El teatre del futbol

Com si d’un teatre es tractés, on els espectadors s’asseuen a les seves butaques i esperen gaudir d’un espectacle que els emocioni i que no els deixi indiferents. Així es podria definir, també, l’ambient que cada setmana es pot respirar a l’estadi del FC Barcelona, el Camp Nou. Un escenari en el que no es pretén fer una obra però que moltes vegades presencia com el futbol es converteix en màgia i les 100.000 boques assistents s’obren incrèdules, sense donar crèdit al que estan vivint. Una afició que es coneguda per la seva poca efervescència quan  l’equip no ho fa bé i que ara viu una època de glòria gràcies al seu club. Unes temporades que permeten amagar el pessimisme propi de la culerada i la poca confiança dels blaugrana per creure en els seus colors.  

El culé és un ésser tranquil, que s’indigna sense raó quan un dels seus perd la pilota, que celebra les victòries amb alegria però pensant en la tornada a casa,  i que no accepta que la seva afició no dóna la talla en moltes ocasions. Cada setmana al camp, et pots trobar tota mena d’espectadors i aficionats. Des de els que, per sort, ja no poden fumar fins els que ho agraeixen, cansats de respirar fum durant els 90 minuts de partit. També hi ha els que porten tota la vida veient el Barça i que ja han format una família en la seva fila de seients, amb els que parlen dels mateixos temes cada vegada. No ens hem d’oblidar d’aquells que, distrets, arriben tard i provoquen l’aixecament simultani de tota la filera. I com el culé es prudent per naturalesa, sempre hi ha el que s’aixeca cinc minuts abans de la mitja part per anar a comprar un entrepà a les diverses paradetes que es poden trobar, i el que, encara més previsor, marxa un quart d’hora abans de la fi del partit per no trobar problemes de circulació. Entre tots aquests, podem trobar atrevits que s’alcen enmig del partit per animar a un jugador o per aplaudir un canvi, acte que acostuma a ser neutralitzat per l’amic del costat, amb por de no fer el ridícul i de no molestar a la resta d’espectadors. 

 

Però òbviament, un camp tan gran no només està format de vells inquilins, sinó que també s’omple amb turistes. Uns visitants que no es cansen de fer fotografies a tot el que es mou i de carregar-se amb infinitat de complements del la botiga del club. Uns atrevits que s’asseuen on no toca esperant que ningú els hi digui res i van vagant de seient en seient esperant el inici del matx. Un camp que presència un dels equips que millor juga a futbol però que compta amb uns espectadors que més que esport sembla que estiguin mirant la famosa Rigoletto de Giuseppe Verdi.