Tornar a començar

S’acaba l’any, un 2011 que ha portat alegries i decepcions. Un any que ha tingut com a protagonista la crisi econòmica mundial que esta afectant a tot el món. Una recessió que no només afecta a la població sinó que arriba també a l’espectacle i a l’entreteniment en què es troba l’esport. Un any ple de noticies sobre equips que no podien pagar als seus jugadors i professionals que havien de jugar sense cobrar ni un euro durant mesos i mesos. És obvi que als jugadors dels equips grans no els hi afectat gaire ja que els seus clubs compten amb prous ingressos per aguantar l’escomesa. Però altres disciplines com el bàsquet o el handbol han vist afectats els seus contractes i salaris. Un dels shows més rellevants del món com és la NBA ha estat a punt de penjar el cartell de no jugar per culpa de les discussions entre jugadors i organització. Desprès d’això, qui dubta de la situació greu que estem patint?

Per sort el futbol i qualsevol dels esports que donen de menjar a molta gent han servit com a vàlvula per escapar del problemes a la feina, de les injustícies diàries i d’un món que es va podrint mica a mica. Hem pogut veure a un Barça redemptor que ha aconseguit 5 títols, a un Madrid recuperat que ha aconseguit sumar una Copa del Rei davant el màxim rival, a un Borussia Dortmund que ha donat la sorpresa a la lliga alemanya o un Lille que ho ha fet a la Ligue 1. Hem tornat a veure a Messi com el millor jugador del món acompanyat dels seus companys Xavi i Iniesta. També hem viscut una de les rivalitats que més es recordaran entre Barça i Madrid; una sèrie de 4 partits entre Lliga, final de Copa del Rei i semifinals de la Champions League. Uns enfrontaments que van arribar a crear un ambient d’hostilitat trist gràcies a l’agressivitat i el poc respecte d’alguns. L’any del dit a l’ull i del “Mou ets el puto jefe”. Moltes coses que cal oblidar i que provoquen que cada vegada que es parla d’un possible clàssic la gent es posi a tremolar. Però no només ha estat un any de rivalitat, s’ha pogut veure equips que apareixien de la part més fosca de la classificació i arribaven a places europees com el Llevant o l’Osasuna o equips que gràcies a l’aportació dels nous “reis” àrabs construïen plantilles a base de talonari com el Màlaga o el PSG francès. Un any que serà recordat per les victòries d’un i les derrotes dels altres.

I que s’espera del 2012? Primer desitjar que no s’acabi el món i desprès seguir gaudint del millor entreteniment que existeix. Però sobretot esperar que l’esportivitat i la bona fe dominin per sobre de la corrupció i agressivitat. Que la violència, d’una vegada per totes, desaparegui del camps de futbol i de la societat en general. Desitjar que un any més l’espectacle estigui dins el camp, el lloc on els somnis es fan realitat i on el món es para per observar una pilota rodar.

Els secrets robats

Aquest matí ha arribat la notícia d’un possible robatori a la seu de la FIFA. Segons agències de notícies suïsses, un grup armat de 6 persones hauria entrat a la seu de la Federació amb l’objectiu de robar informació confidencial que pugues intercanviar per diners. En aquells moments només hi havia 5 vigilants que custodiaven l’edifici però el fet de trobar-se entre muntanyes fa molt difícil la vigilància d’un complex tan gran. Les primers informacions parlaven de trofeus i documents que havien estat robats de la caixa forta que es troba a la planta més elevada del recinte. Però l’enigma d’aquest fet és que els mitjans d’arreu del món no hagin volgut parlar sobre el tema. Doncs això es pot atendre desprès de conèixer millor el que ha passat.

A mig matí els mitjans suïssos han rebut un comunicat enviat per la banda de delinqüents en la que anuncien que tenen documents que poden enfonsar la federació, entre ells fulls que certifiquen compra de vots i algun premi que hauria anat a parar en mans de jugadors de molt de renom que no s’ho haurien merescut de forma legal. La banda ha comunicat que farà oficials aquest documents si no se’ls hi dóna tot el que volen. En el comunicat la banda també parlava sobre altres objectes de valor que havia trobat, com la veritable copa del Mundial de Clubs que el Barça havia guanyat a Japó o contractes a àrbitres de dubtosa reputació per ocupar-se de partits de seleccions menors amb l’objectiu de fer pujar alguna selecció a posicions de més prestigi. Però realment, el motiu pel qual els mitjans no han volgut publicar res és perquè els lladres també han anunciat que tenen la llista on apareix el guanyador i la conseqüent classificació per la Pilot d’Or del 2011. Segons ells, ja saben qui serà el guanyador i no poden desvetllar qui és perquè es crearia un problema d’estat. La llista secreta serà penjada avui a les 22h a les xarxes socials si la FIFA no es tira enrere i accepta que alguns premis que s’han donat són regals. O no recordeu la pilota d’or a Cannavaro? Allò si que va ser una solemne innocentada jajaja. Feliç dia del sants innocents.

Les dues cares de la moneda

Aquesta primera part de la temporada ens ha donat sorpreses i decepcions, classificacions i eliminacions, però, sobretot, a dos equips que han arribat a llocs inimaginables (Osasuna i Llevant) i dos més que s’han enfonsat de forma incomprensible (Atlético i Villareal). Aquests mals resultats han provocat que dos entrenadors sòlids com Manzano i Garrido hagin de deixar el seu càrrec i donar la batuta a Simeone i Molina, respectivament. Dues formes d’acabar l’any per quatre equips que, segurament, no s’esperaven ser protagonistes per aquests motius.

El Llevant porta des del principi de temporada sorprenen a tot el futbol nacional amb victòries davant equips com el Madrid de Mourinho. Se’n va de vacances com a quart de la Lliga, és a dir, com a segon de “l’altre lliga”. Però el seu espectacle no ha acabat en aquest torneig sinó que en una remuntada inesperada davant el Deportivo de la Corunya, els homes de JM s’han classificat pels vuitents de final on s’hauran de veure les cares amb un vell conegut del Real Madrid, l’Alcorcón. Per part de l’Osasuna, la temporada no resultava tan increïble ni inesperada però amb un últim spring els pamplonesos es posicionen cinquens a la classificació (posicions europees) per sobre d’equips com Sevilla o Màlaga. A més, es classifiquen pels vuitents de Copa on s’enfrontaran al Barça. Les dues rebel·lacions del futbol espanyol s’han merescut celebrar el Nadal amb aquest nivell professional i sabent que la seva missió és una temporada més salvar-se dels descens.

A l’altre cara de la moneda, ens trobem amb dos equips que prometien molt. Un Atletico de Madrid que fitxava a un dels davanters referents a Europa, Falcao, i un creador de joc com Diego. Però les coses no han anat gens bé i els jugadors de Manzano no han rendit davant equips inferiors en qualitat i possibilitats. L’últim exemple ha estat a la Copa, en que un Albacete crescut ha eliminat als “colchoneros” i ha provocat la dimissió de l’entrenador. Un equip que sempre aposta fort a principi de temporada però que es va desinflant. Un conjunt que es troba al mig de la classificació amb uns jugadors que bé podrien portar al club a zona europea. Ben diferent és la situació del Villareal. El submarí groc ha patit la desgràcia de les lesions, que han afectat a totes les estrelles i que han obligat a que els valencians haguessin de comptar amb jugadors del filial per competir a nivell europeu. A més, el grup de la mort a la Champions va empitjorar la temporada. Però si això semblava el pitjor, el Villareal, recuperant-se de les seves ferides, va tornar a caure a la Copa davant el Mirandés, equip de Segona B que va ser capaç de marcar dos gols i no rebre cap a domicili. Atlético i Villareal han de recuperar el seu joc perquè l’afició ja no aguanta més i espera que els jugadors defensin l’orgull d’un equips que fa dos dies estaven competint per ser els millors clubs d’Europa. 

La trampa blanca

El Mundial de Clubs que va aconseguir el FC Barcelona ha creat un polèmica que, una vegada més, té com a protagonista a l’entrenador del Real Madrid, Jose Mourinho. El portuguès va ser preguntat en roda de premsa i va dir que felicitava al club blaugrana per la victòria però que ell considerava que la Champions era molt més important que aquests dos “partidillos” que el Barça va jugar a Japó. Òbviament, la resposta del senyor Mou no va agradar als culés que ja s’esperen qualsevol cosa d’aquest tècnic que es podria dedicar al que a ell tan li agrada, el teatre, però del bo si pot ser. Els jugadors blaugrana, en un principi, no van contestar les paraules de Mou però Alves, en una roda de premsa en que presentava una acció solidària, va explotar i no va aguantar més les provocacions del Real Madrid. El lateral brasiler va confessar que algunes persones no sabien digerir la derrota i que tenien enveja del que estava aconseguint l’equip culé. El porter del Barça, Victor Valdès, també va voler dir la seva i va acusar a aquells que no donen importància al Mundial aconseguit i el consideren de títol menor (curiós que el Real Madrid sempre consideri “menors” aquells títols que ha guanyat l’equip rival i que ell no ha pogut aconseguir). Però si la gent es pensava que aquí s’acabava tot ha aparegut Pepe, conegut entre altres nom com “El Bárbaro”, que ha respòs a les declaracions d’Alves i ha dit que enveja no en tenen ni una mica i que ell està en el millor equip del món (segons la FIFA no és així).

Però que se’n pot treure de clar de tot això? Doncs que Mourinho, una altra vegada, ha aconseguit molestar als jugadors blaugrana i a l’afició. Ha aconseguit provocar les declaracions d’Alves i de Valdès i ha centrat l’atenció de la victòria del Barça sobre la seva persona. És obvi que l’actitud de Mou no és la correcta en quan al respecte que s’ha de tenir entre clubs tants si són grans com petits, però el tècnic madridista ha tornat a parar la trampa i ha collir les presses. Un forma de veure el futbol, un forma de destruir el mèrits del rival, una forma de centrar l’atenció dels mitjans en la seva persona. No dic que els jugadors del Barça no puguin contestar a les provocacions de Mou però el que haurien d’aconseguir és que no els hi importessin de veritat, que quan les veiessin al diari o a la televisió fessin un punt i seguit i no li donessin voltes. El títol aconseguit pel Barça a Japó el converteix en el millor club del món de manera formal ja que porta molt de temps sent-ho per la majoria de l’opinió popular. Això no li pot treure ningú. M’agradaria veure quina importància li donaria Mou si el seu Madrid hi arribés, o ja s’ha oblidat del suport que li va donar a l’Inter l’any passat? O potser el que ell anomena “partidillo” es podria semblar més al que ahir va disputar al seu segon equip contra la Ponferradina? Recorda el que diu el lema de les samarretes de la Champions, Mou; RESPECT.

Que comenci l’espectacle!!

Avui s’ha anunciat els enfrontaments de vuitents de final de la Champions League. El sorteig ha afavorit a Barça i Madrid que no tindran gaire dificultats en superar els seus rivals. El partit més interessant i emocionant d’aquesta eliminatòria és el que jugaran Milan i Arsenal, un enfrontament que deixarà a un dels preferits per guanyar la competició fora a les primeres de canvi. Els partits d’aquests vuitents són:

Olympique Lyonnais (França) – APOEL FC (Xipre): L’equip francès, dirigit per Remi Gardé, haurà d’enfrontar-se a la rebel·lació del torneig. L’APOEL de Nicòsia era una conjunt desconegut per la majoria d’aficionats al futbol fins que es va classificar per la lligueta eliminatòria de la Champions. En el seu grup es trobava amb un Oporto com a clar preferit per liderar la classificació seguit d’un Shakhtar que va donar la sorpresa en l’última Copa d’Europa al arribar al quarts de final, i un Zenit que compta amb joves promeses i amb un patrimoni important. Però, com sempre, les sorpreses no han trigat a arribar i l’equip humil s’ha classificat com a primer de grup amb 2 victòries, 3 empats i una derrota i un global de 6 gols a favor i 6 en contra. El Lió haurà de viatjar a terres xipriotes per intentar un objectiu que porta anys intentant i és que, tot i que sempre s’acostuma a classificar per les rondes eliminatòries de la competició, mai aconsegueix arribar lluny. Un equip francès que es situa quart en la seva lliga i que necessita seguir endavant per salvar la temporada. L’APOEL lluitarà amb un rival que no és dels més potents però si dels que sempre estan per allà molestant i creant perill a qualsevol. I si no que li preguntin al Madrid.

SSC Napoli (Itàlia) – Chelsea FC (Anglaterra): Un dels partits més interessants d’aquests vuitents de final. L’equip anglès, que està remuntant posicions a la Premier League tot i estar encara lluny del capdavanter, s’ha trobat amb el primer lloc de grup per sorpresa. Abans de jugar l’últim partit del grupet contra el València, tenia clares possibilitats de quedar eliminat, però gràcies a la seva victòria i l’empat del Leverkusen va arribar a ser primer amb 3 victòries a casa però ninguna a domicili. Per la seva banda, el Nàpols ha aconseguit la classificació quan ningú donava un duro per ell. Es trobava al grup de la mort, amb Bayern de Munich, Manchester City i Villareal, però la poca competitivitat de l’equip espanyol i del líder de la lliga anglesa han permès que l’equip italià es trobi entre els 16 millors d’Europa. Un enfrontament que el Chelsea pot tenir controlat sempre hi quan compti amb la bona punteria dels seus davanters i no encaixi un resultat sorprenent a terres napolitanes.

AC Milan (Itàlia) – Arsenal FC (Anglaterra): El partit estel·lar d’aquesta eliminatòria. L’equip anglès, que sempre és present en competició europea però que porta anys esperant per donar el pas de guanyar un títol, aportarà l’espectacle i el joc ofensiu mentre l’equip milanès esperarà, com sempre, dins de la seva àrea i aprofitarà els contraatacs per matar el partit. Els dos conjunts compten amb una gran potència quan juguen a casa però l’equip italià no ho fa tan bé a domicili (3 empats fora de casa en el grup eliminatori) com ho fa l’anglès (1 victòria, 1 empat i 1 derrota). El Milan, que es troba entre els primer del Calcio, porta tres anys consecutius quedant eliminat a vuitents de final i vol retornar a ser l’equip gloriós que acumula 7 Copes d’Europa. L’Arsenal ,que des de la final que va perdre contra el Barça a París, l’any 2006, no ha aconseguit apropar-se al seu antic nivell i necessita aconseguir un títol per unes vitrines que fa anys que ningú omple de glòria.

FC Basel (Suïssa) – FC Bayern München (Alemanya): Un dels partits, a priori, més decantats a favor de l’equip teutó que desprès de classificar-se com a primer dins el “grup de la mort”, ha vist com la sort li feia un gest afectiu i l’enfrontava contra un equip suís clarament inferior però que ha aconseguit deixar fora de la Champions al Manchester United. Un conjunt que compta amb dos germans a la davantera que creen molt perill a l’àrea rival i que poden provocar cert pànic a la defensa del Bayern. Un equip que portava des del 2008 sense participar en aquesta competició i que busca ser el protagonista de les portades internacionals. El club alemany encara recorda la seva derrota a la final del 2010 contra l’Inter de Mourinho i vol competir, de nou, contra els millors conjunts europeus.

Bayern 04 Leverkusen (Alemanya) – FC Barcelona (Catalunya): El recent campió d’aquesta competició ha aconseguit ocupar el primer lloc del seu grup i el dret a enfrontar-se a un rival, suposadament, inferior al club blaugrana. El Leverkusen es va classificar com a segon de grup deixant fora al València i perdent la primer posició a l’últim moment. Un equip alemany que no participava a la Champions des de l’any 2004 i que amb la seva veterana estrella, Balack, volen donar la sorpresa en aquesta competició. El Barça compta amb el millor palmarès en els últims 4 anys guanyant dues vegades i ha arribant a les semifinals a les altres dues. L’equip culé voldrà seguir fent història però haurà de visitar un camp en que tots els partits es compten per victòries i en que l’equip teutó es troba molt motivat.

PCF CSKA Moskva (Rússia) – Real Madrid CF (Espanya): L’equip de la capital espanyola haurà de combatre amb un equip senzill però en que el factor negatiu és la temperatura que es poden trobar al camp rus. El Real Madrid, que és l’únic equip que ha guanyat tots els partits del grup, marcant 19 gols i rebent només 2, vol repetir el paper de la última temporada arribant a semifinals i, com no, millorar-lo. Per la seva part, l’equip rus s’ha classificat en un grup molt renyit en que fins l’últim segon no es va saber qui era l’escollit. Els homes de Slutski volen tornar a viure l’experiència d’arribar a quarts com a l’any 2009, però es troba en la situació més crua de totes. Segurament, la eliminatòria més decidida de les que es viuran en aquests viutents de final., però una nova excusa per seguir amb la ratxa dels merengues en un partit que té com a adversari el clima més que l’equip rus.

FC Zenit St. Petersburg (Rússia) – SL Benfica (Portugal): Un dels equips que es troba en millor moment tan a nivell nacional com internacional, el Benfica, es trobarà amb un rival que s’ha format gràcies a l’esforç i els diners (sobretot els diners) del seu president multimilionari. El conjunt portuguès que compta amb el seu davanter en ratxa, Nolito, no ha perdut cap del sis partits del grupet i vol seguir per aquest camí, i no repetir els fracassos del les últimes participacions en aquesta competició en que no va passar de la fase de grups. El Zenit es classifica per primera vegada pels vuitents de final i això pot suposar que la pressió s’hagi esfumat i que l’equip rus jugui sense pressió.

Olympique de Marseille (França) – FC Internazionale Milano (Itàlia): Probablament, un dels partits amagats de la competició, és a dir, una matx que pot esdevenir molt interessant però que a simple vista significa un partit entre un conjunt italià que es trobava gairebé en posicions de descens a la seva lliga, fa dues setmanes, i un equip francès que es troba al mig de la classificació de la Ligue1. L’Inter ha arribat a aquest vuitents sense gaires dificultats tot i que s’esperava que obtingues millors resultats. L’equip francès, que jugava en un grup més complicat, ha deixat fora a Olympiacos i Borussia Dortmund amb unes estadístiques semblant a les de l’equip italià. Els homes de Ranieri volen tornar al camí que els va portar a guanyar la Champions del 2009. Els de Deschamps ho veuen diferent ja que si guanyen aquesta eliminatòria aconseguirien arribar a un quarts de final que no han vist des de fa molts anys. 

Campió de campions

Des del 8 fins el 18 de desembre s’està a jugant a territori japonès el conegut com a Mundial de Clubs de la FIFA, que enfronta als millors equips de la temporada a nivell mundial. Desprès de les rondes prèvies del torneig, ja s’ha pogut saber els quatre semifinalistes i aquest matí, un d’ells ja s’ha classificat per la final de diumenge, el Santos de Neymar. El conjunt brasiler s’ha imposat per 1 a 3 al rival japonès Kashiwa Reysol que estava sent la sorpresa de la competició. L’altre eliminatòria de semifinals es disputa demà en el partit que enfronta als homes de Guardiola contra l’Al-Sadd, campió de la AFC Champions League, és a dir, la Copa d’Àsia. Però com han arribat tots els equips participants a jugar aquest campionat? Quin són els seus mèrits en una competició que tot i que no se li dóna tota la importància necessària és la que ajunta els millors clubs del món?

En el Mundial de Clubs participen 7 equips campions de cada una de les 6 confederacions afiliades a la FIFA, més el campió de la Lliga del país organitzador. Aquestes competicions continentals són la AFC Champions League (Copa de Campions asiàtica) que compta amb l’Al-Sadd com a campió, la MTN CAF Champions League (Copa de Campions africana) que compta amb l’Esperance Sportive de Tunis, la CONCAF Liga de Campeones (entre equips del centre i el nord d’Amèrica i el Carib) que té com a representant al Monterrey mexicà, la Copa Libertadores de Amèrica (compta amb la participació de tots els equips sud-americans que formen la Conmebol) que te el Santos com a campió, la Champions League que compta amb el FCBarcelona com a representant i la Copa de Campions de la OFC (Oceania) que te com a guanyador l’Auckland City de Nova Zelanda. A part, l’últim participant prové de la Lliga Japonesa i en aquest cas el campió és el Kashiwa Reysol. Una torneig on hi participen els millors i en que el guanyador es converteix en el campió de campions.

Com és habitual els equips més coneguts són els guanyadors de la Champions League (Barça) i de la Copa Libertadores (Santos) que tenen el nivell més alt en quan a competitivitat en les seves lligues continentals. Aquesta edició compta amb el Santos, un equip que amb l’aparició dels joves Neymar i Ganso vol posar les coses complicades a l’equip blaugrana. Els brasilers ja han fet el primer pas i només han necessitat tres jugades ben trenades per guanyar al Kashiwa Reysol que estava sent la sorpresa del campionat. Els japonesos van superar el Auckland i en quarts de final van guanyar al Monterrey en una tanda de penals d’infart. Contra l’equip brasiler han mostrat la seva qualitat a l’hora de tocar la pilota i de crear ocasions de gol però els hi ha faltat sort. Però com no, el protagonista destacat d’aquest campionat és el Barça que si vol emportar-se el títol davant un equip brasiler molt motivat , haurà de superar un Al-Sadd que no li posarà les coses fàcils. Els homes de Pep Guardiola volen seguir amb la seva ratxa desprès de la gran victòria contra el Madrid i es volen convertir un altre cop en els millors del planeta, aconseguint el segon Mundial de Clubs de la seva història. Només caldrà esperar que Messi i companyia es trobin còmodes en terres nipones i que puguin desplegar el joc que meravella avui dia a tot el món ja siguin asiàtics, africans, americans o marcians. 

El 10-D, el moment dels mitjans

Com sabrà la majoria de població que viu a territori espanyol, demà es juga el clàssic de la Lliga entre Madrid i Barça. És impossible no saber-ho ja que els mitjans porten setmanes esperant aquest moment. Omplen les pàgines amb informacions no contrastades, amb opinions que no requereixen gaire autoritat per publicar, amb periodistes que per uns dies es consideren entrenadors i volen dir com hauria de plantejar l’estratègia l’entrenador de qualsevol dels dos conjunts. Com no, també trobem mentides i informació falsa que dóna audiència i facilita el boca a boca entre els aficionats i aquells que, tot i no interessar-se per aquest esport, han d’aguantar la constant ràfega de notícies que apareix en els mitjans cada segon des de l’últim mes. Un partit més amb l’única diferència que juguen els dos millors clubs a l’actualitat, tot i que si no estiguessin en un bon moment també resultaria ser el partit del segle.

Per tant, per quin motiu és tan important aquest partit? Per què treu protagonisme a la resta de notícies que apareixen en els mitjans esportius? Doncs principalment això es produeix per l’interès dels mitjans que volen que això sigui així. Que aprofiten el partit per sortir-hi beneficiats i per acabar, com sempre, dient la seva i intentant sobreposar-la a les altres opinions, siguin raonades o no. Ben pensat és un partit bonic que té molta història darrera, amb una gran rivalitat i amb una forta emoció per part de les dues aficions. Però com ja s’ha dit és un partit de futbol, no es salvarà un país, no servirà per sortir de la crisi (el que realment li preocupa en Pep), ni ens donarà una altra recompensa que aquella interior de saber que el teu equip ha superat al màxim rival. És una lluita d’ideologies i de formes de veure el futbol, és una lluita per guanyar-se un respecte que va d’equip en equip depenen del resultat de cada temporada, una batalla en la que no té perquè haver-hi un guanyador. Però tot això forma part de les mentalitats dels aficionats arrelats a uns colors però no a la realitat en si.

Demà, al Santiago Bernabéu, saltaran onze jugadors per equip (encara que a Mou li agradaria que el Barça sortís amb 10 només) que durant 90 minuts intentaran marcar més gols que el contrari com fan cada cap de setmana. Molts d’aquest professionals senten els colors pels que juguen però altres ho veuen, només, com un partit contra el millor rival possible però res més. No hi ha dubte que els mitjans els agradaria que tot fos conflicte i que el partit acabés malament, i que els entrenadors es barallessin (sempre amb la paraula) i que hi hagués prou material per interpretar fets durant la resta de l’any. Un partit que va començar en el mateix instant en que va acabar l’últim i que durant les pròximes setmanes seguirà sent el tema principal de conversa. I per tant, quina importància te un dia entre molts, a part de ser l’excusa per omplir diaris. O ja s’ha oblidat el infern que es va viure durant aquelles “meravelloses” dues setmanes en que es van jugar 4 clàssics seguits? Ja no es recorda la constant manipulació d’informació, de declaracions i d’imatges? Això no es vol recordar perquè no interessa, perquè els que tenen el poder i la influència sobre la gent no volen perdre el negoci. Només cal esperar que sigui un partit brillant en que els dos equips realitzin el millor joc, i en el qual no passi res que serveixi d’excusa perquè els mitjans treguin les urpes i comencin a realitzar les seves macabres manipulacions. Un partit en que es decideixen tres punts, com en les jornades anteriors, tot i que és cert que són punts més valuosos tant a la classificació com en l’estat anímic pel que resta de temporada. Cal esperar tot un planeta que observi per fi un espectacle que doni exemple, guanyi qui guanyi, perquè aquest és el principal objectiu del futbol, que sense la passió dels aficionats no podria existir i que amb la “corrupció” dels mitjans sempre es troba un obstacle que l’impedeix avançar.

Per treure’s el pitet

Ja no importa qui jugui a les ordres de Pep Guardiola. Ahir, els joves del filial de l’equip blaugrana van demostrar que el tècnic de Santpedor pot comptar amb ells per qualsevol partit. Es cert que el Bate no era un equip perillós i que va arribar al Camp Nou a veure jugar al Barça com a simples espectadors. Però també és cert que les promeses del futur van fer que els aficionats al futbol quedessin bocabadats amb el moviment de la pilota, amb la facilitat de crear espais obrint les bandes, amb la pressió defensiva dels davanters, amb la possessió de pilota (podríem dir que el Bate la va tocar tres vegades comptades) i amb la lluita constant d’aquells que saben que oportunitats així no es tenen gairebé mai. I no hem d’oblidar que era un partit de competició europea en que les coses mai són fàcils.

Guardiola va apostar pels jugadors del segon equip i per alguns “veterans” que donessin suport al joc, com Maxwell, Pinto o Pedro. És graciós que Pedro o Isaac Cuenca es converteixin en líders d’un equip en competició europea, sense oblidar que un te 25 anys i l’altre 20. I mentre els nens es divertien, les estrelles com Alves, Xavi o Cesc s’ho passaven d’allò més bé a la tribuna de l’estadi. Amb un Sergi Roberto que imitava les arribades de Fàbregues, amb un Fontàs que feia de Puyol i Piqué alhora, amb un Montoya que arribava pel lateral com ho faria el propi Alves i amb una parella de germans, Thiago i Rafinha, que meravellaven amb la seva mobilitat de pilota i amb la facilitat per connectar, els blaugrana van demostrar que jugui qui jugui la qualitat és extraordinària. Una vegada més el club culé demostra els seus principis i la seva ideologia i es desmarca de la resta d’equips. Qualsevol conjunt de primer desitjaria tenir a aquest joves en el seu equip titular i ,afegint-hi algun jugador més veterà, podrien estar en les primers posicions de la majoria de lligues mundials. I com no, Guardiola va seguir amb el seu rècord de jugadors que han debutat en el primer equip des de que ell va agafar la direcció de l’equip. Ahir l’escollit va ser un Martí Riverola que té un pes molt important en el segon equip del Barça i que ha vist complert el somni de qualsevol jugador de categories inferiors. Però per sobre de tots cal destacar l’actuació d’un jove noi de Reus del qual cada cop és més habitual parlar i que segueix meravellant amb la seva profunditat i les seves arribades a l’àrea; Isaac Cuenca. El jove extrem ja ha demostrat la seva qualitat jugant al costat de Messi i companyia i marcant algun gol en els pocs partits en que ha participat. A l’enfrontament contra el Bate va demostrar que te un esperit de lideratge i que és capaç de convertir una pilota perduda en una ocasió de gol segura. No va marcar però va donar dues assistències de gol i va provocar un penal en els últims minuts del matx. Un jugador ha seguir que fa un any jugava al Sabadell i que, segurament, s’hagués posat a riure si li diuen que en un any estaria en el considerat com el millor equip del món i compartint joc amb el millor jugador del planeta Terra. Així és el club blaugrana, capaç de convertir desconeguts en estrelles mundials, de fer possibles les il·lusions de moltes persones, de fer realitat els somnis del joves que, no s’ha de dubtar, ho donaran tot per aquest club. 

Perdó arbitral

Minut 84. Piqué es disposa a xutar una pilota parada però sospitosament es distreu a l’hora de fer-ho i l’àrbitre, Pérez Lasa, li ensenya la targeta groga per pèrdua de temps. No tindria importància si no fos perquè amb aquesta amonestació el jugador català s’emportava una sanció per acumulació de targetes i provocava que es perdés el següent partit de Lliga. A més, arribaria net de targetes pel clàssic davant el Madrid i amb una setmana de descans. Per això, aquesta acció del blaugrana ha creat tanta polèmica i els diaris hi han anat plens. El que es discuteix és si Piqué va provocar la targeta expressament per poder jugar el clàssic i, si és així, quin càstig hauria de rebre.

Segons l’article 112.3 del codi disciplinari de la Federació Espanyola de Futbol, si un jugador provoca una targeta intencionadament ha de ser castigat amb dos partits de sanció, sempre hi quan l’àrbitre ho digui en l’acte del partit. I és aquí on es troba el detall. Tot i que Pérez Lasa sabia que Piqué provocaria la targeta, li va treure i no ho va considerar com una acció intencionada quan tothom ho va veure així. Piqué ho va fer de la pitjor manera que va poder i se li va veure massa a trampa. En canvi, Xabi Alonso va fer el mateix per arribar al clàssic sense problemes però fent una falta per tallar el joc del rival. En aquest cas, el jugador basc va saber dissimular millor i no va crear cap enrenou. Però que Xabi Alonso ho fes d’una forma més correcte i dissimulada que Piqué, vol dir que no ho va fer intencionadament? No s’hauria de considerar quina és la mena d’accions en que el jugador mostra clarament la seva intenció? No és igual de culpable un jugador que l’altre? Sense cap mena de dubte, per molt que alguns mitjans pensin el contrari, els dos jugadors tenien els mateix objectiu encara que diferents maneres d’executar-ho. Piqué ho va fer el pitjor que es podia i no va ser gaire intel·ligent però per quin motiu no està permès fer-ho? El futbol és un joc en que l’element de l’estratègia és molt important, i si un entrenador o jugador considera que ha de forçar una targeta per poder jugar un partit que considera més important que un altre, no té dret a fer-ho?

Com s’ha pogut saber, el Comitè de Competició ha decidit no sancionar amb dos partits al jugador blaugrana ja que considera que si l’àrbitre no va veure intenció en la pèrdua de temps de Piqué, no es pot castigar al jugador. Una bona noticia pels aficionats cules i no tan bona pels merengues que, com no, pensant en el villarato, esperaven reduir els efectius d’un Barça que tot i estar per sota a la classificació ha dominat els últims enfrontaments cara a cara. El millor que es pot fer és oblidar el tema i començar a pensar en el partit que es viurà el dia 10 de desembre, tot i que sense oblidar que entre mig s’ha de disputar el matx contra la gran revelació de la Lliga, un Llevant que porta millors estadístiques fora de casa que el Barça. Tot i que el defensa del Barça s’hagi salvat d’una sanció, s’ha d’adonar que no ha actuat de la millor manera i que hi ha altres formes de provocar una targeta, millors que la de jugar-se la presència en un partit tan important d’una forma tan estúpida. 

L’enemic és a casa

Avui s’ha conegut que, gràcies a les retallades que està duent el govern de Mas, TV3 deixarà d’emetre els partits del Barça i de l’Espanyol, a partir de l’any 2013, ja que no tindrà prou pressupost per renovar el seu compromís amb el futbol català. A més, haurà d’eliminar dos dels seus canals agregats, que segons s’està parlant, podrien incloure la desaparició del canal Esport3. Aquesta vegada les decisions polítiques han arribat al món de l’esport i això perjudicarà al públic que haurà de buscar altres canals per veure el futbol. La directora de TV3, Mònica Terribas, ha avisat que si les retallades en el pressupost es compleixen, també hi podrien sortir afectats altres esports, com les emissions de la Fórmula 1. Sembla increïble que l’oci de les persones es pugui veure afectat per voler retallar d’allà on no toca. Perquè s’ha de sacrificar l’esport abans que la resta de coses? Òbviament, el futbol ocupa un gran percentatge del pressupost que te TV3 i és la millor eina per amenaçar a aquells que volen fer retallades. Però, com diria el senyor Mou, perquè? Perquè s’ha d’eliminar un canal com Esport3 que acaba de néixer i que és una gran aposta per tots els professionals i els aficionats a l’esport? És un tema de prioritats o és per un simple aleatorietat?

És clar que estem davant d’un cop molt dur per el futbol a Catalunya, justament en el moment en que està donant més alegries a la gent. Hi ha moltes persones que no creuen en aquest esport i que consideren que no serveix per a res, però, probablement, moltes d’elles no han viscut mai que és sentir uns colors o esperar una setmana per veure un partit. No saben que és que un dia sigui millor només perquè a la nit saps que podràs veure al teu club jugar a futbol. No saben que és mossegar-se les ungles fins arribar a la carn esperant el moment en que l’àrbitre xiuli el inici del partit. No saben què és celebrar un gol amb la gent que estimes i per uns segons oblidar tot el que no et deixa dormir. Segurament, aquestes persones no saben absolutament res. I allò més fàcil és eliminar el que la població considera menys útil. Una vegada més l’esport queda relegat a un segon pla. Un esport que necessita dels seus seguidors per avançar. I no només parlem de futbol, sinó que ens referim al Bàsquet o al Handbol, que per la seva inferior afició, necessiten els mitjans per donar-se a conèixer i per crear un cert seguiment. No se si el govern i la televisió autonòmica s’adonen que s’estan apunyalant a ells mateixos, i que aquestes retallades afecten a la població i la seva vida personal. Pensem, què passarà si al poble se li treu les seves estones d’oci i allò que els permet desconnectar del seu dia a dia laboral? No vull ni imaginar-ho...

Caradures!!

La caiguda d’un paraigües. Una ferida a la cara del linier. Un partit aturat. Aquest és el motiu pel qual s’estan dient tantes coses sobre la violència i la inseguretat en els camps en els últims dies. No és la primera vegada que s’agredeix a un àrbitre i no serà, desgraciadament la última. A l’estadi Los Cármenes, casa del Granada, es va viure la típica situació que no agrada a ningun aficionat al futbol. L’equip local acabava de marcar el segon gol de la nit, consumant la remuntada, però, incomprensiblement, un jove va tirar un paraigües des de la primera fila de graderia, que amb molta punteria o per casualitat va impactar en la cara del linier. El cop va produir un ferida a l’assistent que va haver d’abandonar el camp, juntament amb l’àrbitre, Clos Gómez, que va decidir suspendre el partit. S’ha qüestionat molt aquesta suspensió ja que per part dels jugadors no era un acte tan important i greu per impedir que el joc continués. Com en totes les coses hi ha els que defensen una causa i els que consideren que no es pot protegir tal acció. Però, a part del fet que s’hagués de suspendre el partit, hi ha un altra motiu de preocupació. És obvi que no es pot prohibir l’entrada de paraigües o altres objectes als camps de futbol, però el que no es pot permetre és que segueixin produint-se aquestes animalades en que sempre paguen els mateixos. No és pot deixar que un nano arribi a ser capaç de tirar un objecte al cap, no es pot permetre que aquestes exemples tinguin cap mena de defensa. Des del primer moment es va dir que el noi havia tirat el paraigües sense voler. A vegades es creuen que la gent és estúpida. Qui creu que a una persona se li pot escapar de les mans un objecte i que arribi a tocar a un assistent que es troba a metres de distància? Com un club com el Granada pot seguir defensant aquesta acció pel sol fet de no rebre un càstig com ja s’ha pugut viure en altres camps? Com el propi Govern andalús pot protegir al menor pel que ha fet i defensar la postura del club?

Tenen raó en el fet que és un menor i que té els seus drets i que es troba menys protegit que un major d’edat, però això no vol dir que tingui barra lliure per actuar com vulgui i per mostrar la cara més trista del futbol. Permetre’m a tots els menors que actuïn de forma violenta i així, pobrets, podran viure tranquils? Però tot i acceptar que ha comès un error greu i que d’alguna forma ha de ser tractat com el que és, també hem de ser conscient que no es pot utilitzar la dada de que prové d’un centra d’acollida. Aquesta dada va ser manipulada pels mitjans que, sense cap mena de problema, van donar una informació que no era del tot completa. No van dir que el noi estava en un centre d’acollida per a persones que no tenen on viure, ni van dir que la seva conducta havia estat impecable des de la seva arribada al centre. Aquesta omissió va provocar unes primeres impressions que, en lloc, de venir donades pels fets, procedien de la seva persona. Sense dubte s’ha de sancionar a qui realitza una acció de violència que pot produir perjudicis cap a un altre, però el que no es pot permetre és utilitzar informació manipulada per fer més gran la bola de la morbositat. En poc es sabrà quina és la sanció del Comitè Arbitral, que, segurament, sancionarà al club, però que hauria de revisar les seves formes de treballar, ja que no es pot sancionar a tota una afició i a un conjunt de jugadors per una acció comesa per una persona independent al club. Tot i el que la majoria pensen, els àrbitres decidiran el que vulguin i imposaran la seva llei, com demostren partit rere partit.