El futbol: un joc d’estúpids?

Tot esport de competició es basa en l’estratègia i en l’habilitat dels seus participants. Cada equip compte amb un o més jugadors que faciliten el joc de la resta. Aquest jugadors, moltes vegades capitans, despleguen una intel·ligència i una rapidesa mental que els fa justificar el seu rol dins l’equip. Hi hauran opinions que exclamaran que el futbol és un joc de tontos rics que es dediquen a corre darrera una pilota i a ficar-la dins tres pals col·locats en forma de rectangle. Aquest pensament l’han defensat persones que segurament mai han participat en un partit o ni n’han vist un en directe. Però, en l’actualitat, els fets que passen en el món de l’esport fan cada cop més creïble aquest pensament.

Durant un partit de futbol, bàsquet o qualsevol esport la tensió que es viu acostuma a condicionar el caràcter dels jugadors i això pot provocar conductes impròpies  que facin ridiculitzar aquestes competicions. Un bon exemple el podem trobar en el cop de cap de Zidane al pit de Materratzi o les diverses puntades que el portuguès Pepe li va “regalar” a Casquero durant un partit de Lliga. Persones que són observades per milions d’espectadors i que actuen d’aquesta manera només tenen un adjectiu: estúpides.

També trobem situacions en que un jugador és capaç de dir qualsevol cosa pel que fet que és conegut i que té el micròfons oberts i a la seva disposició. En aquest cas tenim el gran exemple de Sergio Ramos, defensa del Real Madrid, que s’està convertint en el “showman” de la Lliga i en una vergonya per la seva família. Potser coneixereu la imitació que fan d’ell en el programa de TV3 “Crackòvia”. En aquesta versió humorística de l’actualitat blaugrana i esportiva, en general, deixen al pobre jugador andalús com un home curt de mires i sense gaire habilitat més que la de xutar una pilota. Doncs bé, aquesta imitació tan exagerada s’està convertint en realitat desprès de la continues errades que realitza el jugador real. Per no citar totes podem recordar les dues últimes que ens ha deixat aquest “showman”. La primera és la declaració que ell fa desprès del partit que el Madrid empata contra el Lyon en el vuitens de final de la Champions i en la que diu que és una pena no emportar-se els 3 punts. Recordo que en tota eliminatòria no es comptabilitzen punts sinó que guanya el que millor resultat tingui entre els dos enfrontaments.  La segona declaració la fa a la televisió del club blanc i deixa anar per la seva “boqueta d’or” que té amics que els hi agrada “el baloncesto” i a altres els hi agrada el bàsquet. Conclusió ràpida, persones que fan declaracions sense tenir prou intel·ligència per pronunciar paraula i que deixen en ridícul la seva imatge tenen un adjectiu: estúpides.

Per acabar, podríem fer referència a una altre classe d’esportistes que també destrossen la seva carrera de forma merescuda. Són aquells atletes que decideixen que la victòria esta per sobre de qualsevol cosa i que per aconseguir-la han de recorre a les drogues i al dopatge. Gràcies a la reiteració d’aquesta classe d’esportistes, s’ha anat creant un sistema per detectar els tramposos que, tot i que últimament està perjudicant a esportistes innocents, fa un treball imprescindible per assegurar la justícia dins l’esport. Aquestes persones que desqualifiquen la seva trajectòria i que malbaraten la imatge de l’esport que practiquen tenen un adjectiu: estúpides.

Però no tot és negatiu en l’esport, ja que, per sort, els estúpids acaben desapareixent i els bons jugadors es mantenen. La pena és que són més rellevant en les noticies aquells que fan les coses sense pensar que no el que pensen abans de fer les coses i faciliten el bon funcionament de l’esport. Per tant, el futbol i les altres disciplines no són un joc d’estúpids i espero que no ho siguin mai. No es tracta de corre darrera una pilota ni de xutar dins d’una rectangle fet amb tres pals. Es tracta de fer il·lusionar a milions de persones que esperen que lluitis per ells i que defensis els sentiments que ells senten. Deixem que els pallassos muntin el seu circ que no està malament riure de quan en quan. A que sí Alex?

Rècords que passen factura

La infermeria del Barça es troba en un moment de col·lapse. Ja són 4 els jugadors que necessiten cures intensives per retornar el més aviat possible. Però la competició continua i els perseguidors noten que les seves possibilitats augmenten perquè ningú s’ha d’enganyar pensant que els culers no notaran les absències de Valdès, Puyol i Xavi. El cervell de l’equip deixa sense comandament als seus companys durant diverses setmanes, un equip que porta tres partits noten l’absència del seu capità, de la bèstia catalana, de Carles Puyol. Sort tenen que a la porteria es troba l’home xiulet que substitueix a la pantera de l’Hospitalet. I ara apareixen les primeres preguntes sobre les causes d’aquestes lesions. El millor equip de la primera dècada del segle XXI porta dos anys competint a un nivell impressionant i a l’abast de pocs conjunts en el món. Tants esforços continuats, sense descansos que altres si que gaudeixen i amb la pressió de fer història, han convertit al Barça en un equip cansat i que nota l’absència de les seves estrelles quan no hi són. El campió de 8 títols en 2 temporades no viu només de Messi i Iniesta però sense ells les possibilitats d’aconseguir tals reptes serien molt inferiors a les actuals. Quin nivell se li pot demanar a un equip que ho ha aconseguit tot? Com es senten els jugadors que tot i batin tots els rècords sempre senten la pressió de batran més?

 La intensitat física i psicològica que han d’aguantar els jugadors de futbol és elevada però en aquests casos arriba a ésser insuportable. I és quan els problemes de tota mena arriben. Primer la lesió del capità Puyol que deixa un forat que amb el pas dels dies es va fent més gran. Posteriorment arriben els primers resultats negatius (Sporting i Arsenal). Es comença a dubtar sobre el joc que porten demostrant durant un parell d’anys. Guardiola comença a canviar el seu discurs i amenaça sobre l’acumulació de partits. Arriben noves baixes com la de Valdés i Xavi que semblen poca cosa però que s’agreugen més d’allò previst. I arriba el moment en que l’equip ha d’enfrontar els propers partits amb baixes molt importants i jugant-se ser o no ser a les competicions que encara es troben en joc. Potser el barcelonisme ha d’agrair aquest nou format de la Champions en que els equips tenen setmanes intercalades per descansar ja que si el format sigues el mateix que fa un parell d’anys l’equip es trobaria amb un greu problema.

No és estrany que els blaugrana baixin el seu rendiment. No es lògic que es critiqui un equip que porta dos anys actuant de forma perfecta i que a la primera que fa un error és atacat d’una forma massiva. Hi ha moltes influències que volen acabar amb l’hegemonia del Barcelona però també hi ha molts que defensen una manera de jugar on la pilota pren protagonisme i on el joc es converteix en diversió. Podem recordar moments com la lesió de Higuain que va reduir la quantitat de gols que marcava el Real Madrid per partit. Aquí ens trobaríem amb una situació semblant a la dels absents blaugranes.

De motius per explicar el tema de les lesions hi deu haver molts però potser un dels més clars seria el cansament físic de tants reptes aconseguits i de tantes gestes vençudes. Un equip de rècords que només troba enemic en  la pròpia història, ha de notar el que això significa i crec que el Barça està passant per aquest moment. L’equip ha volgut vèncer a la pròpia història i ara esta vivint les conseqüències d’aquesta temeritat. És cert que en molts moments els culers han aconseguit guanyar-li la partida als rècords que s’anaven repetint jornada rere jornada, però ha arribat un moment en que el joc s’ha acabat i l’equip blaugrana a començat a tocar de peus a terra un altre vegada. Qui sap? Potser estem davant una simple casualitat en que un parell de jugadors s’han posat d’acord per compartir cures o potser estem davant d’alguna cosa pitjor. Totes les coses d’aquest món tenen un final però aquest desenllaç no està en mans nostres, així que l’únic que podem fer és esperar i recordar temps millors. El futur ens dirà quins seran els passos d’aquest Barça que, amb lesionats o sense, segueix sent respectat arreu del món i donant alegries i esperança als seus seguidors. Esperem, senyors, esperem.

Quan l’home va aprendre a volar...

Ahir a la matinada es va celebrar la segona jornada de l’All Star Weekend a los Angeles. El dia anterior els Rookies (jugadors de primer any) i els Sophomores (de segon any) van inaugurar aquest tradicional cap de setmana en que el bàsquet es converteix en el centre d’atenció arreu del món. En aquest partit ja va començar a destacar Blake Griffin , un rookie de només 22 anys que està meravellant a tot Estats Units amb la seva capacitat per enlairar-se a un nivells incomprensibles. Durant els seus anys com a universitari ja va despuntar com la gran revelació i no va trigar en aparèixer a la màxima categoria. Procedent d’Oklahoma, va ésser triat com el número 1 en el DRAFT de l’any 2009 pels Angeles Clippers. Però una lesió de genoll el va obligar a retardar un any els seu debut. Durant el 2010 ha demostrat les seves habilitats i això la convertit en un dels únics rookies que són seleccionats per jugar el partit de les estrelles, l’enfrontament entre els millors jugadors de cada conferència.

Tornant a la jornada d’ahir, es van disputar, com sempre, diverses proves entre les que es troba el concurs d’esmaixades, el de triples, el d’habilitat i el de les estrelles. Sense treure importància a la resta de esdeveniments, el concurs d’esmaixades (Slam Dunk) es va convertir en el gran espectacle de la nit. Les previsions eren molt bones i els participants no van defraudar al públic americà. Amb la presència de Griffin, les esmaixades impossibles guanyaven vida i tot era possible. Desprès d’una rondes d’eliminació, Griffin i el jugador dels Wizards McGee van ésser els únics supervivents de la competició. Blake va realitzar una sèrie d’esmaixades que van deixar bocabadat als assistents però el millor encara estava per arribar. McGee va realitzar una bona demostració ficant tres pilotes a la vegada dins la cistella o fent dues esmaixades a la vegada en diferents cistelles. Tot això no li va servir de res a l’hora en que Griffin agafava la pilota i realitzava una de les millors esmaixades que s’han vist fins el moment. Instants abans, un cotxe entrava a la pista i per l’altre costat un grup de cantants s’acostaven al centre de la pista per cantar i crear un ambient el més americà possible. De dins del cotxe va sortir Davids, companys de Griffin als Clippers, que portava una pilota a les mans i estava disposat a llençar-li al seu company volador. El moment més esperat es produïa i el “blanquet” saltava per sobre el cotxe i ficava la pilota fins el fons de la xarxa. El públic i els propis jugadors que miraven l’espectacle saltaven d’emoció i de bogeria, conscients del que acabaven de presenciar. Molts han estat els jugadors que han aconseguit aquest premi com Jordan, Wilkins, Bryant, Howard, Robinson o Carter però poques vegades s’havia viscut un moment així.

Un demostració d’habilitat o un força inhumana? Què fa possible que persones siguin capaces de realitzar moviments com els de Griffin? No hi ha límits en l’esport i ahir va quedar demostrat. Potser hi hauran crítics que opinin que tampoc estem davant de res excepcional i que altres també poden fer-ho però si ningú ha tingut el valor d’atrevir-se abans serà per alguna cosa. Blake Griffin es va reivindicar com un atleta a tenir en compte i com el futur d’un esport que es mou per l’espectacle i que busca aquesta sèrie de persones per seguir endavant. esperem que aquest jove americà ens segueixi donant moments indescriptibles i que faci de la seva història una llegenda...o potser no tan. 

Tradicions i maleficis

Arsenal 2-1 Barça


L’Emirates Stadium acollia ahir uns dels millors partits a nivell mundial que es poden presenciar avui en dia. L’Arsenal de Wenger confiava en les seves possibilitats i en un resultat  que podia ser favorable els “gunners”. Guardiola com sempre demanava seriositat i que no es subestimés al rival. El partit va començar a mans de l’equip anglès que va decidir pressionar des del primer minut i trencar l’organització culé. Les ocasions anaven caient a bàndol de l’Arsenal fins que passats 20 minuts, el Barça va despertar. La fluïdesa característica de l’equip de Guardiola va posar-se a carburar. Un gran exemple va ser la jugada de Messi a passada de Villa que l’argentí va fallar incomprensiblement. El malefici de la “Pulga” continuava vigent ja que encara no havia estat capaç de marcar un gol en camp anglès. Però com el considera “millor equip del Segle XXI” no viu d’un sol jugador va ser el “Guaje” qui va obrir el marcador per els visitants. Les coses pintaven molt clares per els blaugrana però l’Arsenal seguia pressionant i creant molt perill a la porteria de Valdès. Semblava que la tradició, que confirmava que Guardiola no era capaç de guanyar un partit fora de casa en competició europea, es podia trencar. Un gol anul·lat a Messi i un penal més que dubtós a Pedro van despertar les esperances dels gunners que van marxar al descans pensant en la remuntada.

La segona meitat del partit va ser un monòleg del Barça durant els primers 30 minuts tots i que l’Arsenal volia empatar el partit. El públic demostrava la seva passió a cada jugada que passava del mig del camp. La pressió cada cop era més intensa i els anglesos anaven creixent amb els minuts. Canvi de Guardiola, entra Keita i surt Villa. Un minut abans el canvi estava decidit a favor d’Iniesta però alguna cosa va canviar en el cap de l’entrenador català. Opinions a part, l’equip català va començar a adormir-se i a concedir la pilota al rival (per mi el pitjor equip per concedir-li la pilota). i és en aquest moment quan van arribar els 8 minuts de glòria i ,potser, els instants més transcendentals de l’eliminatòria. Van Persie entrava per la banda esquerra i enganyava a un Valdès bastant fluix que no aconseguia veure el forat per on entrava la pilota. La mentalitat dels culers canviava i un empat tampoc era tan mal resultat. Però la història no acabaria així ja que gràcies a un contraatac magnífic i impecable dels anglesos, Arshavin va marcar els segon gol que obria una ferida bastant profunda en el cor dels blaugrana.

Arbitres, gols anul·lats i altres coses a part, el Barcelona no va demostrar el que porta exhibint per tot el món i es va veure sorprès per ell mateix. Un equip amb tanta distinció no pot deixar-se guanyar un partit que es presentava favorable i que estava de cara fins els minut 77. No té tanta importància el marcador ni la tornada ja que el Barça, ahir, va demostrar una cosa que feia 2 anys que no es veia; va renunciar al partit. Això no treu que l’equip blaugrana va fer un partit molt correcte i que va dominar el matx gairebé els 90 minuts però un Arsenal amb velocitat i coratge va aconseguir una gesta. Tot i això, els culers d’arreu del món s’han de sentir afortunats i orgullosos del seu equip ja que el fet de que un conjunt com l’Arsenal celebri que ha vençut al Barça demostra que el nivell aconseguit pels blaugrana és immillorable i que tenen els respecte de tothom. Haurem d’esperar a trobar-nos a un altre equip anglès o passar de ronda perquè tant la tradició de Guardiola de no guanyar cap partit a fora com la maledicció de Messi de no marcar a camp anglès algun dia es trencarà per alegria dels culers i decepció dels anglesos. Paciència amics que encara queden 90 minuts per gaudir dels dos equips que millor futbol creen en aquest univers. Dono fe.

La lluita dels “petits” REIS

Setmana rere setmana els diaris i mitjans d’arreu del país es centren en el futbol i deixen la resta dels esports apartats d’aquest privilegi del que només un disposa. També és cert que el fútbol crea més expectació i l’afició que segueix aquest esport és la més abundant de totes. Però altres disciplines intenten fer-se un lloc entre els espectadors. Equips que lluiten més que qualsevol altre i que aconsegueixen fites que queden en l’oblit i en el desconeixement. Avui és un bon dia per parlar d’aquestes gestes i d’aquests equips que tot i no ser el centre d’atenció aconsegueixen que per un dia la majoria del país els miri i s’adoni del que fan.

El primer d’aquests equips és el Regal Barça que s’ha proclamat per segona vegada consecutiva com el campió de la Copa del Rei celebrada a Madrid. Potser el lloc on es juga un torneig no té gaire importància però en aquest cas sí ja que la final del campionat la jugaven Barça i Madrid i l’equip local volia quedar-se amb una copa que feia anys que no aixecava. La final va acabar amb un victòria merescuda d’un equip que guanya gairebé tot el que juga i que amb Xavi Pascual (el Guardiola de l’ACB) no troba el seu cim. Potser molts diran que, amb un equip ple de fitxatges estrangers i on la presència de jugadors de casa és escassa, les victòries venen soles però això no ho podriem aplicar a un equip com el Madrid que desprès de deixar-se una dinerada en incorporacions no troba la manera de “ficar-li mà” a un conjunt culè que es troba a anys llum dels madrilenys.

Un altre equip que ha fet història, en aquest cas dins l’aigua, és el CN Barcelona de waterpolo que ha aconseguit derrocar al tot poderíssim Barceloneta que portava 5 torneigos de copa del Rey seguits i 15 competicions consecutives i es perfilava com el permenent guanyador. Un equip format per joves promeses i per figures d’àmbit internacional va aconseguir trencar el malefici que l’havia condemant a no aconseguir el títol durant 9 anys. Un Barceloneta que portava guanyats 156 partits dels 160 jugats i que només havia perdut tres vegades es va veure superat per l’humiltat d’un conjunt que confiava en la seva experiència i en les seves ganes de guanyar. Un orgull per els seguidors de waterpolo que veuen com la competició es torna a obrir i un punt d’atracció per tots aquells que desconeixen aquest món i que gràcies a aquesta gesta tindran l’oportunitat de conèixe’l millor.

Per acabar amb els equips revel·lació, cal destacar el conjunt de futbol sala Alusport Barça que es va adjudicar la Copa del Rey davant els millors equips del país. Es curiós com l’entitat que compte amb el millor equip de futbol del món, no hagi pugut arribar a un nivell acceptable fins passats molts anys. Ara s’obre una altre porta a un esport que, tot i que és practicat per milions de joves, no té el seguiment i l’atractiu per destacar.

 Només demanaria que paréssim atenció a les “noves disciplines” que amb lluita i valor han aconseguit aparèixer en un món monopolitzat per un únic esport i que ara que estan amunt no deixaran que la cosa empitjori.