L'era d'en Tito Guardiola

L’odre dels nombres no altera el producte.  Aquest principi matemàtic que tota persona aprèn en la seva edat juvenil també es pot aplicar avui en dia a l’actualitat futbolística i, concretament, a tot allò que envolta al Barça. L’anunci que Guardiola marxava del club blaugrana va ser com un punyalada a l’esquena i semblava que tota la feina feta hagués de caure en un pou sense fi. Com és obvi en l’ambient pessimista a Can Barça, tothom opinava que no es tornaria a veure un equip tan unit i amb tanta qualitat com el de Pep. Ni la sorprenent notícia que Tito Vilanova, segon entrenador del conjunt culé, es convertiria en el nou tècnic del primer equip, va donar ànims i il·lusió.

Desprès d’una vacances de seleccions, els culès van tornar a jugar, un partit amistós contra l’Hamburg, el primer de l’era Vilanova. Per fi, desprès de dos o tres minuts amb la pilota en joc, es va començar a poder respirar de nou veient que l’equip no havia canviat en res. Que la confiança en homes com Alves per la banda o Alexis en atac era la mateixa que en anys anteriors. Es va veure que l’aposta per una defensa que sabés treure la pilota i per un atac que en tot moment pressionés, encara existia en aquest equip. I que, sens dubte, l’aposta per la cantera era forta, gairebé, més i tot que durant les temporades amb Guardiola. El control de la pilota per part d’uns jugadors que fins fa dos dies jugaven a categories juvenils demostra que amb Tito la filosofia seguirà sent la mateixa. Com ella va confirmar, el fet que fos el primer entrenador i no estigués en Pep, no significava cap canvi. Ell seguiria entrenant com els anteriors anys i el Barça seguiria jugant de l’única manera que sap.

Cal recordar escenes dels últims anys en que Tito s’encarregava d’organitzar els jugadors durant el partit i era el conseller de Guardiola en tot moment. És molt millor en quan a estratègia que Pep i en un sol partit ja ha demostrat que a pilota aturada el perill serà major. El problema el té en la part psicològica ja que haurà de mantenir unit a un equip amb molts egos que està acostumat a guanyar i que en algun moment ho deixarà de fer. A partir d’ahir, tots els culés tornen a tenir esperances i il·lusions pels seu equip ja que veuen que les coses no canviaran, en principi, amb Tito a la banqueta i que el nou entrenador serà una rèplica exacta de tot el que li va ensenyar el seu predecessor. L’era Vilanova ja ha començat. 

Un futur incomprès

Desprès del gran èxit de la Selecció Espanyola de Futbol guanyant l’Eurocopa del 2012, semblava que res podia fer millorar la situació i que s’havia arribat al cim, però, novament, la història s’ha vist superada per una gesta esportiva. La Selecció sub 19 va guanyar el diumenge passat el seu segon Europeu consecutiu i va participar en la tercera final en tres anys. Els deixebles de Julen Lopetegui van tornar a donar una mostra de qualitat que no només tenen els jugadors de l’absoluta. Els més joves van picar fort a la porta dels seus respectius clubs perquè els hi donin lloc en els primers equips espanyols. Però sembla que els clubs no s’adonin del que tenen en les seves categories inferiors. Davanters com Jesé que porta esperant massa temps l’alternativa al Real Madrid o altres com Alcácer (València) o Deulofeu (Barcelona) que ja han tingut els seus primers moments de glòria, no paren de donar raons de pes per convertir-se en professionals d’elit. Molts ells al final han de marxar a l’estranger on els clubs veuen els seu potencial i el saben aprofitar.

A més, els mitjans, aquells que van dedicar-se a inundar la programació a base de Iniesta, Xavi i companyia a l’Euro, no han apostat pels més joves i la cobertura de l’Europeu sub 19 ha estat molt més pobre que la dels grans. Desprès, quan aquests futuribles es converteixin en els abanderats de la selecció absoluta, sí que es recordarà la seva gesta, com ara es fa amb l’Europeu que es va guanyar l’any 2004. Es limiten a comentar la qualitat i el bon joc de la Rojita però prefereixen gastar el seu temps en discussions entre Barça i Madrid o els típics “culebrons” de cada estiu. El futur s’ha de cuidar amb molta cura ja que sense l’atenció i el suport dels clubs i de la federació tots aquests jugadors acabaran marxant i això provocarà que es perdi un estil únic i marca de la casa. Si, en canvi, es prenen més precaucions, el futbol espanyol, en un futur proper, pot arribar a un nivell molt elevat en que no només dos equips siguin els que lluitin per títols sinó que molts d’ells comptin amb petits mags que converteixin la Lliga BBVA en la millor i més competitiva del món. Una mica de seny no aniria malament.  

Molt soroll per tan poca cosa

Mentre tota Europa s’estreny el cinturó i veu com l’aigua li arriba al coll, alguns afortunats, i mai millor dit, es dediquen a jugar a comprar jugadors de futbol com si fossin patates o tomàquets. Cada vegada és més habitual la presència de multimilionaris àrabs que compren un equip que està en la misèria i amb deutes preocupants, posen els diners necessaris per rentar la imatge d’aquest club i li donen tots els diners que es puguin imaginar al staff tècnic perquè fixi als millors professionals d’arreu del món.

Entre aquests “empresaris”, l’actualitat la copa el president del Paris Saint Germain que des de que va comprar aquest equip de la capital francesa, no ha parat de gastar i gastar. Es podria dir invertir però per això l’equip hauria d’haver aconseguit algun rendiment aquesta temporada. Les incorporacions de Douchez i Sirigu (3,5 milions euros) a la porteria, Bisevac, Alex, Lugano i Maxwell (15,5 milions) a la defensa, Matuidi, Sissoko i Motta (27 milions) al centre del camp, i Menez, Pastore i Gamiero (68 milions) a l’atac, no han servit per guanyar la competició nacional i han suposat una despesa de 114 milions d’euros en una sola temporada. A més, també s’han de tenir en compte els fitxatges del director esportiu, Leonardo, i l’entrenador, Ancelotti.

És obvi, però, que el nivell d’un equip que gairebé estava a punt de desaparèixer va pujar com l’espuma i es va situar com a líder de la lliga francesa. Semblava que les individualitats podien guanyar a favor de l’equip parisenc i que els milions donaven campionats. Però la realitat en el futbol és diferent i poques vegades les apostes milionàries aconsegueixen treure fruit amb rapidesa. Que li diguin al Madrid de Florentino que en dues etapes diferents ha intentat guanyar amb el taló i només ho ha pogut fer quan l’equip ja estava ben format i els rivals no estaven a l’alçada. En un moment de crisi internacional apareixen aquells que realment tenen poder econòmic per demostrar-ho davant de tothom i per fer veure que ells són els que decideixen com es fan les coses. A Espanya, mentrestant, equips amb molta història van desapareixent per problemes de diners i ningú els ve a rescatar. No ens enganyem. Als milionaris àrabs no els hi interessa els futbol. Només veuen un negoci que els pot donar molt de poder i diners i el joc ja el deixen pel poble.

I com que el negoci els hi funciona segueixen gastant i gastant. El cap del PSG és dels que no es cansa ja que per aquesta nova temporada que s’aproxima ha tornat a obrir la seva cartera pels fitxatges de Lavezzi (30 milions), Ibrahimovic (35 milions) i Thiago Silva (30 milions). Sembla un joc de nines, mentre els equips europeus es barallen per fitxar una “superestrella” i creuen que 40 milions és molt car, altres se’n gasten gairebé 100 en dos dies. 

I per què Casillas?

“Pel conjunt de la seva obra, per la seva permanència al cim amb Espanya, però també per la seva personalitat, influència i qualitat, Casillas es mereix una Pilota d’Or”. France Football, la creadora del trofeu que premia al millor jugador de l’any, va escriure això sobre el capità de la Roja en l’especial dedicat als millors jugadors de l’Eurocopa. Ningú dubta que el porter del combinat espanyol és un dels que ha fet possible amb grans aturades que Espanya sigui tricampiona. Actuacions com la de la final del Mundial o a la tanda de penals davant Itàlia fa quatre anys, li donen crèdit per mereixes els bons qualificatius de la premsa internacional. A més, els 509 minuts amb la porteria a cero al recent europeu i les 100 victòries amb la selecció espanyola signifiquen una raó de pes per rebre un reconeixement individual. 

Però, tot i aquestes dades optimistes, Casillas té molta rivalitat per emportar-se un premi així. Cal recordar que Leo Messi ha fet la seva millor temporada com a golejador i com a passador. Cristiano Ronaldo ha seguit batent rècords ofensius amb el Madrid. Iniesta i Xavi segueixen fent de les seves tan amb la Roja com amb el Barça. I, fins i tot, el veterà Pirlo que ha realitzat un torneig impecable, es podria merèixer la Pilota d’Or.

Iker és un gran porter i, juntament, amb el gran Buffon són considerats els millors en la última dècada. Però tampoc s’ha d’oblidar que amb el Real Madrid ha encaixat 32 gols a la competició nacional, per 29 que va rebre el porter del Barça, Víctor Valdés. Ni tampoc s’ha de passar per alt que va cometre més d’una errada durant la semifinal de la Champions davant el Bayern de Munic. El premi de la Pilota d’Or s’atorga al qui hagi fet la millor temporada possible i no a qui tingui una carrera increïble. Aquesta no ha estat la seva millor temporada. Casillas es mereix una premi per tot al que ha fet al Madrid i a la selecció però no el que valora al millor jugador de l’any. A més, un dada preocupant li posa les coses més difícils ja que, des de que es va crear el premi l’any 1956, només un porter, Lev Yashin, ha pogut aixecar la Pilota d’Or. 

Encara queda mig any perquè els capitans, seleccionadors i periodistes escollits per triar l’elegit donin el seu veredicte però tot sembla indicar que una vegada més el màxim reconeixement individual se l’emportarà el joc ofensiu i no pas el valor sota el pals. El que si està clar és que la FIFA no té molta en compte si el jugador en qüestió ha obtingut un gran títol o no, i Andrés Iniesta és un dels exemples més recents d’això. 

L'onze d'Europa

L’Eurocopa ha acabat amb una Espanya com a clara guanyadora i amb un Iniesta nomenat com el millor jugador del torneig. A més, Torres ha estat el màxim anotador amb tres gols i una assistència. Però hi ha hagut futbolistes d’altres seleccions que sense guanyar també han realitzat una competició a un alt nivell. 

L’onze ideal de l’Eurocopa estaria format per:

Casillas (ESP): El porter del Real Madrid segueix fent història i arriba a les 100 victòries amb la selecció espanyola. Ha aconseguit aixecar tres trofeus internacionals en només quatre anys i en tots ells ha tingut una participació vital. En aquesta Euro ha seguit fent aturades de les seves i parant penals quan més feia falta. Els seus reflexes li segueixen donant el títol de millor porter del món.

Jordi Alba (ESP): El jove lateral s’ha convertit en un crack de la nit al dia fent un Europeu espectacular. El seu fitxatge pel Barça és resultat de la seva actuació en aquest torneig en que no ha perdut la concentració en cap moment i en que ha aportat molt joc i perill per la banda. La seva gran tasca defensiva i les seves incursions han estat a un nivell altíssim durant cada partit i ha volgut rematar la seva gran actuació amb un gol a la final d’autèntic tiralínies. La revelació de l’Eurocopa, sense cap mena de dubte.

Ramos (ESP): El central espanyol ha completat un torneig molt seriós havent de parar a davanters com Cristiano Ronaldo, Balotelli o Benzema. Per dalt, ha defensat molt bé la porteria de Casillas i ha sabut treure la pilota quan era requerit. A més, va deixar bocabadats a tots quan va decidir a la tanda de penals xutar la pena màxima a l’estil Panenka. Una demostració d’un professional amb valor i que ha sabut callar les crítiques.

Hummels (ALE): El defensa alemany ha estat un dels millors homes de la seva selecció convertint-se amb una muralla. La falta d’atac en el partit contra Itàlia no li va donar la possibilitat d’arribar a la final i la seva actuació ha quedat més amagada. Segurament, la propera temporada jugarà en un conjunt de primer nivell internacional.

Gebre Selassie (POL): El ràpid lateral de la selecció polonesa ha estat una de les sorpreses d’aquest campionat. La velocitat amb que condueix la pilota i la qualitat per centrar als davanters va fer possible que l’equip amfitrió gairebé es classifiqués per la següent ronda. La falta d’experiència i el poc nivell competitiu del seu equip no li han fet possible destacar més però té un gran futur endavant.

Pirlo (ITA): La qualitat del cervell italià encara segueix brillant pel camps d’arreu del món. Semblava que ja no li quedava temps i que la seva carrera professional tocava a la seva fi però una vegada més ha mostrat tot el que té i la facilitat per veure on estan tots els seus companys. Les millors passades les dona ell i si la selecció italiana vol seguir provant amb el joc de toc necessita d’aquest extraordinari jugador.

Xavi (ESP): El organitzador espanyol es queixava que no havia fet una bona Eurocopa abans de la final i ho va arreglar fent un últim partit de somni. Va dominar el camp en tot moment i va anul·lar qualsevol possibilitat de creació per part dels italians. Va donar dues assistències de gol i constants passades que feien possible allò impossible. Ja no sorprèn la facilitat i la intel·ligència dels jugador de Terrassa però és molt difícil mantenir-se tan amunt durant tant de temps.

Moutinho (POR): El jove portuguès ha realitzat un torneig impecable tot i no guanyar el campionat. Ha estat el gran suport de Cristiano Ronaldo per arribar amb possibilitats a l’atac i dels seus peus han sortit moltes de les passades que acabaven en gol. Un professional que encara li queda molt per aprendre però que ha sorprès per la ràpida adaptació al joc de Portugal donant-li més qualitat.

Iniesta (ESP): El MVP de l’Euro, el millor jugador que té la Roja ha tornat a jugar al seu màxim nivell i quan Iniesta vol la pilota no hi ha ningú més que la tingui. Segueix sorprenent la facilitat amb que controla l’esfèric i l’habilitat per trobar passades impossibles. Aquesta vegada no ha marcat el gol de la final com va fer al Mundial però n’ha donat més d’un i ningú li discuteix que és el millor. Segurament, si no fos espanyol ja tindria una Pilota d’Or a les seves vitrines.

Cristiano Ronaldo (POR): L’estrella de Portugal va començar dormit el torneig però quan la seva selecció més el va necessitar va despertar per classificar-la pels quarts amb dos gols i per les semifinals amb un gol de cap. El perill que porta a les defenses contràries és únic i les defenses ho passen molt malament quan el tenen davant però contra Espanya no va aprofitar les seves oportunitats i ni va tenir oportunitat de xutar el penal decisiu. Una altra decepció per un jugador que necessita guanyar un torneig internacional amb Portugal.

Cassano (ITA): La història de Cassano és impossible de passar per alt. Fa un any va patir un iptus que va fer perillar la seva vida però quan ningú ho esperava a tornar amb més força i s’ha convertit en un jugador fonamental pels italians. Si decideix donar el seu millor futbol no hi ha defensa que el pari i sempre té una passada final pel davanter. La demostració de superació de Cassano i el seu bon nivell li donen un premi per un jugador que ja ha viscut moltes experiències sobre un terreny de joc. 

Són llegenda (Espanya 4-0 Itàlia)

Espanya s’ha convertit en la primera a guanyar tres títols internacionals consecutius en una final en que el domini ha estat de la Roja en tot moment i que ha acabat amb un resultat d’escàndol per ser una final. A la prèvia del partit, ningú esperava que la selecció espanyola mostrés el seu millor joc i els italians esperaven poder dominar l’enfrontament. Però Espanya ha aconseguit arrancar amb uns primers minuts de perill i tot semblava indicar que un gol podia arribar en qualsevol moment. Amb un Xavi i un Iniesta màgics semblava tot més fàcil. I quan nomes portaven un quart d’hora de partit, Silva a centre de Cesc ha aconseguit obrir el marcador. Itàlia s’ha vist sorpresa per encaixar tan aviat i ha reaccionat buscant l’empat. Però l’atac de la azzurra no ha arribat a bon port i abans d’acabar la primera part, la gran revelació del torneig, Jordi Alba, ha realitzat una carrera olímpica per marcar el segon de la nit. Semblava que no es podia jugar millor però la segona part ha estat un espectacle de tots els homes de la selecció i els italians no han olorat la pilota. Al final, el domini ha portat dos gols més de Torres i Mata que han tancat la gran victòria dels homes de Vicente del Bosque.

La polèmica

Quan el partit anava dos a cero, Bonucci ha tocat la pilota amb la mà dins de la seva àrea i davant dels ulls de l’àrbitre però el portuguès no ha volgut assenyalar res. La sort és que la jugada no ha suposat cap inconvenient pel la Roja que ha dominat en tot moment.

Els personatges

Xavi: El millor jugador de la selecció espanyola que havia declarat que no es sentia molt còmoda en aquesta Eurocopa i que ha realitzat una actuació màgica i mestre del que és fer jugar a un equip i donar opcions de gol. Ha donat la passada a Jordi Alba pel segon gol i s’ha aliat molt bé amb la seva ànima bessona, Iniesta.

Jordi Alba: Ha tornat a fer una lliçó de com es corre pel lateral i a més ha marcat un gol de qualitat per reafirmar el seu gran campionat. La seva profunditat i velocitat han estat una arma molt important per la selecció.

L’anècdota

Torres amb el seu gol a la final iguala amb Mario Gómez en el Pichichi de la Eurocopa però com marcar a la final té més valor s’emporta el premi com a màxim golejador europeu.

FITXA TÈCNICA

Espanya: Casillas, Piqué, Ramos, Arbeloa, Alba, Iniesta, Xavi, Fàbregas, Xabi, Busquets i Silva. Substitucions: Pedro (min 58), Torres (min 75) i Mata (min 87).

Itàlia: Buffon, Chiellini, Abate, Barzagli, Bonucci, Marchisio, De Rossi, Montolivo, Pirlo, Balotelli i Cassano. Substitucions: Balzaretti (min 21), Di Natale (min 45) i Motta (min 56).

Gols: 1-0, Silva (min 14); 2-0, Jordi Alba (min 41); 3-0, Torres (min 75); 4-0, Mata (min 88).

Amonestacions: Piqué (min 24), Barzagli (min 44).

Una lluita contracorrent

Espanya juga avui la seva tercera final consecutiva desprès de les de l’Eurocopa del 2008 i el Mundial de Sud-àfrica del 2010 i pot ser la primera selecció que aconsegueixi guanyar tres títols de forma ininterrompuda. Però davant tindrà un dels països que més maldecaps li ha portat, Itàlia.  

Les dues seleccions han jugat un total de quatre partits des de que es va iniciar aquest torneig europeu. El primer data de 1980, curiosament disputat a terres italianes, en que el resultat final va ser d’empat a cero. La selecció entrenada per Ladislao Kubala, amb jugadors com Quini, Alesanco, Migueli o Arconada només va aconseguir un empat davant els homes de Bearzot. Espanya no va passar el grup de classificació i Itàlia va quedar quarta. El següent enfrontament es va jugar vuit anys desprès a l’Eurocopa d’Alemanya. També dins del grup de classificació però en aquest cas els italians amb un gol de Vialli van emportar-se la victòria. Van haver de passar vint anys perquè els dos països es tornessin a trobar en competició europea. 

L’Eurocopa d’Àustria i Suïssa va canviar la sort dels espanyols. Luis Aragonés i els seus homes van jugar de tu a tu amb una selecció italiana que va aconseguir arribar als penals. La maledicció de quarts de final que el país ibèric tenia donava un pronòstic clar pels rivals però, finalment i desprès de l’últim xut de Fàbregas, Espanya es va classificar per les semifinals derrotant per primera vegada a Itàlia. Aquella Eurocopa es va quedar en terres espanyoles i va ser el inici del camí triomfal de la Roja.  L’última i més recent vegada que les dues seleccions s’han trobat va ser el primer partit del grup del torneig que encara s’està disputant. El notable joc dels dos equips va acabar donant un marcador d’empat amb gols de Di Natale i Cesc Fàbregas. La Roja, amb el repetitiu himne de no hi ha dos sense tres, ha d’aconseguir en una lluita contra la història vèncer per primera vegada a la selecció italiana durant els noranta minuts de joc o arriscar-se a arribar a la loteria dels penals en que la sort i la punteria decidiran el nou rei d’Europa.