El teatre del futbol

Com si d’un teatre es tractés, on els espectadors s’asseuen a les seves butaques i esperen gaudir d’un espectacle que els emocioni i que no els deixi indiferents. Així es podria definir, també, l’ambient que cada setmana es pot respirar a l’estadi del FC Barcelona, el Camp Nou. Un escenari en el que no es pretén fer una obra però que moltes vegades presencia com el futbol es converteix en màgia i les 100.000 boques assistents s’obren incrèdules, sense donar crèdit al que estan vivint. Una afició que es coneguda per la seva poca efervescència quan  l’equip no ho fa bé i que ara viu una època de glòria gràcies al seu club. Unes temporades que permeten amagar el pessimisme propi de la culerada i la poca confiança dels blaugrana per creure en els seus colors.  

El culé és un ésser tranquil, que s’indigna sense raó quan un dels seus perd la pilota, que celebra les victòries amb alegria però pensant en la tornada a casa,  i que no accepta que la seva afició no dóna la talla en moltes ocasions. Cada setmana al camp, et pots trobar tota mena d’espectadors i aficionats. Des de els que, per sort, ja no poden fumar fins els que ho agraeixen, cansats de respirar fum durant els 90 minuts de partit. També hi ha els que porten tota la vida veient el Barça i que ja han format una família en la seva fila de seients, amb els que parlen dels mateixos temes cada vegada. No ens hem d’oblidar d’aquells que, distrets, arriben tard i provoquen l’aixecament simultani de tota la filera. I com el culé es prudent per naturalesa, sempre hi ha el que s’aixeca cinc minuts abans de la mitja part per anar a comprar un entrepà a les diverses paradetes que es poden trobar, i el que, encara més previsor, marxa un quart d’hora abans de la fi del partit per no trobar problemes de circulació. Entre tots aquests, podem trobar atrevits que s’alcen enmig del partit per animar a un jugador o per aplaudir un canvi, acte que acostuma a ser neutralitzat per l’amic del costat, amb por de no fer el ridícul i de no molestar a la resta d’espectadors. 

 

Però òbviament, un camp tan gran no només està format de vells inquilins, sinó que també s’omple amb turistes. Uns visitants que no es cansen de fer fotografies a tot el que es mou i de carregar-se amb infinitat de complements del la botiga del club. Uns atrevits que s’asseuen on no toca esperant que ningú els hi digui res i van vagant de seient en seient esperant el inici del matx. Un camp que presència un dels equips que millor juga a futbol però que compta amb uns espectadors que més que esport sembla que estiguin mirant la famosa Rigoletto de Giuseppe Verdi.

Sólo una derrota en Palma en los últimos diez años

El FC Barcelona sólo ha perdido un partido en casa del Mallorca, en Liga, en los últimos 10 años. La única derrota fue en el debut de Guardiola y con un equipo culé que ya era campeón de la competición nacional.

El Barça ha visitado hasta en 26 ocasiones el campo del Mallorca, primero en el Lluís Sitjar y, a partir del 1999, en Son Moix (posteriormente se llamaría Ono Estadi e Iberostar Estadi). De todas ellas, ha conseguido ganar trece veces, ha cedido tres empates y ha llegado a perder en 10 ocasiones. El equipo balear ha anotado 29 goles a favor mientras que los azulgrana, 42 tantos.

Un debutante sorpresa

En la temporada 1960-61, el Real Club Deportivo Mallorca se estreno en Liga, 44 años después de su fundación. No fue hasta la última jornada que recibió al FC Barcelona, en el Lluís Sitjar. Con la suerte de cara y una temporada ya acabada para el equipo culé, los baleares consiguieron ganar el partido por 3-1, y así salvarse del descenso. 

Un año más tarde, el Mallorca logró otra victoria por el mismo resultado (3-1), con dos goles de los locales en los primeros cinco minutos (Loren y Forteza) y otro en la segunda parte (Quirro), que sólo tuvo respuesta por parte de Evaristo. Y también se volvió a vivir otra noche triunfal (1963) con la tercera victoria del Mallorca en tres visitas del conjunto azulgrana (2-0).

Tras un temporada del club bermellón en Segunda, el Barça volvió al Lluís Sitjar (1966) para certificar su primera victoria en tierras baleares. Los azulgrana ganaron con goles de Rifé y Zaballa (1-2). Pero no hubo la misma suerte en el encuentro que se jugó en la temporada 1969-70, dos años después del último partido entre estos dos equipos. El Mallorca ganó por 3-2 contra un Barça 'decepcionante', según la prensa del momento. Marcaron Domínguez y Conesa (2), para los locales y Alfonseda y Gallego, para los visitantes.

Igualdad tras una larga ausencia

Pasaron 12 años hasta que los dos equipos volvieron a encontrarse en Liga. Fue en la temporada 1983-84, con una cómoda victoria de los culés por 1-4. Maradona se convirtió en el gran protagonista de la noche al marcar un gol y dar los otros tres, para Schuster, Esteban y Víctor.

Seria en el año 1986 que llegaría el primer empate entre Mallorca y Barça en el Lluís Sitjar. Una temporada en la que el conjunto azulgrana llegó a visitar el estadio balear en dos ocasiones. Primero en Liga regular (1-1) y después en el PlayOff con victoria por la mínima (0-1), en un partido muy polémico por la expulsión del jugador local Magdaleno y la lesión de Zubizarreta. Ese año debutó en el Mallorca un joven talento de 20 años llamado Miquel Àngel Nadal.

Y la igualdad en campo balear siguió viendose los siguientes años con un 1-0 (1988) y otro 1-0 (1989), dónde el ex jugador azulgrana Ángel Pedraza figuró en el once inicial del Mallorca. Fue una temporada más tarde, que los azulgrana pudieron sacar un punto importante, en un partido que se pudo resumir en los nueve primeros minutos de la segunda mitad, donde Claudio y Goikoetxea marcaron sendos goles (1-1).

Seria en la temporada 1991-92, cuando el conjunto azulgrana empezó una gran remontada, en el campo del Mallorca, para acabar llevandose la Liga (1-2). En ese partido jugó entre los once titulares del Barça, el gran símbolo de los baleares, Miquel Àngel Nadal, que llegó al club culé buscando títulos. Marcaron Laudrup y Koeman, y Sergio García para el Mallorca.

Eto'o y el nuevo Son Moix

El Mallorca estuvo cuatro años en la categoria de plata, esperando un gran proyecto que le permitiera volver a la màxima competición nacional. Y así fué en la temporada 1997-98, cuando el Barça volvió al viejo Lluís Sitjar para llevarse una apretada y emocionante victoria (0-1), con gol de Luis Enrique y un penalti parado por Hesp en los últimos instantes.

Un año más tarde, el Mallorca consiguio volver a ganar en su casa al equipo dirigido por Louis Van Gaal, 1-0, con autogol de Sergi. Esa victoria supuso el liderato de la Liga para el conjunto rojillo, que a principios de temporada ya había conseguido ganarle la Supercopa de España al Barcelona. 

Y una temporada después, los baleares volvieron a ganar, en la primera vez que el Barcelona visitaba el nuevo estadio de Son Moix, por un 3-2. Con un Nadal, que tras su paso por el Barça, volvió al equipo local, Kluivert adelantó a los azulgrana pero Tristán y Stankovic remontaron el partido. El jugador holandés empató con otro gol pero Tristán en los últimos instantes dió los tres puntos a su equipo.

Pero las malas sensaciones en campo balear siguieron una temporada más con otra derrota del conjunto dirijido por Serra Ferrer, que cayó por 2-0. Un joven jugador del Mallorca jugó por primera vez frente al Barça; Samuel Eto'o. Y fue protagonista al marcar el primer gol de su equipo. El segundo lo anotó Ibagaza para cerrar el encuentro.

Mejorando las estadísticas

Con sólo dos victorias en los últimos ocho años, el Barça visitaba el estadio de Son Moix con la esperanza de mejorar las estadísticas. Pero las cosas siguieron con mal pie después de volver a empatar 0-0 (2002), en un partido en que ni Saviola, ni Gabri, ni Geovanni pudieron aprovechar sus ocasiones.

Un año más tarde, el Barcelona consiguió llevarse una clara victoria después de 5 años sin ganar (0-4). Con un debutante Iniesta en el once titular, los hombres de Van Gaal dominaron el encuentro gracias a los goles de Kluivert (3) y Overmars. El partido de la siguiente temporada fué muy importante ya que el equipo azulgrana llegaba a Son Moix encadenando cuatro derrotas consecutivas. Los culés, de los pies de Ronaldinho, Cocu y Saviola, consiguieron llevarse los tres puntos (1-3).

Sería en la temporada 2004-05, cuando el Barça volvió a repetir triunfo por 1-3, en el estreno del delantero culé Eto'o contra su antiguo equipo. Él, con dos goles, y Larsson sentenciaron al conjunto balear. Frank Rijkaard, que ya llevaba dos victorias en Son Moix, volvió a conducir a su equipo a la victoria por 0-3, con la ayuda de Lionel Messi que anotó un doblete. En ese partido jugó con el titular del Mallorca, Fernando Navarro que procedia del Barça.

Gudjhonsen fue el protagonista de la cómoda victoria (1-4) con dos goles (2006). El Ono Estadi (antiguo Son Moix) recibió a un Barça muy mermado en ataque que supo solventar la papeleta y llevarse unos puntos vitales. En la temporada siguiente, Eto'o volvió a ser clave para sellar un partido (0-2) que acercaba a los culés al liderato.

Pep se estrenó con mal pie

El estreno de Pep Guardiola en el Ono Estadi acabó con derrota, hecho que no truncó la alegria de los culés tras conocer que eran matemáticamente campeones la noche antes. El partido (2-1) empezó con un gol del 'Pichichi' Eto'o, pero la falta de experiencia de los filiales y los fallos en ataque no permitieron salvar los dos goles (Arango y Santana) que anotó el equipo balear.

Pero el mal partido de ese año, se arregló en las siguientes dos temporadas. En 2010, Ibrahimovic fué el gran salvador marcando el único tanto en el 0-1 que le daba tres puntos muy importantes a los culés. Y un curso después, el Barça ganó por 0-3, anotando Villa, Messi y Pedro. El Barça se colocaba a siete puntos de ventaja del Madrid, en un encuentro que dirigia por parte del Mallorca, el mítico ex jugador Michael Laudrup. 

Miopia arbitral

Aquelles persones, que per qüestions diverses,  no veuen gaire bé, se’ls hi acostuma a aconsellar que es provin unes ulleres per comprovar si la cosa millora. Pot ser que no vegis el que està més a prop teu, o pot ser que no vegis el que està a certa distància. Normalment, aquests casos es coneixen com miopia i estigmatisme. Però sempre hi ha els que no volen acceptar la seva deficiència i prefereixen forçar la vista o fer veure que ho veuen tot. I, exactament, aquesta és la possible explicació que es podria donar a les constants errades que cometen els àrbitres de Primera Divisió.

Uns professionals que cada jornada són increpats per allò que deixen de xiular o per el que sí que xiulen. Moltes vegades prenen la millor opció i la seva feina requereix un nivells de concentració i de pressió molt importants. Però últimament les seves decisions estan arribant a punts increïbles. I no només per perjudicar o ajudar als equips grans sinó que també en aquells més petits que veuen com cada partit les injustícies arbitrals es repeteixen però no tenen solució. Com exemple, es pot demostrar en el penal per mans de Xabi Alonso que va veure tot l’estadi menys l’àrbitre. O els reiterats penals que no es xiulen al Barça com l’últim per mans de Mainz, central del Granada.

I això encara es veu més clar quan els equips que competeixen a Europa al·lucinen amb els bons arbitratges que reben i amb la justícia que s’imparteix a la resta del continent. Les mans es xiulen com mans, els penals són penals (sigui a favor o en contra), els fora de joc són correctament tallats i les faltes són reprimides amb l’arma més infalible d’un àrbitre; la targeta. En canvi, a la lliga espanyola, les mans són possibles colzes o cuixes, els penals són relliscades o tocs poc forts per xiular pena màxima, els fora de joc no són ni captats per les càmeres que emeten el xoc i les faltes són reprimides amb la pitjor arma que pot tenir un àrbitre; el silenci.

Però la solució no es troba en un altre lloc que en els que dirigeixen aquests àrbitres i, amb pena, es pot dir que aquests són els menys indicats per solucionar això ja que són els que manen des de les seves tribunes i els que més els interessa i són ells els que permeten que la lliga espanyola quedi de forma penosa davant de la resta de competicions internacionals i europees. Potser la única sortida és que els professionals de l’arbitratge es mirin la vista i decideixin si pel bé de tothom és el millor moment per posar-se les ulleres i acceptar que anar sense elles no ajuda a ningú. 

El dolor dels culés

El 15 de març serà una data marcada en la memòria dels culés i de tots els aficionats que aprecien els bons jugadors i els cavallers dins del camp de joc. La notícia es va conèixer a mig matí quan tots els informatius i mitjans anunciaven que Eric Abidal, jugador del FC Barcelona, hauria de passar pel quiròfan per ser trasplantat del fetge.  Un comunicat que deixava gelat a tothom i que es convertia en un crit de suport per un professional que, probablement, no torni a vestir una samarreta de futbol a nivell professional.

Tots els aficionats esperen que es recuperi aviat però una operació així resulta molt dura per qualsevol persona i la recuperació és molt lenta. Abidal, que portava dues setmanes jugant, tot i saber que l’haurien d’operar, seguirà lluitant com ja va demostrar l’any passat quan se li va detectar un tumor en aquest òrgan. El seu exemple va donar la volta el món i el miracle de tornar a jugar es va fer possible en un temps record. Ningú es podia creure que s’hagués pogut recuperar d’un tumor amb tanta rapidesa. Ara s’espera que torni a succeir un acte diví però els fets no són els mateixos i la gravetat de la seva malaltia ha augmentat, tot i que la seva vida no ha de perillar si troba donant.

I aquí sorgeix una altra polèmica ja que alguns es pregunten per quin motiu els jugador francès hauria de tenir preferències, per davant de totes aquelles persones ‘terrestres’ i no riques que han d’esperar anys, desitjant que algun dia arribi el desitjat ‘salvador’. Si les coses funcionessin bé, Abidal hauria de posar-se a la cua i rebre un donant quan li toqués i no pas gràcies a la quantitat de diners que pot donar. Però tots els que diuen això també han de ser conscients que el jugador del Barça no porta dos dies a la llista sinó que segurament hi està des de que coneix la seva malaltia i des del moment que li van anunciar que el seu tractament podria incloure en un futur proper haver de rebre un trasplantament. Només cal esperar i desitjar que tots aquells que pateixen aquests problemes aconsegueixin trobar una solució i que per molt ric que siguis la salut hauria de ser igual per a tots. Un dia trist que serà recordat per un possible adéu del jugador que va aixecar la Champions a Wembley. Un dia trist que esperem recordar d’aquí poc com el primer d’una lluita que va acabar bé i que ens va tornar a donar una exemple de la habilitat de l’ésser humà per sobreposar-se als problemes i lluitar per seguir vivint. Anims, Abi!!!

Pizarro, Flores y els vampirs

“El jugador del Werder Bremen, Claudio Pizarro, ha estat sancionat amb dos partits després de comprovar a través de vídeo que havia comés una agressió”. Així titulaven els mitjans la interessant notícia. Un fet que potser a la resta de països europeus no resulta tan extraordinari però que a Espanya és una novetat. Els àrbitres i les federació prefereixen no complicar-se la vida i treballar el mínim possible per impartir justícia al terrenys de joc. Això sí, gasten els seus esforços enviant constants “vampirs” que fan proves als jugadors, desitjant que algun dia trobin proves positives pels seus interessos.

I les demostracions d’aquest poc interès es poden exemplificar en qualsevol partit de la Lliga BBVA, en que es produeixen repetides agressions que no reben càstig. Raonable és que els àrbitres tampoc son màquines capaces de veure tot el que passa durant un enfrontament de 90 minuts, però la solució es podria trobar en el postpartit. En analitzar aquelles jugades més dures i agressives que no han estat sancionades. No cal capficar-se en si una jugada era fora de joc o era un gol legal, sinó que cal revisar només aquelles accions que es mereixen un càstig. Una pena que doni exemple per tots.

El cas de Pizarro no és un exemple únic ja que en altres països això també passa i no hi ha pors a l’hora de sancionar a qui sigui. Als Emirats Àrabs s’ha produït una acció més de justícia. Un vell conegut de les banquetes espanyoles, Quique Sánchez Flores, va ser agredit al acabar un partit per un dels jugadors de l’altre equip. La sanció ha estat de 17 partits per l’agressor i una disculpa pública davant de la víctima. Aquí qualsevol decisió costa anys de papers i voltes inútils intentant evitar que es produeixi qualsevol resolució al respecte. Una vegada més són altres equips i altres móns els que han de mostrar quin és el bon camí en això del futbol. Llàstima que aquí els consells no s’acceptin i que es prefereixi optar per la polèmica sense solució, per mostrar la cara dolenta d’aquest esport.  

La història t’espera, Leo

La història està formada per fets de gran importància i per altres que no ho son tant però que permeten explicar perquè han anat succeint les coses. Això fa que l’ésser humà hagi inclòs en la seva forma de viure, la necessitat d’arribar a certs nivells que el permetin ser recordat per generacions posteriors. Qui coneixeria a Isaac Newton si no li hagués caigut una poma al cap i hagués formulat la Llei de la Gravetat? Qui coneixeria a Bill Gates si no hagués adquirit la empresa Microsoft i s’hagués fet multimilionari? Molts noms que han quedat per l’eternitat, no pel que van ser, sinó pel que van crear i deixar per les generacions futures.

Doncs el mateix passa en el món de futbol, on els millors jugadors són recordats per tot allò que han aconseguit i on la quantitat de victòries prima per sobre la qualitat. Això no vol dir que no siguin el millors en quan a talent, però, segurament, no serien tan recordats i admirats sense tots els títols que han aixecat. Pelé, Di Stéfano, Cruyff i Maradona van entrar a l’Olimp pel seu desequilibri i la seva superioritat en les diverses èpoques que van jugar. Pelé va obtenir 3 Mundials i Maradona un altra, peró ni Cruyff ni Di Stéfano van aixecar aquest títol. I és ara quan arriba Leo Messi picant fort a la porta d’aquest grup privilegiat i troba com a resposta que és un dels grans però que no ho serà del tot fins que no guanyi un Mundial.

Si seguim aquesta regla, professionals com Iniesta, Xavi, Villa, Ronaldo i Zidane també haurien de formar part del regne del millors, ja que en les seves carreres han aconseguit obtenir algun Mundial. I és per això que no es pot valorar la marca que deixa cada jugador, basant-se només en un títol o en un aspecte del seu joc. Messi és considerat el millor jugador del món però seria molt difícil determinar si ho és també el de la història ja que cadascun d’aquests futbolistes han jugat en èpoques molt diferents, en moments de diversa forma de veure el futbol.

No fa falta que Messi guanyi un Mundial per entrar al desitjat Olimp dels millors, només necessita seguir amb el seu ritme i anar partit a partit demostrant que es mereix aquest reconeixement. Els números ho deixen molt clar. Pelé va aconseguir marcar 760 gols en 822 partits oficials (0,92 gols per partit). Maradona en va marcar 333 en 643 partits (0,52 gols per partit). Di Stéfano en va anotar 510 en 698 partits (0,73 gols per partit) i Cruyff en va fer 400 en 711 partits (0,56 gols per partit). Veient aquestes estadístiques queda clar que els 252 gols en 385 partits de Messi són pocs (0,65 gols per partit) però també cal apreciar que mentre el jugador argentí, de només 24 anys, ha jugat 8 temporades, els membres de l’Olimp n’han disputat més de 20.

I en quan a títols passa el mateix ja que Pelé, amb 31, Maradona, amb 12, i Di Stéfano i Cruyff, amb 22, poden veure’s superats fàcilment per els 20 títols que ja col·lecciona Messi, que cal recordar que a les seves vitrines ja disposa de 3 Pilotes d’Or. És per això que la “pulga” necessita seguir a aquest nivell perquè la història recorda aquells que són capaços de fer el que no han fet els altres, perquè la història l’escriuen els guanyadors i Messi vol firmar la seva pàgina com el millor jugador que ha trepitjat un camp de futbol. 

I quan es jugarà a futbol?

Mai una expulsió havia creat tants maldecaps i opinions en tan poc temps com la de Piqué en l’últim partit de Lliga. Que si ho ha fet de forma premeditada, que si l’altre l’ha amenaçat, que si els àrbitres fan el que volen,... Potser els jugadors del conjunt culé tenen raó i la ‘mà negra’ que ahir criticava Rexach és real, però el que no es pot fer és viure del passat. Sembla que els mitjans oblidin a que dediquen la seva feina. Enmig de tanta saturació d’informació, d’origen dubtós, es troba el futbol, el que realment els dóna de menjar. Cent quaranta anys des de la seva creació moderna i que en els darrers temps s’està infravalorant i apartant de la pàgines centrals de la premsa esportiva. La seva utilitat, doncs, sembla que sigui merament de context.

I és per això que no és d’estranyar que Guardiola estigués, ahir, tan molest mentre feia la roda de premsa, eina dels mitjans que en el món del futbol s’utilitza amb abús i que es fa tot i que els periodistes no tinguin preguntes a realitzar. Una vegada més, l’entrenador va haver de respondre qüestions polèmiques i gairebé no es va poder centrar en el proper rival del seu equip. I tampoc ha se semblar estrany que últimament les seves respostes siguin iròniques ja que és la seva forma de manifestar-se davant els mitjans.

Potser si es fes cas a les paraules de Busquets “nosaltres del que volem parlar és de futbol” i que anteriorment ja han pronunciat la majoria de companys de vestidor, es podria començar un canvi que la premsa esportiva necessita però que no vol. Un canvi enfocat únicament al futbol. Una metamorfosi que aconsegueix eliminar totes les polèmiques i que mostri l’esport amb els seus avantatges i inconvenients. Un somni molt difícil d’aconseguir però pel qual paga la pena seguir lluitant. 

Uns antecedents il·lusionants

L'altre dia treballant a MundoDeportivo em van dir que m'encarreguès aquesta setmana de fer els antecedents del partit que juga el Barça aquest cap de setmana contra el Sporting de Gijón. I finalment, després de molta feina es va publicar. Aquí deixo el text per qui el vulgui veure:

El Barça lleva veinte años sin ceder un punto frente al Sporting en el Camp Nou

• Los blaugrana han sumado 35 victorias, 4 empates y una derrota, con 112 goles a favor y 22 en contra
• El resultado más abultado del Barça fue un 9-0, con protagonismo de Kubala que marco siete goles
• En la temporada 1986-87 el Sporting consiguió la única victoria en feudo culé con un increíble 0-4

 Nil Oliveras  02/03/2012 09:00

El FC Barcelona lleva desde la temporada 1991-92 sin ceder un punto frente al Sporting de Gijón en el Camp Nou y quiere sumar su novena victoria consecutiva.

El último partido en el que el club blaugrana cedió un punto fue hace veinte años con un empate (1-1). En el total de enfrentamientos entre Barça y Sporting en casa, el conjunto blaugrana ha sumado 35 victorias, por sólo 4 empates y una derrota (0-4). Los culés han dominado la parcela ofensiva y así lo demuestran las estadísticas con 112 goles a favor y 22 en contra.

Primeras visitas del Real Gijón

El primer enfrentamiento entre Barça y Gijón fue durante la temporada 1944-45, con victoria sufrida del conjunto blaugrana por 2-0. Se repetiría el mismo resultado en el partido inicial de la siguiente temporada. Durante la 46-47 el Real Gijón consiguiría marcar grácias a Méndez el primer gol en feudo culé, pero el resultado seria de 4-1. Y el mismo dominio se vería un año después con un 4-0.

La noche de Kubala y estreno del Camp Nou

Pero el resultado más abultado que ha conseguido el Barça en sus enfrentamientos en casa frente al Sporting fue el 9-0. Un partido que tuvo como estrella a Kubala, quién marco siete goles. Los otros goleadores fueron Manchón y Eloy.

Durante las dos siguientes temporadas el Barça conseguiría sendas victorias por 3-1 pero no acabaría de convencer a la afición.

Después de 4 años sin el Sporting en Primera División, el equipo rojiblanco visitaría el Camp Nou por primera vez pero se iría como en otras ocasiones (3-0), con goles de Kubala, Tejada y Evaristo. La temporada siguiente, 1958-59, los blaugrana lograban un triunfo cómodo por 3-1 y le quitaban el liderato de la liga al Madrid. Una vez más el Barcelona no conseguiría dejar su porteria a cero, por culpa de un gol de Ortiz.

Pasarían 11 años en que el equipo de Gijón no jugaría en la máxima categoria. En la 1970-71, volverían a subir pero los blaugrana conseguían seguir con su buena racha, con un 2-0, un 1-0 (año en el que el Real Gijón pasa a llamarse Sporting de Gijón) y un 3-1, victória que subía al Barça al liderato a falta de dos jornada para el fin pero cuya Liga no ganó por un punto.

Entre goleadas y resultados sorpresa

La temporada 1973-74 tendría como protagonista al nuevo fichaje estrella del Barça, Johan Cruyff, que con su juego y dribbling llevaría al conjunto culé a la victoria (5-1).

Pero la sorpresa llegaba un año después cuando el Sporting lograba el primer punto en el Camp Nou, empatando 1-1 con goles del sportinguista Mejido y de un espectacular Neeskens.

Eso haría ver al conjunto entrenado por Rinus Michels que no podían volver a fallar y un año después demostraban su potencia ofensiva con un 5-1. No sería hasta la campaña 1977-78 que los dos equipos se volverian a ver, ganando los blaugrana con un solitario gol de Migueli (1-0) y la lesión de Cruyff en el que sería su último partido frente a los asturianos.

La campaña 1978-79 traería otra victoria aplastante del Barça que ganaría 6-0 con goles de Krankl, por partida triple, Asensi, Martinez y Neeskens (temporada en la que el Sporting se llevaría el subcampeonato de Liga). Un año después, el Gijón se encontraría con un conjunto culé que había cambiado de entrenador (de Kubala a Helenio Herrera) y aprovecharía para llevarse un punto de mérito (0-0).
En la siguiente temporada se volverían a encontrar los dos conjuntos con resultado de 3-1. Herrera dirigía sus últimos partidos y tuvo que hacer una alineación improvisada a causa de las lesiones pero Schuster, una vez más, salvó al equipo. Quini jugó su primer partido frente al Sporting, equipo en el que había estado doce años.

Después de un empate (1-1), el Barça encadenaría tres victorias consecutivas en casa, marcando 8 goles y sin recibir ninguno. Los resultados fueron de 4-0, 2-0 (con pasillo del Sporting al campeón) y 2-0.

Humillación en casa y trece victorias en catorce partidos

Sería en la temporada 1986-87 cuando saltaria la sorpresa y el Sporting ganaría en el Camp Nou con un abultado resultado (0-4). Los goleadores fueron Eloy, con dos, Flores y Luismi. Los blaugrana no pudieron hacer nada frente al ataque demoledor de los asturianos.

A partir de ese momento el Barça conseguiría otras cinco victorias consecutivas como local por 2-0, 1-0, 4-0 (con dos goles de Serna en los 3 primeros minutos), 2-0 y 3-2 (dos goles de Amor remontaron los tantos iniciales de los asturianos).

Pero cuando el Barça estaba en su mejor momento para alcanzar el liderato de la liga 1991-92, empataría 1-1 y daría un mala imagen frente a sus aficionados que nadie esperaba. Ese partido se convertiría en el último que el Sporting conseguiría sacar algún punto en el Camp Nou.

Aún con Cruyff en el banquillo los blaugrana empezarían su buena racha de victorias con un aplastante 7-2 (goles de Laudrup, Salinas y Stoichkov, por partida doble, y de Begiristain), un 4-0 (en la gran noche de Romario con dos goles y fabricando los otros dos), un 3-1 y 1-0 (con gol de Popescu y poco más).
En la temporada 1996-97, con Bobby Robson en el banquillo, el conjunto blaugrana conseguiría otra victoria por 4-0, un resultado que ya se había repetido 4 veces en los duelos directos entre estos dos equipos. Marcaron Giovanni, De la Peña, Ronaldo y Pizzi. Luis Enrique jugaria su primer partido contra su antiguo club.

Una temporada después con Van Gaal en el banquillo, el Barça conseguiría ganar un partido muy disputado (2-1) con dos goles de Rivaldo pero con una pañolada general del estadio por la mala actitud de los jugadores.

 Pep sigue por el buen camino

El Sporting no volvería a visitar el Camp Nou hasta la temporada 2008-09, dónde se haría una homenaje a Quini y un gran partido de los hombres de Guardiola que ganarían 3-1 y sentenciarían la liga.

Un año después se repetiría la misma história con un 3-0, marcando Ibrahimovic, Bojan y Keita. No fue tan fácil la última victoria del conjunto blaugrana la pasada temporada con un 1-0 de Villa, que se enfrentaba por primera vez contra el club que le vió dar sus primeros pasos.

Aquí teniu l'enllaç de la web per si la voleu veure en format xuloo!!!