Tradicions i maleficis

Arsenal 2-1 Barça


L’Emirates Stadium acollia ahir uns dels millors partits a nivell mundial que es poden presenciar avui en dia. L’Arsenal de Wenger confiava en les seves possibilitats i en un resultat  que podia ser favorable els “gunners”. Guardiola com sempre demanava seriositat i que no es subestimés al rival. El partit va començar a mans de l’equip anglès que va decidir pressionar des del primer minut i trencar l’organització culé. Les ocasions anaven caient a bàndol de l’Arsenal fins que passats 20 minuts, el Barça va despertar. La fluïdesa característica de l’equip de Guardiola va posar-se a carburar. Un gran exemple va ser la jugada de Messi a passada de Villa que l’argentí va fallar incomprensiblement. El malefici de la “Pulga” continuava vigent ja que encara no havia estat capaç de marcar un gol en camp anglès. Però com el considera “millor equip del Segle XXI” no viu d’un sol jugador va ser el “Guaje” qui va obrir el marcador per els visitants. Les coses pintaven molt clares per els blaugrana però l’Arsenal seguia pressionant i creant molt perill a la porteria de Valdès. Semblava que la tradició, que confirmava que Guardiola no era capaç de guanyar un partit fora de casa en competició europea, es podia trencar. Un gol anul·lat a Messi i un penal més que dubtós a Pedro van despertar les esperances dels gunners que van marxar al descans pensant en la remuntada.

La segona meitat del partit va ser un monòleg del Barça durant els primers 30 minuts tots i que l’Arsenal volia empatar el partit. El públic demostrava la seva passió a cada jugada que passava del mig del camp. La pressió cada cop era més intensa i els anglesos anaven creixent amb els minuts. Canvi de Guardiola, entra Keita i surt Villa. Un minut abans el canvi estava decidit a favor d’Iniesta però alguna cosa va canviar en el cap de l’entrenador català. Opinions a part, l’equip català va començar a adormir-se i a concedir la pilota al rival (per mi el pitjor equip per concedir-li la pilota). i és en aquest moment quan van arribar els 8 minuts de glòria i ,potser, els instants més transcendentals de l’eliminatòria. Van Persie entrava per la banda esquerra i enganyava a un Valdès bastant fluix que no aconseguia veure el forat per on entrava la pilota. La mentalitat dels culers canviava i un empat tampoc era tan mal resultat. Però la història no acabaria així ja que gràcies a un contraatac magnífic i impecable dels anglesos, Arshavin va marcar els segon gol que obria una ferida bastant profunda en el cor dels blaugrana.

Arbitres, gols anul·lats i altres coses a part, el Barcelona no va demostrar el que porta exhibint per tot el món i es va veure sorprès per ell mateix. Un equip amb tanta distinció no pot deixar-se guanyar un partit que es presentava favorable i que estava de cara fins els minut 77. No té tanta importància el marcador ni la tornada ja que el Barça, ahir, va demostrar una cosa que feia 2 anys que no es veia; va renunciar al partit. Això no treu que l’equip blaugrana va fer un partit molt correcte i que va dominar el matx gairebé els 90 minuts però un Arsenal amb velocitat i coratge va aconseguir una gesta. Tot i això, els culers d’arreu del món s’han de sentir afortunats i orgullosos del seu equip ja que el fet de que un conjunt com l’Arsenal celebri que ha vençut al Barça demostra que el nivell aconseguit pels blaugrana és immillorable i que tenen els respecte de tothom. Haurem d’esperar a trobar-nos a un altre equip anglès o passar de ronda perquè tant la tradició de Guardiola de no guanyar cap partit a fora com la maledicció de Messi de no marcar a camp anglès algun dia es trencarà per alegria dels culers i decepció dels anglesos. Paciència amics que encara queden 90 minuts per gaudir dels dos equips que millor futbol creen en aquest univers. Dono fe.