Miopia arbitral

Aquelles persones, que per qüestions diverses,  no veuen gaire bé, se’ls hi acostuma a aconsellar que es provin unes ulleres per comprovar si la cosa millora. Pot ser que no vegis el que està més a prop teu, o pot ser que no vegis el que està a certa distància. Normalment, aquests casos es coneixen com miopia i estigmatisme. Però sempre hi ha els que no volen acceptar la seva deficiència i prefereixen forçar la vista o fer veure que ho veuen tot. I, exactament, aquesta és la possible explicació que es podria donar a les constants errades que cometen els àrbitres de Primera Divisió.

Uns professionals que cada jornada són increpats per allò que deixen de xiular o per el que sí que xiulen. Moltes vegades prenen la millor opció i la seva feina requereix un nivells de concentració i de pressió molt importants. Però últimament les seves decisions estan arribant a punts increïbles. I no només per perjudicar o ajudar als equips grans sinó que també en aquells més petits que veuen com cada partit les injustícies arbitrals es repeteixen però no tenen solució. Com exemple, es pot demostrar en el penal per mans de Xabi Alonso que va veure tot l’estadi menys l’àrbitre. O els reiterats penals que no es xiulen al Barça com l’últim per mans de Mainz, central del Granada.

I això encara es veu més clar quan els equips que competeixen a Europa al·lucinen amb els bons arbitratges que reben i amb la justícia que s’imparteix a la resta del continent. Les mans es xiulen com mans, els penals són penals (sigui a favor o en contra), els fora de joc són correctament tallats i les faltes són reprimides amb l’arma més infalible d’un àrbitre; la targeta. En canvi, a la lliga espanyola, les mans són possibles colzes o cuixes, els penals són relliscades o tocs poc forts per xiular pena màxima, els fora de joc no són ni captats per les càmeres que emeten el xoc i les faltes són reprimides amb la pitjor arma que pot tenir un àrbitre; el silenci.

Però la solució no es troba en un altre lloc que en els que dirigeixen aquests àrbitres i, amb pena, es pot dir que aquests són els menys indicats per solucionar això ja que són els que manen des de les seves tribunes i els que més els interessa i són ells els que permeten que la lliga espanyola quedi de forma penosa davant de la resta de competicions internacionals i europees. Potser la única sortida és que els professionals de l’arbitratge es mirin la vista i decideixin si pel bé de tothom és el millor moment per posar-se les ulleres i acceptar que anar sense elles no ajuda a ningú.