Rècords que passen factura

La infermeria del Barça es troba en un moment de col·lapse. Ja són 4 els jugadors que necessiten cures intensives per retornar el més aviat possible. Però la competició continua i els perseguidors noten que les seves possibilitats augmenten perquè ningú s’ha d’enganyar pensant que els culers no notaran les absències de Valdès, Puyol i Xavi. El cervell de l’equip deixa sense comandament als seus companys durant diverses setmanes, un equip que porta tres partits noten l’absència del seu capità, de la bèstia catalana, de Carles Puyol. Sort tenen que a la porteria es troba l’home xiulet que substitueix a la pantera de l’Hospitalet. I ara apareixen les primeres preguntes sobre les causes d’aquestes lesions. El millor equip de la primera dècada del segle XXI porta dos anys competint a un nivell impressionant i a l’abast de pocs conjunts en el món. Tants esforços continuats, sense descansos que altres si que gaudeixen i amb la pressió de fer història, han convertit al Barça en un equip cansat i que nota l’absència de les seves estrelles quan no hi són. El campió de 8 títols en 2 temporades no viu només de Messi i Iniesta però sense ells les possibilitats d’aconseguir tals reptes serien molt inferiors a les actuals. Quin nivell se li pot demanar a un equip que ho ha aconseguit tot? Com es senten els jugadors que tot i batin tots els rècords sempre senten la pressió de batran més?

 La intensitat física i psicològica que han d’aguantar els jugadors de futbol és elevada però en aquests casos arriba a ésser insuportable. I és quan els problemes de tota mena arriben. Primer la lesió del capità Puyol que deixa un forat que amb el pas dels dies es va fent més gran. Posteriorment arriben els primers resultats negatius (Sporting i Arsenal). Es comença a dubtar sobre el joc que porten demostrant durant un parell d’anys. Guardiola comença a canviar el seu discurs i amenaça sobre l’acumulació de partits. Arriben noves baixes com la de Valdés i Xavi que semblen poca cosa però que s’agreugen més d’allò previst. I arriba el moment en que l’equip ha d’enfrontar els propers partits amb baixes molt importants i jugant-se ser o no ser a les competicions que encara es troben en joc. Potser el barcelonisme ha d’agrair aquest nou format de la Champions en que els equips tenen setmanes intercalades per descansar ja que si el format sigues el mateix que fa un parell d’anys l’equip es trobaria amb un greu problema.

No és estrany que els blaugrana baixin el seu rendiment. No es lògic que es critiqui un equip que porta dos anys actuant de forma perfecta i que a la primera que fa un error és atacat d’una forma massiva. Hi ha moltes influències que volen acabar amb l’hegemonia del Barcelona però també hi ha molts que defensen una manera de jugar on la pilota pren protagonisme i on el joc es converteix en diversió. Podem recordar moments com la lesió de Higuain que va reduir la quantitat de gols que marcava el Real Madrid per partit. Aquí ens trobaríem amb una situació semblant a la dels absents blaugranes.

De motius per explicar el tema de les lesions hi deu haver molts però potser un dels més clars seria el cansament físic de tants reptes aconseguits i de tantes gestes vençudes. Un equip de rècords que només troba enemic en  la pròpia història, ha de notar el que això significa i crec que el Barça està passant per aquest moment. L’equip ha volgut vèncer a la pròpia història i ara esta vivint les conseqüències d’aquesta temeritat. És cert que en molts moments els culers han aconseguit guanyar-li la partida als rècords que s’anaven repetint jornada rere jornada, però ha arribat un moment en que el joc s’ha acabat i l’equip blaugrana a començat a tocar de peus a terra un altre vegada. Qui sap? Potser estem davant una simple casualitat en que un parell de jugadors s’han posat d’acord per compartir cures o potser estem davant d’alguna cosa pitjor. Totes les coses d’aquest món tenen un final però aquest desenllaç no està en mans nostres, així que l’únic que podem fer és esperar i recordar temps millors. El futur ens dirà quins seran els passos d’aquest Barça que, amb lesionats o sense, segueix sent respectat arreu del món i donant alegries i esperança als seus seguidors. Esperem, senyors, esperem.