreu del món. Mou s’haurà de conformar en ser el segon però ni s’ha de dubtar que seguirà lluitant per guanyar títols, o més ben dit, perquè el Barça no els guanyi tots. Els reis mags han visitat el domicili d’en Pep per donar-li el millor regal que es pot obtenir per aquestes dades; l’aplaudiment del món del futbol per convertir en realitat allò que semblava impossible, per complir les fantasies de molts aficionats que amb el Barça, perquè no dir-ho, es senten molt millor. 

Els Reis del Futbol

Aquest primers dies de l’any ens han permès conèixer quins van ser els millors jugadors del 2010. La International Federation of Football History & Statics (IFFHS) es va fundar a Leipzig (Alemanya) el 27 de març del 1984 i té com a objectiu fonamental establir una documentació cronològica i científica del futbol mundial i determinar els rècrods autèntics en totes les àrees d’aquest esport. A part dels premis anuals, la organització també fa classificacions mundials dels millors equips i les millors seleccions. Actualment, la classificació de clubs es troba liderada pel FC Barcelona amb 332 punts, seguit del Real Madrid amb 316 i CA Vélez Sarsfield (Argentina) amb 279.

En els últims dies s’han conegut els premis individuals que la federació atorga cada any i que reconeixen la feina d’aquells que moltes vegades no tenen un premi específic a nivell internacional. Entre la categories esmentades podem trobar:

-          El Millor Golejador Mundial de Primera Divisió: Aquest premi reconeix la quantitat de gols que pot arribar a fer un jugador durant una temporada. En aquests moments aquesta classificació encara no s’ha tancat ja que no ho fa fins que acaben totes les lligues. Per sorpresa de tots, el líder anotador no és Messi ni Cristiano sinó que és un jugador del JK Trans Narva estonès de nom Aleksandrs Čekulajevs que, una vegada acabada la seva lliga, ha marcat un total de 46 gols. CR7 el segueix amb només 40 gols i la “pulga” es situa tercer amb un recompte de 31 gols. Tot i això, encara falta mitja temporada pels jugadors de la Lliga BBVA que no han de tenir problemes per superar aquesta marca i convertir-la en una anècdota.

-          El Millor Entrenador Nacional del 2011: En aquest apartat es valora al millor tècnic a nivell seleccions de l’últim any però és bastant relatiu ja que tenen avantatge aquells que juguen competicions mundials durant l’any com en aquesta ocasió en que el millor entrenador ha estat Óscar Wáshington Tabárez, seleccionador d’Uruguai, gràcies a la victòria del seu equip a la Copa Amèrica 2011. Vicente del Bosque que aquest any no ha optat a participar amb el seu equip en un torneig internacional es situa en el segon esglaó i Joachim Low, seleccionador d’Alemanya, s’emporta el bronze.

-          El Millor Porter del Món del 2011: Els porters no acaben de rebre prou reconeixement per la seva feina i el seu talent protegint l’esquena del seu equip i aquest premi els permet ser protagonistes per un dia. Aquest any i ja per quarta vegada a la seva carrera, Iker Casillas s’ha convertit en el millor porter del món per les seves actuacions al Real Madrid i a la selecció espanyola. Segurament, aquest any, podia haver-hi una ocasió per algun altre porter com és el cas de Manuel Neuer amb gran aturades a les rondes finals de la Champions o Víctor Valdés que amb un paper important al Barça dels 5 títols es mereixia més que una tercera posició a la classificació general.

-          Millor Constructor de Joc del 2011: En aquest apartat és en el que menys dubtes hi ha ja que el millor organitzador de joc a nivell mundial no és un altre que Xavi Hernández, cervell del Barça i de la Selecció Espanyola. El migcampista català és capaç de fer passades impossibles i veure a tots els seus companys en qualsevol moment del joc. La prolongació de Guardiola dins del camps comparteix les primers posicions amb Messi i Iniesta, segons i tercer respectivament, i ja és el quarts any consecutiu que el de Terrassa s’emportà el premi.